dissabte, 21 de juny de 2014

Homilia, Llegir bé

SANT LLUÍS GONZAGA, RELIGIÓS
2Cr 24,17-25; Sl 88,4-5.29-30.31-32.33-34 (R.: 29a); Mt 6,24-34

Avui les lectures que hem escoltat ens proposen, mai tan ben dit, dos exercicis de lectura. La primera ens ensenya a llegir la història. La segona ens ensenya a llegir la quotidianitat, la realitat que ens envolta. Dos aspectes fonamentals de la teologia d’Israel i també de la nostra. Per llegir la història, Israel compta amb la profecia, quasi sempre entrellaçada amb el culte. En efecte, a la nostra lectura d’avui hi apareixen uns profetes, portadors del projecte de Déu per al poble, i el sacerdot Zacaries, fill del sacerdot Jojadà, que morirà màrtir per la seva fidelitat al projecte de Déu. I és que la profecia no fa altra cosa que actualitzar la Paraula de Déu, en l’àmbit del culte, per ajustar més i més la història col·lectiva del poble al projecte de Déu. En la nostra lectura del segon llibre de les Cròniques, el poble, representat pel seu rei, Joàs, no fa cas d’aquesta Paraula, i la història acaba en fracàs. El salm 88 que hem cantat, obre tanmateix una porta a l’esperança: «Persistiré en el meu amor, no em desdiré de la meva lleialtat», afirma el Senyor.

L’evangeli, que ens mostra el rostre amable de Jesús mestre de saviesa, ens forneix una clau important de lectura de la realitat quotidiana. Ens invita a mirar aquesta realitat i a fiar-nos-en per trobar el camí de la confiança: «Mireu els ocells del cel... mireu els lliris dels prats». Aquest exercici de lectura de la realitat com a sagrament de la bonesa de Déu, Israel el fa també a la Bíblia en els llibres dels Salms, en el Càntic, en els Proverbis, etc., i és que Jesús es troba immers en aquest corrent espiritual tan fecund. Amb Israel, doncs, i amb Jesús, aprenem a conjugar aquestes dues lectures, la de la història col·lectiva i personal, amb els seus esdeveniments, els seus èxits i fracassos, els seus projectes, i la lectura de la realitat, de les nostres experiències més immediates, del batec de la quotidianitat. De tot plegat som invitats a fer-ne camí de salvació, una història teologal, és a dir, lloc d’encontre entre la realitat de Déu i la nostra realitat humana. Un diàleg, en definitiva.

Lluís Gonzaga, hereu del marquesat de Castiglione, esdevingué sant precisament perquè, a la llum de la fe, va articular correctament aquestes dues lectures, la de la història familiar, amb les seves lluites pel poder i l’enlluernament d’una cultura potent, i la de la realitat quotidiana, a les aules del Col·legi Romà i pels carrers pestilents de Roma. Aquesta lectura li va ser lloc d’acolliment del Regne de Déu i de la seva justícia. Encomanem-nos-hi, doncs, i deixem-nos encomanar de la seva joiosa tendresa.

diumenge, 8 de juny de 2014

Des del monestir

PROCESSONS I ROMERIES

Un professor de filosofia citava aquesta frase, crec que de Bonhöffer: «el cristianisme no consisteix en processons i romeries». És quelcom molt més seriós i decisiu per a la vida de l’home.

Hi he pensat durant els dies de la Setmana Santa passada, arran d’una tertúlia de ràdio en la qual em varen convidar per parlar de les maneres diferents de celebrar-la. I és que aquests darrers anys hem assistit a un ressorgiment quasi imparable de les processons i altres manifestacions religioses similars. 

Jo vaig néixer l’any 1965, just un mes i mig abans que s’iniciés la quarta i darrera sessió del Concili Vaticà II. Al meu poble es feia una processó el capvespre del Dijous Sant, i en tinc un record molt vague. De seguida es va deixar de fer, com també la processó amb la Mare de Déu del Santuari local el primer diumenge de setembre, la processó de Corpus i la processó eucarística el dia de la Festa Major. Aquestes darreres ja ni les recordo. Des que tinc ús de raó recordo haver viscut la Setmana Santa amb molta plenitud, participant en les accions litúrgiques —els únics actes que es feien— essencials: la Missa de la Cena del Senyor seguida d’una Hora Santa, la Celebració de la Passió del Senyor, la Vigília Pasqual i la Missa del Dia de Pasqua. I, a més, el devot i discret Viacrucis del Divendres Sant, al matí, dins l’església, sense ostentacions. Ho agraeixo. De la mà dels meus pares i de la litúrgia de l’Església vaig anar endinsant-me en la comprensió i la vivència espiritual del misteri pasqual de la mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist.

Ara es diu que l’aplicació del Concili en aquest camp de la devoció i religiositat populars va ser massa dràstica, i es torna a justificar pastoralment la nova proliferació d’aquests actes de pietat —pietat?— al carrer.

Personalment no em sembla bé. Caldria, al meu entendre, continuar enfondint el solc marcat per la Sacrosanctum Concilium i ajudant els qui estudien de capellà i els fidels que vénen a les nostres esglésies a entrar més i més en la bellesa i el misteri de la litúrgia. Ja que allò que pot fecundar verament una ètica cristiana correcta i compromesa és només l’actualització de la Paraula de Déu en el culte profètic, és a dir, en la litúrgia, on s’esdevé l'adoració en esperit i en veritat.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1811, 8 juny 2014

diumenge, 1 de juny de 2014

Lectio divina

L'OLI DE L'ALEGRIA
Una lectura de 1 Samuel 16,1-13


Introducció

Després dels llibres de Josuè i dels Jutges, la Bíblia dóna pas al corpus de Samuel i de Reis, dividits ambdós en dues parts o en dos llibres, una divisió que es va fer per raons pràctiques, perquè els rotlles utilitzats a la sinagoga no fossin d'excessiva envergadura. En realitat el primer i el segon llibre de Samuel formen una obra força unitària, com també el primer i el segon llibre dels Reis. En les edicions de la Bíblia grega dels LXX i la llatina de la Vulgata, algunes vegades els llibres de Samuel i dels Reis apareixen agrupats com quatre parts d'una mateixa obra, sota el títol dels Regnes o dels Reis. De fet, el contingut de tots quatre llibres s'articula bé com un tot. Parlem del camí vers la monarquia, que passa per Saül —primer rei d'Israel— i culmina en David (1 S) —el fundador ideal de la dinastia— i continua el seu desplegament en els dos llibres dels Reis, amb Salomó i els seus descendents, ja amb el Regne dividit: el del Nord (Israel) amb capital a Samaria, i el del Sud (Judà), amb capital a Jerusalem, fins a la seva anihilació política (Samaria cau el 722 aC a mans dels assiris i Jerusalem el 586 aC a mans dels babilonis). 

En parlar del llibre dels Jutges fèiem esment a l'adolescència del poble, a una època de fresca espontaneïtat. Ara ens trobem de ple en el camí vers la maduresa institucional del poble, amb un tema important, el de la reialesa, aquesta nova institució política i religiosa alhora que apareix com el segell d'aquesta maduresa, de la majoria d'edat d'Israel en el seu pelegrinatge per la història.

L'època dels Jutges era l'època de la confiança. Les relacions entre Déu i el poble estaven presidides per la frescor i l'espontaneïtat. La fe, aquest fil que uneix Déu i el poble, s'articulava en forma d'un diàleg molt directe. Ara, en canvi, iniciem l'època de la institucionalització, necessària per a preservar la identitat del poble, però també plena de contradiccions. La institució és necessària, però sempre pot ofegar l'alè de la llibertat i de la vida.

La institució de la monarquia és acceptada a contracor. El poble necessita un rei que li vagi al davant, com els altres pobles, perquè, en el fons, ja no es refia de Déu, ja no en té prou amb aquella relació senzilla i espontània basada en la llibertat i el diàleg. El Senyor mateix, a través del seu profeta, Samuel, de qui prenen el nom els dos llibres de Samuel, adverteix dels perills que comporta la monarquia: el rei, més que un servidor del poble, serà un opressor, exercirà un domini interessat damunt d'ell: «Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d'escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S'apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. Es quedarà la desena part dels vostres ramats, i vosaltres mateixos li fareu d'esclaus» (1Sa 8,11-17). «Vosaltres mateixos li fareu d'esclaus». Ací hi ha la clau per comprendre que, d'entrada, la monarquia no entrava en els plans de Déu, que va establir amb el seu poble un aliança basada en el pacte, en el diàleg i en la llibertat.

Dit tot això, podem afirmar un cop més la importància de la profecia per a l'articulació correcta d'aquesta història, per a l'actualització en ella del projecte de Déu. Per això entrem en aquest nou escenari, el de la monarquia, de la mà de Samuel, un profeta que podríem definir com «el qui sap escoltar». En efecte, un dels relats més bonics de la Bíblia (1Sa 3,1-10) ens presenta Samuel, el profeta infant, com el qui és educat pel Senyor mateix a saber escoltar. Qui és el profeta, qui és Israel? És el poble que creix i madura en l'escolta del Senyor, en l'acolliment de la seva paraula i en l'obediència com a verificació d'aquesta escolta i d'aquesta paraula. És de la mà de Samuel, doncs, el qui sap escoltar, que ens endinsem en aquesta nova etapa en la qual emergeix, lluminosa, poderosament atractiva, la figura de David, el rei pastor, centre del nostre relat.

Lectio: 1Sa 16,1-13

1 El Senyor va dir a Samuel: «Fins quan t'aniràs lamentant per Saül? Sóc jo qui l'ha rebutjat com a rei d'Israel! Ara omple d'oli el corn i vés. Jo t'envio a casa de Jessè, de Betlem, perquè he escollit el rei entre els seus fills.» 2 Samuel respongué: «Com puc anar-hi? Si Saül ho sap, em matarà.» El Senyor li va dir: «Pren una vedella i digues que hi vas per oferir un sacrifici al Senyor. 3 Convida Jessè al sacrifici, i jo t'indicaré què has de fer. M'ungiràs rei aquell que jo et diré.» 4 Samuel va fer allò que el Senyor li havia manat. En arribar a Betlem, els ancians de la ciutat sortiren a rebre'l, alarmats, i li van preguntar: «Véns en so de pau?» 5 Samuel respongué: «Sí, vinc en so de pau. Sóc aquí per oferir un sacrifici al Senyor. Purifiqueu-vos i veniu amb mi al sacrifici.» Samuel també va purificar Jessè i els seus fills i els convidà al sacrifici. 6 Quan arribaven, va veure Eliab i pensà: «L'ungit del Senyor és aquí, davant d'ell.» 7 Però el Senyor digué a Samuel: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. L'he descartat. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor veu el fons del cor.» 8 Llavors Jessè va cridar Abinadab i el va fer passar per davant de Samuel, però aquest digué: «No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit.» 9 Després Jessè va fer passar Ximà, però Samuel digué: «No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit.» 10 Així Jessè va fer passar al davant de Samuel set dels seus fills, però Samuel li digué: «D'aquests set, el Senyor no n'escull cap.» 11 Samuel va afegir: «No queda cap més fill?» Jessè va respondre: «Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat.» Samuel li digué: «Aneu a buscar-lo. No ens posarem a taula que ell no hi sigui.» 12 Jessè va fer que l'anessin a buscar. Tenia el cabell roig i els ulls bonics. Tot ell feia goig de veure. El Senyor va dir a Samuel: «Ungeix-lo, que és ell.» 13 Samuel va prendre el corn de l'oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d'aquell dia l'esperit del Senyor s'apoderà de David. Samuel va tornar-se'n a Ramà.

La clau literària del relat és Samuel, el profeta, que arriba i dóna inici a l'escena, i després se'n va, cloent-la. Recorda lleument l'escena de l'àngel i Maria de Natzaret (Lc 1,26-38), que s'obre amb l'entrada de l'àngel i es clou amb la seva retirada, deixant pas al dinamisme de la pròpia història. La profecia, doncs, en aquest cas, és la clau de comprensió del relat. Cal saber escoltar el Senyor (Samuel) per entendre'l plenament i poder concretar la seva voluntat. En el relat s'entrecreua una història humana i una història divina. Déu escriurà la seva història divina comptant amb una història humana.

Al centre hi ha la bella i amistosa disputa del profeta amb els fills de Jessè. Evoca aquella escena del vell conte, d'un príncep que emprovava una sabateta de cristall per tal de trobar-ne la propietària, que va resultar ser la menys probable, la ventafocs arraconada. Faig aquest incís, aparentment pueril, per indicar la importància de saber llegir la Bíblia també com un conte, com una obra literària, que sovint diu més amb allò que amaga o insinua que amb el que explicita, tot jugant amb la bellesa dels seus detalls.

El nostre és un relat literàriament important en el conjunt de l'obra dels llibres de Samuel, que articula dos grans períodes, el regnat de Saül i el de David, amb el qual culmina no tant un procés nacional o polític —que també— sinó més aviat un procés teològic, la configuració d'aquesta figura tan important dins la teologia bíblica, la del messies, que David encarnarà d'una manera quasi perfecta. 

Meditatio

Saül ha estat el primer assaig de la monarquia. Un assaig no reeixit. El nostre text comença precisament amb la constatació d'aquest fracàs: «Sóc jo qui ha rebutjat Saül com a rei d'Israel» diu el Senyor. Saül havia desobeït l'ordre del Senyor d'exterminar l'enemic i s'havia aprofitat del botí. És alliçonador llegir el capítol 15, anterior al nostre relat, per fer-se càrrec d'aquesta situació. El rei havia pillat el botí de l'enemic vençut per oferir-lo al Senyor com a holocaust, però això no és el que el Senyor volia. Els amalequites, «aquests pecadors», havien de ser consagrats a l'extermini, les persones i els seus béns. Amb el mal, simbolitzat pels amalequites, no s'hi pot negociar. Ni tan sols per a fer-ne ofrena al Senyor. És Samuel, el profeta, qui desvela el significat de l'actuació de Saül: «Samuel digué: "¿És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l'obediència a la seva veu? No! L'obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons. Rebel·lar-se contra ell és com pecar de màgia, desobeir-lo és endevinació i males arts. Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei"» (1 S 15,22-23). Hi ha ací la clau de lectura de tot el que anomenem història deuteronomista, formada pels profetes primers o anteriors (Josuè, Jutges, Samuel i Reis) i els profetes posteriors, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, i la resta dels dotze profetes. Tot aquest conjunt de llibres és història profètica, en la qual cal aprendre a llegir i actualitzar, tot encarnant-lo, el projecte de Déu, i això en l'àmbit de l'escolta-obediència a la seva paraula.

Saül no havia escoltat. Als ulls de Déu el fracàs és sempre la possibilitat d'un nou començament, d'escriure una cosa nova, de trobar nous camins: «Ara omple d'oli el corn i vés. Jo t'envio a casa de Jessè, de Betlem, perquè he escollit el rei entre els seus fills».

El nostre relat explica com intervé Déu en la història, a partir d'aquest fet, per a reconduir-la. Després de la unció de David, Saül continuarà sent rei, i David haurà de recórrer un llarg camí, sinuós i ple de perills, per arribar a obtenir la sobirania sobre tot el poble, primer a Hebron i Jerusalem i després a la resta d'Israel. És en la història humana i amb la història humana, sense trair les seves lleis, que Déu va teixint la seva història de salvació per als homes.

Samuel és enviat a Betlem on resideixen Jessè i els seus fills per a ungir-ne un com a nou rei d'Israel. Però ni tan sols Samuel sap quin és l'escollit. Ell mateix, en diàleg amb el Senyor, ho haurà de descobrir: Déu li ho mostrarà. És la missió de la profecia: arribar al cor de la realitat, mirar-la com Déu la mira, mirar al fons del cor, al sentit de les coses i dels esdeveniments: «El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor veu el fons del cor». Vist així, no ens ha de sorprendre que el Senyor esculli el més petit, el qui, en aparença, no hi és o no compta.

Cap dels primers set germans, fills de Jessè, no és l'escollit del Senyor. En falta un, el petit, David, que es troba pasturant el ramat. El relat estableix ací un contrast molt fort i molt significatiu entre l'àmbit del culte —Samuel, Jessè i els seus set fills ofereixen un sacrifici— i l'àmbit domèstic o profà, on es troba David pasturant el ramat. És precisament ací on el Senyor trobarà el seu elegit. Ací, en la profanitat, en la secularitat Déu es farà present amb la seva unció a través del profeta. L'àmbit de la secularitat, de la profanitat, és l'àmbit de la història humana que Déu assumeix amb totes les seves conseqüències i s'hi fa present, no pas ell mateix de forma directa, sinó a través d'un seu representant, el messies.

Reivindico una vegada més una lectura atenta i intel·ligent dels textos. Massa sovint la lectura piadosa i historicista —història sagrada entesa com a rondalla exemplar i moralitzadora— ens veda l'accés al veritable significat, un significat que solament atenyem amb aquesta lectura profunda dels textos. És el que intentem fer amb la meditatio: el text és com la closca que cal trencar i superar per arribar fins al fruit.

Déu provoca un desplaçament significatiu del dinamisme de la història de la salvació. Ens empeny a abandonar el temple, l'àmbit del sagrat, el lloc del sacrifici —sacrificar vol dir consagrar, fer sagrada alguna cosa, resituar la realitat tot fent-la participar d'allò que és diví— per anar a trobar aquesta realitat sagrada al cor de la profanitat, de la realitat secular: allà on David pastura el seu ramat, un àmbit insignificant que, aparentment, no compta. És Déu mateix que ve i es fa present en la realitat, fent-la sagrada, i no tant l'home que, per mitjà del sacrifici, fa sagrada la realitat perquè pugui ser un lloc per a Déu. Crec que és un matís important, en tant que, de la mà de David, en aquest nou període de la monarquia, haurem d'aprendre a llegir la realitat aparentment sense Déu com a llenguatge de Déu: això és el que volem dir quan parlem d'història profètica.

Aquesta realitat, que contemplem amb els ulls de David, el pastor, és, segons el text original, bella i bona. David era rogenc, bonic per als ulls i agradable d'aparença (de bon veure). El terme emprat per dir que era bell i bonic el retrobarem al Càntic dels Càntics per designar la bellesa de l'estimada i també de l'estimat, i l'altre adjectiu, agradable d'aparença, de bon veure, és el mateix terme hebreu (tob) amb el qual Déu, en el relat de la Creació, va segellant la bellesa i la bonesa de les coses creades: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Remarco la qualitat visual, sensitiva, de la bellesa i també del bé, encara que pugui semblar una contradicció amb el que hem dit abans, que Déu no es fixa en l'aparença sinó que veu el fons del cor. El llenguatge de la Bíblia, segurament per la mateixa naturalesa de la llengua hebrea, més aviat concreta que no pas conceptual —el grec és una llengua més conceptual— descriu la bellesa i la bondat com allò que es pot veure, tocar, apreciar, tastar... ens va molt bé aquest llenguatge que no defuig la realitat de les coses per parlar de Déu; que fa de la Creació, bella i bona, el lloc on Déu advé per viure el festeig del seu amor amb l'home, amb l'ésser creat. El rostre de David, bell i bonic, és com una epifania d'aquesta realitat creada que Déu fa seva ungint-la amb l'oli de la seva presència.

«Samuel va prendre el corn de l'oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d'aquell dia l'esperit del Senyor s'apoderà de David». És ara que el text pronuncia el nom d'aquest germà afegit, el germà que queda, la resta, el qui no compta, el més petit, el pastor, destinat a acompanyar-nos en el treball d'interpretar la història i la secularitat com a llenguatge diví, com a font d'on brolla la salvació. La unció amb l'oli simbolitza la inhabitació de l'esperit. L'esperit del Senyor és l'alè que al principi de la Creació aletejava fecundant el caos i la buidor per a fer-ne realitat apta al pas i a la paraula de Déu. És aquest mateix alè que la Creació ja conté, que ara es fa personal en David, amb un nom, amb una història humana i amb una missió.

Una missió. Qui és el messies? o, què és? Tota la Bíblia apunta a aquesta realitat: l'eclosió del messies. La Bíblia és la genealogia del messies. I els cristians també ho entengueren així, en tant que cristal·litzaren la confessió de la seva fe en el qui creien el messies d'Israel. Un messies —aquesta paraula vol dir literalment ungit amb oli— i, a més, rei, com a sagrament de la presència del Senyor en la història. El Senyor que guia la història i que s'apareix discretament a Moisès en una bardissa flamejant (Ex 3), fa un pas més: s'endinsa personalment pels camins humans de la història, com a Déu del poble, Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. Ho fa a través d'aquesta figura, aquesta mena de virrei o lloctinent, el seu vicari, el seu altre, un rei ungit en l'àmbit de la profecia i del culte per a fer present el Senyor com a salvació i benedicció en la secularitat. La fe d'Israel arriba a comprendre que aquest messies, aquest sagrament de Déu en el món, és tot el poble, com a tal, com a comunitat de lloança, com a comunitat del Senyor. La fe de l'església potser no és tan agosarada en aquest sentit, i se centra més en la persona del Crist, però el Crist total és Jesús de Natzaret i la comunitat dels seus deixebles. És aquí on es troben la fe d'Israel i la fe de l'Església, complementades en la mateixa joiosa esperança, l'esperança del Regne com a realitat del futur que ve però que ja creix com una planta sembrada en la terra del món.

«Samuel va tornar-se'n a Ramà». I així s'acaba el relat i la nostra lectura. Queda David, enmig dels seus germans. No David tot sol, sinó posat en relació amb la comunitat, amb el poble. Aquest poble, portat per David, està cridat a esdevenir messiànic, tot ell ungit, tot ell animat per l'esperit del Senyor, tot ell cridat a ser benedicció al cor del món i de la història. Ací ens trobem amb un altre detall significatiu, que copsem només amb una lectura profunda: el messies (ungit) com a individu concret, un personatge de la història, David, i el messies com a comunitat, com a poble. Ambdós s'identifiquen molt estretament, i a vegades ens costa separar-los. I és que en la Bíblia el personatge concret sempre assoleix un significat i un valor corporatiu. Això ho veiem molt més clar en Jesús, que es defineix com el cep veritable (Jn 15), en el qual la planta (Crist) i les sarments (els deixebles, la comunitat, l'església) formen una única realitat viva i articulada —Pau en parlarà com del Cos de Crist. El Crist total és Crist com a individu (Jesús de Natzaret ungit per Déu com a Fill estimat) i la comunitat dels seus deixebles, ungits per l'Esperit de Pentecosta, que s'hi incorporen per mitjà de la fe confessada i viscuda en el seguiment. Aquesta realitat esclatant ja la veiem ara prefigurada, sembrada, apuntada en el nostre relat, en aquest David ungit enmig dels seus germans. El germà absent del sacrifici, exclòs del temple, el petit, l'insignificant, sense identitat teològica, podríem dir, esdevé formós en tant que escollit per Déu, i està cridat a fer de la comunitat dels seus germans un poble messiànic, un poble preparat per a entrar en diàleg d'amor amb Déu el seu Creador.

No us recorda tot plegat, irresistiblement, la història de Josep i els seus germans?

Contemplatio

Us proposo pintar i contemplar un retaule que ens ajudarà a aprofundir més en el significat del text.

A la taula central del retaule hi pintarem Jesús ungit per una dona —Maria de Betània— en l'àmbit profà de l'amistat i del discipulat: «Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum» (Jn 12,1-3). És l'escena de la unció reial de Jesús, nou David, just abans d'iniciar la seva marxa triomfal cap a la ciutat santa de Jerusalem on serà exaltat com a rei (Joan contempla i escriu el relat de la Passió com el camí serè i triomfal d'aquesta exaltació). Serà el Jesús enlairat a la Creu, el Rei, qui vessarà sobre la comunitat i sobre el món l'esperit de la unció, l'esperit del Senyor, perquè tota la comunitat esdevingui sagrament per al món d'aquesta unció, d'aquesta presència del Senyor (cf. Jn 19,30).

A la taula esquerra del retaule hi pintarem l'escena de Josep abraçat als seus germans en el moment del retrobament (Gn 45). Josep és una figura del messies, encara que en ell no trobem pròpiament cap unció, el messies que obra amb la seva presència la reconciliació dels seus germans que l'han traït i en fa un poble novell, el poble de Déu, l'interlocutor del seu diàleg amorós amb vista a la salvació. També Josep era el germà afegit, el petit, l'insignificant, i potser per això el preferit, l'estimat del seu pare Jacob.

A la taula dreta hi pintarem el nostre relat. David, el pastor, vestit com un pastor, amb el seu sarró, la fona —amb la qual vencerà Goliat, que simbolitza la mort i el caos, les forces que s'enfronten a la bellesa i al bé—, i el seu flabiol, que simbolitza el llibre dels Salms, amb el qual David ens ensenyarà a dialogar amb Déu. El pintarem envoltat dels seus germans, rebent la unció i l'esperit del Senyor pel ministeri de Samuel, el profeta, aquest àmbit tan important, essencial, per articular correctament en la secularitat de la història profana el projecte de Déu contingut en la Torà.

Les mirades de Josep (a l'esquerra), amb els seus germans, i de David (a la dreta), amb els seus germans, convergeixen cap a la taula central, tot il·luminant i omplint de sentit l'escena de Jesús ungit per una dona, assegut a la taula del sopar de Betània, envoltat del seus deixebles i dels seus amics. És una icona significativa i diàfana de l'església, ungida també ella pel mateix esperit de Crist i enviada com a consol enmig de la humanitat pobra i sofrent per escampar l'oli de l'alegria, la bona olor del Crist (2Co 2,14-15), perquè «de pobres —diu Jesús— en teniu sempre amb vosaltres» (Jn 12,8).

Tant Josep, de qui ja vàrem parlar anteriorment (cf. Jo sóc Josep, el vostre germà, Revista Poblet 21,18), com David, són indispensables per a la comprensió plena de l'església com a sagrament del Crist i de la seva salvació —unció— enmig del món. Fixem-nos, però, en David, el pastor. En introduir aquesta nostra lectura del text parlàvem del conflicte que suposà per a la teologia d'Israel l'assumpció de la institució monàrquica. El rei, que Samuel descrivia com un tirà, com un dèspota que exerceix el seu domini sobre el poble, és redibuixat i idealitzat en David amb la figura del pastor. El rei és el pastor del poble, més que no pas l'amo o el senyor. No és rei sobre el poble sinó pastor amb i per al poble. Pastor en tant que guia i conductor, pastor en tant que servidor dels membres més febles del ramat, pastor en tant que custodi de la comunitat, disposat a donar la pròpia vida, si cal, per al creixement del ramat. No d'aquesta o d'aquella ovella, sinó de tot el ramat, de tota la comunitat, en el seu conjunt, com a poble que dialoga amb Déu.

Aquest perfil del messies pastor el trobem molt ben dibuixat en el salm 23, un salm que alguns anomenen cripto-reial, ja que sota la imatge del pastor amaga el retrat ideal del rei. El salm parla de Déu, el Rei d'Israel, com a pastor del poble, confegint així el mirall en el qual s'ha de mirar el seu lloctinent, el messies, per ser al seu torn un bon rei-pastor del poble:

Salm del recull de David.
El Senyor és el meu pastor: no em manca res.
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l'aigua,
3 i allí em retorna.
Em guia per camins segurs, per amor del seu nom;
4 ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó em donen confiança.
5 Davant meu pares taula tu mateix enfront dels enemics;
m'has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
6 Ben cert, tota la vida m'acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.

David, cridat per Déu mentre pasturava el ramat per a ser el rei d'Israel, haurà d'encarnar les paraules del salm tot emmirallant-se en l'únic Rei i Pastor d'Israel, que és Déu. Déu, per pasturar el poble, és a dir, per instaurar el seu Regnat, es val del seu ungit, de David, rei i pastor del poble, cridat a fer del poble el ramat, la possessió, el regne del Senyor. Segons el salm, el rei és un guia, que obre i indica camins, és el qui refà el poble i el fa descansar, el qui li dóna seguretat i confiança, el qui el conforta amb la proximitat de la seva presència. És el qui li para la taula de la comunió i omple amb el vi de l'alegria la seva copa. És el qui obre per al poble un espai de bondat i d'amor on aquest pugui experimentar la vida per sempre a la casa del Senyor. És el mateix ungit amb perfums, el messies, qui pinta el seu propi retrat espiritual en confessar Déu com a Pastor del poble.

Josep —a l'esquerra del retaule— va encarnar també aquest salm programàtic, que és alhora una confessió en el Senyor i la proclamació d'una missió enmig del poble. Es va fer el dispensador de blat —vida— per al poble famolenc, posat al capdavant de la seva família no per a dominar-la sinó per a servir-la, reconciliar-la i obrir-li el camí de l'Èxode cap a la casa del Senyor, el lloc de la lloança i la felicitat, el lloc de la vida per sempre. Josep i els seus germans són aquest nou poble. No Josep sense els seus germans, ni els seus germans sense Josep, sinó Josep i els seus germans retrobats en l'abraçada de la reconciliació. Igualment David no és ungit per a ell tot sol, sinó per a ser restituït del ramat a la comunitat dels seus germans, per a esdevenir l'intèrpret —amb els seus salms— del cant d'amistat entre Déu i els homes, entre els homes i Déu. També David haurà de fer l'experiència dura de la soledat, de la traïció i del desencontre abans de trobar-se formant una comunitat amb els seus germans. Ben mirat, no hi acabarà de reeixir mai del tot, com tampoc no hi va reeixir del tot Josep, ja que ells, Josep i David, eren solament figures, esbossos del veritable messies, Jesús.

És Jesús qui, ungit estant assegut a la taula dels pobres, dels amics i dels deixebles, fa dels pobres, dels amics i dels deixebles una veritable comunitat, la casa del Senyor, l'església, cridada a vessar en les ferides del món, com aquell perfum preciós, l'oli de l'alegria. En contemplar el relat de la unció de David enmig dels seus germans, contemplem el relat de la unció reial de Jesús enmig dels pobres, dels amics i dels deixebles. I això és l'església. El nou poble centrat en Crist, que envolta Crist, que es retroba en Crist. Aquest Crist que es disposa a fer el camí de Jerusalem, el camí de la creu, el camí de la Pasqua, resumint en ell l'experiència i les vicissituds del seu poble, el poble de Josep, el poble de Moisès pels camins de l'Èxode, el poble de la Torà, el poble de David, dels salms i dels profetes.

Encara hi ha un detall, amb el qual acabo, que ens fa contemplar Jesús com a pastor i messies del poble, i és el del seu naixement —el naixement del messies— explicat per l'evangelista Lluc: Jesús neix com a menjar per al poble, reclinat en una menjadora, enmig d'un poble de pastors, Betlem, el lloc on David, el pastor, havia estat ungit rei d'Israel enmig dels seus germans. Jesús és el nou David, ungit ja des de la seva naixença per la llum dels estels i el càntic dels àngels i, sobretot, per la visita dels pastors que, envoltant la menjadora, esdevindran la primera església anunciadora i portadora de l'oli del consol i de l'alegria (cf. Lc 2,6-20).

Oratio

Per a la pregària us proposo dos textos. Tot exercici de lectura de la Bíblia, de meditació i de contemplació, ha de culminar en la pregària, en l'oratio, que és aquest diàleg confiat amb el Senyor que va afaiçonant i omplint de sentit la nostra vida.

El primer text és un salm. Els salms s'atribueixen a David. No tant perquè en sigui ell l'autor material, sinó perquè és ell, espiritualment, com a ungit, com a messies, qui els prega, i nosaltres amb ell, per tal d'anar-nos configurant com a poble, com a comunitat del Senyor. Us proposo el salm 45, un cant d'amor, un epitalami, que tracta en aparença de les noces del rei i de la reina, però que, en realitat ens invita a entrar en aquest diàleg amorós i ple de confiança amb el Senyor, espòs d'Israel. Llegiu-lo atentament, aquest salm, pregueu-lo, assaboriu-lo com s'assaboreix un licor preciós. Destil·leu-ne tota la dolcesa i tota la bellesa. Hi trobareu dibuixat el David bell i esclatant del nostre relat, ungit enmig dels seus germans amb l'oli de l'alegria.

Salm 45
1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Xoixannim».
Del recull dels fills de Corè, cant. Cançó d'amor.
2 Un bon auguri em surt del cor.
Dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d'escrivà.
3 Ets el més bell de tots els homes,
exhalen gràcia els teus llavis: Déu t'ha beneït per sempre.
4 Cenyeix-te l'espasa, valent, vesteix-te d'honor i majestat.
5 Amb majestat triomfant, guia el teu carro
a favor de la veritat i la clemència.
Seran terribles les proeses del teu braç
6 i penetrants les teves fletxes.
Els pobles cauran als teus peus,
es rendiran els enemics del rei.
7 Que el teu tron, oh déu, desafiï els segles
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just.
8 Tu estimes la justícia i no la maldat;
per això el teu Déu t'ha preferit als teus companys
i t'ha ungit, oh déu, amb perfums de festa.
9 T'impregnen el vestit mirra, àloes i càssies,
des dels palaus de vori t'alegren les arpes.
10 En el teu seguici hi ha princeses enjoiades;
tens la reina a la dreta, vestida amb or d'Ofir.
11 Escolta, filla, estigues atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
12 el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu senyor: fes-li homenatge.
13 La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els més rics del poble busquen el teu favor.
14 Entra la princesa tota radiant,
el seu vestit és de brocats d'or.
15 Guarnida amb brodats és conduïda al rei:
l'acompanya el seguici de donzelles amigues.
16 Conduïdes entre cants de festa,
entren al palau del rei.
17 En lloc dels teus pares tindràs els teus fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
18 Vull perpetuar el record del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

El salm, al verset 3, designa el rei messies com «el més bell de tots els homes», amb el mateix terme amb què el nostre relat de Samuel anomenava bell l'insignificant pastor. Vol dir que el salm està rellegint poèticament aquest relat i en fa pregària, perquè també nosaltres ens identifiquem amb el seguici d'aquest rei messies ungit per celebrar les noces —el diàleg de l'amor— amb tota la humanitat, ungit enmig dels seus germans per a tot el poble, un poble cridat a la lloança (v. 18).

El segon text us invita a una pregària més personal d'identificació amb Crist. Es tracta d'una bonica oració escrita pel cardenal John Henry Newman, anglicà convertit al catolicisme, beatificat per Benet XVI, un gran cristià.

Estimat Senyor,
ajuda'm a escampar la teva fragància allà on vagi. 
Inunda la meva ànima d'esperit i de vida. 
Penetra i posseeix tot el meu ésser,
tant, que tota la meva vida només sigui una emanació de la teva. 
Brilla a través meu, i habita en mi
de tal manera que totes les ànimes que entrin en contacte amb mi
puguin sentir la teva presència en la meva ànima. 
Fes que em mirin i ja no em vegin a mi sinó només a tu, oh Senyor.
Queda't amb mi i començaré a brillar com brilles tu;
a brillar per fer llum als altres a través meu. 
La llum, oh Senyor, irradiarà tota de tu, no de mi;
tu il·luminaràs els altres a través meu. 
Concedeix-me doncs de lloar-te com més t'agrada,
brillant per als qui m'envolten. 
Fes que prediqui sense predicar,
no amb paraules sinó amb el meu exemple,
per la força contagiosa, per la influència del que faig,
per l'evident plenitud de l'amor que et professa el meu cor. Amén.

Sí, ajuda'ns Senyor a escampar la teva fragància, al cor de la realitat secularitzada, tal com ha de ser, fes-nos profetes d'aquesta unció. Que siguem vasos de l'oli de l'alegria, l'alegria de l'Evangeli.

Publicat a la Revista Poblet, n. 28, juny 2014