dimecres, 13 d’agost del 2008

Homilia, 13 agost 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XIX/II
DURANT L’ANY
Ez 9, 1-7; 10, 18-22; Sl 112, 1-2. 3-4. 5-6 (R.: 4b); Mt 18, 15-20

L’evangeli que hem escoltat, juntament amb el d’ahir i amb el que llegirem demà, ens ofereixen una preciosa catequesi sobre l’església, que Jesús acaba de fonamentar sobre la roca de la fe de Pere —ho escoltàvem dijous de la setmana passada. Parlem, doncs, d’una comunitat de fe. Aquest punt és fonamental per a entendre la resta. L’església la formem un grup de persones, homes i dones, que aprenem a ser deixebles de Jesús com a resposta a una crida que ell ens ha adreçat a cadascun de nosaltres.

Una comunitat de fe. Però, quins són els trets que configuren, que construeixen, i que distingeixen aquesta comunitat de fe de les altres comunitats? Ahir l’evangeli ens parlava de l’atenció als petits: «sobretot, no menyspreeu cap d’aquests petits» ens deia Jesús. L’església és una comunitat que valora, que estima, que té cura dels petits, dels més petits. Que assumeix com a propis els valors de la humilitat, de la senzillesa, de la infantesa espiritual. Avui, l’evangeli ens proposa una pedagogia de la correcció fraterna basada en el diàleg respectuós, i ens presenta la co­munitat com a lloc de la presència, real, de Crist. Aquests dos aspectes ens recorden molt, als monjos, la Regla de sant Benet: el diàleg fratern, fet en el temor de Déu, edifica la comunitat, guareix els germans, enforteix l’estimació, fomenta la llibertat responsable.

Demà se’ns proclamarà l’evangeli del perdó: «no et dic set vegades, sinó setanta vegades set». Serà, certament, el punt culminant d’aquestes notes eclesiològiques que estem considerant. El perdó fratern és indispensable per a la construcció de la comunitat, per a la pedagogia de la correcció, per al camí de la infantesa espiritual que ens mena al reconeixement d’aquesta presència, real, de Crist en l’altre, en el germà: a l’església, i la comunitat monàstica, tal com l’entén sant Benet a la llum d’aquests textos de Mateu, és una petita església, no hi ha lloc per a la rancúnia, per al ressentiment, per a les distàncies, per al refús. La co­munitat que s’asseu amb Jesús a la taula dels pecadors i els publicans, a la taula de l’Eucaristia, que és la festa de la joia i del perdó, ha de ser escola on aprenguem a refer els vincles de germanor trencats per reals o suposades ofenses, quasi sempre pel nostre orgull i per la nostra mesquinesa. El perdó de les ofenses, en abstracte, pot semblar-nos una pràctica inassequible, i tendim a suplir-la per altres pràctiques de pietat farisaica; però, ben mirat, tampoc no és tan difícil perdonar-nos en comunitat: un somriure, un gest de pau, una mirada neta, una paraula bona poden bastar per obrir a l’altre les portes del nostre cor.

Demanem al Senyor, germans, que purifiqui el nostre cor abans d’apropar-nos a la Taula sagrada, abans de participar, de combregar del sagrament de la comunitat. Amén.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Homilia, 11 agost 2008

DILLUNS DE LA SETMANA XIX/II DURANT L’ANY
Ez 1, 2-5. 24-28c; Sl 148, 1-2. 11-12. 13-14a; Mt 17, 22-27

Davant la dificultat per a expressar i, encara més, per a comprendre la realitat de Déu, a l’home li surt, com a resposta espontània, la lloança: n’hem cantat una amb el salmista, després de la lectura d’Ezequiel. De Déu, en efecte, en podem dir poc i malament. El profeta amb prou feines pot balbucejar unes paraules, unes imatges, confoses i estranyes. Ezequiel, un escriptor genial, arriba a provocar en la nostra pell la mateixa frisança que ell va experimentar davant la contemplació de la glòria de Déu: allò, ben poc tanmateix, que Déu mostra de la seva realitat, l’esclat d’aquesta realitat, l’ombra, el ròssec… és difícil, certament, de definir.

Ens va bé, germans i germanes, fer una mica l’experiència de la incomprensibilitat de Déu, tot i que en Jesús Déu hagi assumit el tarannà, el rostre, els gestos i els mots de la nostra humanitat. Aquesta revelació de la glòria del Déu incomprensible, una mica com li va passar a Job al capdavall de la seva lluita i del seu sofriment, sí que ens ajuda a comprendre més correctament la nostra realitat i a ressituar-la des de la perspectiva de Déu. I, sobretot a un cert llenguatge i a un cert estil pietós de relacionar-se amb Déu, com si Déu i l’individu formessin una societat limitada, li va bé fer aquesta experiència trasbalsadora de la glòria, de la incomprensibilitat, de la inaccessibilitat de Déu.

Al capdavall es tracta senzillament de refiar-se de Déu, i no tant de voler comprendre’l. El Pere del nostre relat d’avui, després de la disputa teològica sobre la didragma del temple —Jesús, certament, és el Fill, i no l’ha pas de pagar—, és convidat pel mestre a fer una cosa ben senzilla, per a ell, home bregat en els tràfecs de mar: un gest tan senzill com tirar l’ham. En el peix, això és, en el nom de Jesús, el Crist, Fill de Déu i Salvador —que això significa peix—, Pere trobarà la moneda que unirà definitivament el seu destí amb el del mestre, sempre que sigui capaç d’assumir el gest senzill de la confiança. Les paraules que li diu: «dóna’ls-la —la digragma— per mi i per tu», uneixen en un de sol el destí de l’home i el de Déu: Jesús és el Fill de Déu, i el tribut de Pere i el del Fill de Déu, ens diu el relat evangèlic, es paguen amb la mateixa moneda! Una moneda i un destí, i aquest destí té el nom de la l’alegria i de la lloança, perquè aquest és, ben cert, el nostre horitzó, el terme del nostre camí. No oblidem que es tracta de la didragma del temple, de la nostra vinculació a un poble de sacerdots que troba la seva raó de ser en el cant i la lloança de la glòria del Senyor que omple tota la terra: «que tots lloïn el nom del Senyor, perquè només el seu nom és sublim, i la seva majestat per damunt de la terra i dels cels».

divendres, 8 d’agost del 2008

Homilia, 8 agost 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XVIII/II DURANT L’ANY

Na 2, 1. 3; 3, 1-3. 6-7; Sl Dt 32, 35cd-36ab. 39abcd. 41 (R.: 39c);
Mt 16, 21-28

El profeta Nahum ens porta avui una doble paraula: una paraula de judici i venjança, i una paraula de consol —Nahum significa «ple de consol». Però potser es tracta, en realitat, d’una sola i única paraula de part de Déu, la que ens actualitza avui el profeta: una única paraula de salvació amb dos significats complementaris: el judici i el consol. Els Pares del monaquisme medieval feien servir de vegades la imatge de l’ametlla en referir-se a la lectura de la Bíblia: així, la pell amarga exterior correspondria al judici, el fruit dolcíssim de l’interior, al consol. Per assaborir el consol de la salvació de Déu, hem de tastar primer l’amargor del seu judici.

Nínive és per a Israel l’encarnació del mal. Diu el profeta referint-s’hi: «de tu, Nínive, ha sortit el qui trama el mal contra el Senyor, el qui executa els plans de Belial» (Na 1, 11). Nínive simbolitza el mal i la lletjor per antonomàsia, com a negació i oposició radical al Déu bell i bo de la Bíblia. La salvació que Déu ens porta, és doncs, en primer lloc, una paraula de judici sobre el mal. Déu condemna el mal en tant que aquest no s’ajusta al seu pla original, en tant que el mal és la negació de la seva mateixa essència, la destrucció i la perversió de la bondat i la bellesa que Ell ha posat en totes les seves obres. I el mal no és una idea ni una entitat abstracta: el mal és una realitat concreta, s’encarna en les persones, en les ciutats, en els pobles… perquè ho entenguem, Nahum hauria pogut dir, fa només setanta anys: «de tu, Berlín, ha sortit el qui trama el mal contra el Senyor, el qui executa els plans de Belial».

El poble creient de la Bíblia, fins i tot quan es troba al cor mateix del mal, a les cambres de gas de tots els Auschwitz de la història —demà ho celebrarem en la figura de santa Edith Stein—, creu fermament que aquesta història és profètica, que Déu la porta misteriosament, i que camina cap a aquell Dia, el Dia del Senyor, en què Déu pronunciarà una paraula de judici contra el mal i obrirà per al just la font del consol. El dia que diran: «Nínive —el mal— ha quedat davastada. Qui se’n doldrà? On trobarem qui vulgui consolar-la?». Per al mal no hi haurà consol. El consol serà per al qui, en el cor del mal, en la nit de la sofrença, haurà après a fresar humilment els camins de la confiança i de l’esperança. També nosaltres ho creiem fermament així: «si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».

dijous, 7 d’agost del 2008

Homilia, 7 agost 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XVIII/II DURANT L’ANY

Jr 31, 31-34; Sl 50, 12-13. 14-15. 18-19 (R.: 12a); Mt 16, 13-23

«Posaré la meva Instrucció —la meva Llei— en el seu interior, l’escriuré en els seus cors». Partint d’aquestes paraules de Jeremies, el segon dels profetes majors, que ens acompanya aquests dies, proposo algunes meditacions sobre la missió de la profecia en la teologia d’Israel i en la nostra vida de creients. Precisament ahir s’esqueia el trentè aniversari del traspàs del papa Pau VI, a qui devem el missal renovat que tot seguit posarem damunt l’altar i, sobretot, la recuperació abundant de l’Antic Testament en la nostra litúrgia de la missa.

La profecia, segons el que hem escoltat, ha d’ajudar-nos a interioritzar la Llei, la Instrucció, la Paraula de Déu. Ens proposa de fer un camí que va des d’aquelles tauletes de pedra, exteriors, tallades a la pedrera del Sinaí, fins a les tauletes interiors del nostre cor on Déu ha de reescriure per sempre més la seva Paraula. Aquesta serà la garantia del veritable coneixement del Senyor, de la veritable «gnosi», ara que el «gnosticisme» torna a estar de moda, i la garantia de la nostra identitat: «llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble». La Torà, doncs, no pot prescindir de la Profecia. Són dues dimensions complementàries d’un mateix procés espiritual. La Profecia té la missió d’actualit­zar la Paraula de Déu a cada moment de la història, de rellegir-la, de comentar-la per a cadascun de nosaltres; per això, fins i tot físicament, al cor de la Bíblia hi trobem els Profetes, just després dels cinc llibres de la Torà.

Tota la nostra vida, especialment la dels monjos, però també la dels laics i la dels capellans que treballeu al cor de les diverses realitats del nostre món tan complex d’avui, tota la nostra vida és, de part de Déu, ens ho recorda el profeta, una crida a reescriure la seva Llei, la seva Paraula, la seva Instrucció en el nostre cor, al centre mateix de la nostra existència. De fet, pròpiament, el qui l’escriu és Déu. Ben mirat, la nostra feina és més senzilla: consisteix a preparar les tauletes del nostre interior, a fer-les aptes, amb un treball pacient i constant de purificació del cor i de la ment, perquè Déu hi pugui gravar la seva Paraula de foc: «Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm».

La Llei i la Profecia. Però encara hi ha un tercer element complementari i importantíssim en la fe d’Israel i en la fe de l’Esglé­sia, que Crist ha fonamentat sobre la roca de la fe de Pere, que és precisament anomenat per Jesús «fill de Jonàs», això és, fill d’Israel: aquest tercer element és el Culte, la Lloança. La Paraula actualitzada per la Profecia és acollida i viscuda en el Culte: per això hem cantat un salm després de la profecia, per això, tota aquesta litúrgia de la Paraula que estem celebrant, tendeix irresistiblement cap a la seva plenitud, cap a la gran pregària d’acció de gràcies que d’ací uns instants el prevere que ens presideix, en nom de tots, elevarà al Pare.

Que la nostra vida de monjos, i també la vostra, la de tots els qui ens acompanyeu, sigui sempre una vida unificada: la Paraula, la Profecia i la Lloança en una sola ofrena, la del Crist, a la qual ajuntem també la nostra a glòria i lloança de la Santa Trinitat. Amén.

dimarts, 5 d’agost del 2008

Homilia, 5 agost 2008

5 d’agost
LA DEDICACIÓ DE
SANTA MARIA LA MAJOR A ROMA

Jr 30, 1-2. 12-15. 18-22; Sl 101, 16-18. 19-21. 29 i 22-23 (R.: 17);
Mt 15, 1-2. 10-14

«Tots els nostres monestirs —prescriu un text primitiu de Cister— es fundaran en honor de la Reina dels cels i de la terra (Exordi, IX)». I quan emetem la professió, els monjos diem: «prometo estabilitat, conversió de costums i obediència … en aquest lloc … construït en honor de la Santíssima Mare de Déu i sempre Verge Maria».

Per què som invitats a posar la nostra mirada en Maria? Trobarem una resposta en la meditació de les arrels històriques de la festa d’avui: la dedicació, a Roma, el 432, pel papa Sixt III, de la basílica de Santa Maria la Major, edificada sobre l’antiga basílica del papa Liberi, per commemorar el recent concili d’Efes, celebrat l’any anterior, que va proclamar que Santa Maria era veritablement Mare de Déu. Hi ha un detall interessant en el gest del papa Sixt: la va dedicar a Déu, aquesta església, posant-la sota l’advocació de la Verge, Santa Maria: al centre, Déu, i Maria com a punt de referència.

Maria, doncs, ens és aquest punt de referència, el llumener, o l’estrella, segons el significat del nom, en el nostre camí, en la nostra recerca de Déu. Nosaltres, monjos benedictins, que seguim una Regla absolutament centrada en el Crist, en la qual no hi cap mena de concessió al sentimentalisme, som invitats, amb la festa d’avui, a posar la nostra mirada en aquella dona creient d’Israel, en la fe de la qual els camins de Déu i els nostres es retrobaren d’una manera única, absolutament nova i meravellosa, i que per això fou proclamada Theotókos, literalment «la qui pareix Déu» —Salve, sancta parens! la saludem en l’introit del comú de la Mare de Déu. Contemplant Maria aprenem a contemplar el Crist, Jesús de Natzaret, el qui va dir: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare» (Jn 14, 9). Empeltats en la fe de la Mare de Déu també nosaltres esdevenim portadors de Déu, del Déu que ens porta, i que s’encarna en la nostra història.

Estiguem-li agraïts, a Santa Maria! Estiguem agraïts als nostres majors que ens van transmetre la fe recta en Jesucrist, Déu veritable i home veritable, tot proclamant Maria Mare de Déu i proposant-la a l’Església com a icona de la fe recta. Estiguem-li agraïts, a Santa Maria i invoquem-la amb confiança: «Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort». Amén.