divendres, 4 de setembre del 2009

Homilia, Vi jove i roba nova

DIVENDRES DE LA SETMANA XXII DURANT L’ANY (I)

Col 1, 15-20; Sl 99, 2. 3. 4. 5 (R.: 2c); Lc 5, 33-39

En una de les escenes més commovedores del film «la Passió de Crist» de Mel Gibson, es veu com Maria, la mare de Jesús, encoratjada per Joan, s’atansa al seu fill que acaba de caure sota el pes implacable de la creu, camí del Calvari. Jesús, acaronant-la amb la mà i amb la mirada, li diu aquestes paraules sorprenents, impressionants, que el guionista va manllevar de l’Apocalipsi (21, 5): «Mare, jo faig noves totes les coses».

Acabem de proclamar l’absoluta novetat de l’Evangeli incompatible amb tota mena de vellura. Una novetat que ens és presentada amb dos matisos complementaris: el text parla del vestit vell, al qual no es pot posar un pedaç de roba nova, i del vi jove —no-vell, novell— que no aboquem pas dins un bot vell. La joventut i la novetat, doncs, són els dos ingredients de la nostra recepta evangèlica d’avui. La novetat de l’Evangeli no s’avé —literalment «no és simfònica»— amb la vellor, amb l’antigor, fins al punt que la desintegra, la fa esclatar, igualment com un vi jove faria esclatar, esventrant-los, els bots vells.

Cal capgirar una mica la paràbola per entendre-la bé del tot, i fer precisament el que Jesús diu que no s’ha de fer: posar la novetat de l’Evangeli sobre el teixit gastat de la Llei —Jesús s’adreça als fariseus i als mestres de la Llei—, abocar-ne el vi en els vells bots de pell —penseu en els estoigs, de pell, que contenien els rotlles de la Llei a la sinagoga— perquè la novetat i la joventut de la Paraula de Déu, Jesús, en faci esclatar la vellura, en reveli el sentit ple, en un cant nou d’alegria i de llibertat. Un cant nou per al Déu que «alegra la nostra joventut», com li cantem amb el salm 42 en apropar-nos a l’altar (v. 4).

De fet Jesús, «en qui Déu ha volgut que residís la plenitud de tot el que existeix» (Col 1, 19), fa esclatar el sentit de la creació i de les nostres vides, Ell que n’és la Paraula fundant i recreadora. Amb la novetat de l’Evangeli esquinça els vestits vells d’aquesta creació que «gemega en dolors de part» (Rm 8, 22), esquinça el nostre home vell i els nostres bots esquifits que ja no poden contenir el vi novell de l’Evangeli, el most del raïm —Jesús, ell mateix— trepitjat al cup de la Creu, esquinçat ell mateix —el bot vell de la seva humanitat— per vessar, malgastant-lo per a tots, el vi de la creació nova: «Mare, jo faig que tot sigui nou!».

Bufen vents a l’Església una mica entestats a desencauar de les antigues calaixeres, rosegades pels corcs, vestits ja passats de moda, una mica arnats, i els bots vells, ressecs i florits, que guardaven la nostàlgia del passat. Ja ho deia Jesús, amb sorna, als fariseus: «No hi ha ningú que vulgui beure vi nou després de beure’n de vell, perquè troba que el vell és millor» (Lc 5, 39).

Però les paraules de Jesús a la seva mare camí del Calvari, les paraules de l’home de dolors, continuen ressonant més vives que mai, endutes pel vent de l’Esperit: «Jo faig que tot sigui nou, les coses d’abans han passat» (Ap 21, 4-5)! Traguem-nos doncs els taps de les orelles i posem-nos a l’abast d’aquesta Paraula vivificadora, la Paraula d’Aquell «que ens sacia de felicitat com desitjàvem i renova com una àguila la nostra joventut» (Sl 102, 5).