dilluns, 30 de novembre de 2009

Homilia, Causa del teu camí

Dia 30 de novembre
SANT ANDREU, APÒSTOL

Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 4,18-22

Hem començat l’Advent, aquest temps que, cada any, ens confronta amb l’horitzó grandiós de les nostres vides i de la història. Cantàvem, com a comiat de l’any litúrgic, la colpidora seqüència del «Dies iræ», i, tot cantant-la, pensava en la visió no menys grandiosa de la paràbola del rei jutge i pastor de Mt 25, i les visions del llibre de Daniel, que, sens dubte, n’inspiraren la composició. El relat mateuà del judici final, igual com la seqüència del «Dies iræ», posen l’accent en la serietat de Déu i del seu projecte. I està bé que sigui així, envoltats com estem de frivolitat. Déu se’ns pren seriosament, i això vol dir que també nosaltres ens l’hi hem de prendre. És el missatge del «Dies iræ». La gravetat i la responsabilitat del jutge, però, no exclouen la confiança i l’esperança en el pastor. Per això, aquests dies, m’he fixat sobretot en aquesta estrofa del «Dies iræ»: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuæ viæ, ne me perdas illa die»: Recorda’t de mi, oh bon Jesús, jo que he estat la causa del teu camí, i no em perdis aquell dia! Sí, la seqüència del «Dies iræ» canta la serietat del Déu que es pren seriosament la meva vida i la meva veritat, per petites que siguin, i els surt a l’encontre, i, amb un gest acollidor, amb la seva mirada d’infinita tendresa, acull la història que fa camí cap ell, per donar-li sentit i plenitud, que això vol dir, en definitiva, el judici de Déu.

Per això avui, amb l’apòstol sant Andreu, un dels primers, sortim també nosaltres a l’encontre del Déu que ve a trobar-nos. Sí, som causa del seu camí, som causa que ell hagi vingut a ajudar-nos a desenredar les xarxes del nostre pecat. És el que celebra l’Advent: Déu que ve per adreçar-nos una paraula, per proposar-nos de compartir un camí, una aventura, un projecte, una il·lusió. Ens proposa un intercanvi: les nostres xarxes, per les seves, la nostra limitació per la seva infinitud, la nostra incomunicació i la nostra solitud, per l’àmbit obert de la xarxa divina, de l’internet de la gràcia sense pàgines protegides amb contrasenya. Cansat de cercar-me, Senyor, t’has assegut a la vora del pou, i per redimir-me has patit la creu. Que no sigui en va tant d’esforç!