diumenge, 27 de setembre de 2015

Des del monestir

AHMET IBN AL-MANSUR

A Poblet, els colors vermells de la tardor, que esclataran voluptuosament el mes d’octubre, s’anticipen amb la porpra dels sants màrtirs Bernat d’Alzira i les seves germanes Maria i Gràcia, la solemnitat dels quals celebrem el dia 2 de setembre, aniversari de l’arribada a Poblet de les relíquies dels sants.

La història de sant Bernat, perfumada amb l’encens de la llegenda, reflecteix bé les coordenades culturals i religioses de les acaballes del segle XII a la Catalunya Nova. Unes coordenades que a mi, sorprenentment, em recorden molt les actuals. Ahmet al-Mansur, fill del senyor moro de Carlet (València), visqué a la cort del rei taifa de València vers la segona meitat del segle XII. Enviat en ambaixada a Catalunya,  passà per Lleida on tenia una parenta musulmana que hi residia, i de retorn, s’aturà a Poblet, el monestir cistercenc tot just fundat a les noves terres que Ramon Berenguer IV havia cedit a l’abadia de Fontfreda. La llegenda diu que l’hi atragueren les cantúries dels monjos, que eren al cor resant matines. Sigui com sigui, es convertí al cristianisme i ingressà a la comunitat, on rebé el nom de Bernat. Uns anys després, volgué retornar prop dels seus per anunciar-los  l’Evangeli. Obtingué la conversió de les seves germanes Saida i Soraida, però no la del seu germà al-Mansur, que els féu perseguir i matar, prop d’Alzira, tocant al Xúquer.

Com la de tot martiri, la història de Bernat i les seves germanes és una història complexa, teixida d’amor i d’odi, la concreció dura d’aquelles paraules punyents del profeta Miquees que Jesús farà seves: «Perquè el fill insultarà el pare, la filla es rebel·larà contra la mare, i la nora, contra la sogra: els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mi 7,6; Mt 10,36). Avui entenem d’una altra manera —almenys jo l’hi entenc— la missió evangelitzadora de l’Església, en la línia de les paraules de la 1a carta de Pere: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.  Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència» (3,15-16). Però ja en uns temps propers als de Bernat, el beat Ramon Llull parlava de diàleg, de respecte i de coneixement mutu.

L’època de Bernat, Ahmet Ibn al-Mansur, és encara una època de diàleg, de respecte i de coneixement mutu, i això perquè la gent es mou, viatja, camina…  està en recerca, en un espai de diàleg que, malauradament, els fonamentalismes cristià i musulmà acabaran malmetent.

Per als monjos de Poblet, que recordem cada any amb emoció el testimoni de Bernat i les seves germanes, la seva memòria ens és un estímul a donar raó de la nostra esperança suaument i amb respecte. I ens convida tots a conrear aquell altre valor imprescindible de la rectitud de consciència, que hauria de ser com la brúixola que ens ha de guiar.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1879, 27 setembre 2015