divendres, 26 de novembre del 2010

Homilia, Móres d'Advent

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)
Ap 20,1-4.11-21,2; Sl 83,3.4.5-6; R.: cf. Ap 21,3b; Lc 21,29-33

Quin contrast entre les imatges grandioses de l’Apocalipsi de sant Joan i el petit fragment de sant Lluc que ens invita a contemplar el Regne sota el signe senzill de la primavera que va pintant de verd la natura morta! Nosaltres, que tenim el privilegi de viure entre vinyes i muntanyes, en fem de bon grat l’experiència.

A les acaballes de l’any litúrgic —demà el clourem, de la mà de Santa Maria, font de la salvació— se’ns invita a contemplar la natura com un signe del Regne: també el cicle litúrgic, si més no en les nostres latituds, es deixa agombolar pel cicle de les estacions i dels dies. L’Apocalipsi és el llibre dels grans signes; l’Evangeli, com la natura, és la paràbola dels signes petits: la mostassa, el llevat, les gemmes de la primavera, la mestressa que escombra ca seva, el pare que surt al llindar de la porta per esperar el seu fill, l’amic que demana pa, la viuda que tira al tresor una petita moneda de no res, el Parenostre, les Benaurances. El contrast amb les coses grans ens ajuda a retrobar el valor de les coses petites. Tothom ho ha dit ran de la visita del papa a Barcelona: la grandesa del temple material de pedra, al matí, i la senzillesa dels més petits a la tarda, que són la veritable casa del Nen Déu.

Tot l’Any litúrgic que ara acabem, giravoltant entorn de la Pasqua lluminosa, ha estat la pedagogia dels signes senzills sota els quals batega la realitat més grandiosa, la vida i la felicitat del Regne: els signes del pa i del vi, l’altar, l’aigua que ens ruixa, l’oli que ens ungeix i ens perfuma, la pau que ens oferim els uns als altres, el nostre cant matusser o la nostra veu maldestra donant so a la Paraula, han estat l’escola de les beceroles del Regne. L’ideal, que el salm d’avui ens ha fet cantar, és trobar-se amb Déu. Això és el Regne. Trobar-se amb Aquell que ens ve a trobar. I l’any litúrgic és la pedagogia, l’assaig d’aquesta Trobada.

Agraïm-ho, i preparem-nos per tornar a començar, revestits amb el color de les móres que neixen de l’esbarzer punxent, el color de l’Advent, el color august del mantell del Senyor victoriós, que ahir contemplàvem com a Rei i que demà ve a trobar-nos perquè és bo i compassiu amb nosaltres.

Sí, el Senyor ve. Ve a la nostra pobresa. Feliços si el sabem acollir. Emprendrem amb amor el camí. Amén.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Homilia, Gertrudis de Helfta

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

Dia 16 de novembre: Santa Gertrudis la Gran

Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d’una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l’Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l’Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes “espiritualitats estranyes” centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d’una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l’home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l’arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l’Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l’Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l’Escriptura i els Pares.

Acabo, si m’ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l’existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d’una vida feliç, d’una vida autèntica, és l’amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s’aprèn en l’amor per la Sagrada Escriptura, en l’amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l’amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d’octubre de 2010).

divendres, 12 de novembre del 2010

Des del monestir

L'ABAT MAUR ESTEVA

El passat dia 2 de setembre el Capítol General de l’Orde Cistercenc reunit a Rocca di Papa, prop de Roma, va elegir el nou Abat General. Es tracta del P. Mauro Giuseppe Lepori, de 51 anys, fins ara abat del monestir suís d’Hauterive. Succeeix en el càrrec el P. Maur Esteva i Alsina, abat de Poblet fins al 1998, i des del 1995 abat general de l’Orde.

He estat testimoni presencial d’aquesta successió, i hi ha un fet que m’ha commogut: la discreció i l’elegància amb què l’abat Maur ha fet mutis. No sempre és fàcil això. Discreció i elegància són també les paraules que podrien definir el seu generalat. I jo n’hi afegiria una altra: eficàcia.

L’Abat General, en l’estructura de l’Orde Cistercenc, és el centre visible de comunió, i la seva missió és sobretot la d’encoratjar, ajudar, aconsellar. En definitiva, servir la caritat i la comunió de tots els monjos i monges i fer-les créixer ben arrelades en el pluralisme que caracteritza el monaquisme i, en particular, el nostre Orde.

Durant el seu generalat l’abat Maur Esteva ha visitat incansablement els monestirs empès per una delicada i fraterna preocupació, vetllant per fer redescobrir i enfortir la nostra identitat: la Regla de sant Benet, la pregària, la vida fraterna. El nou abat general reconeixia, tot just elegit, que la unitat en la caritat que s’ha fet palesa en el darrer capítol general és, en gran part, fruit d’aquesta fraterna preocupació del seu predecessor.

Un dels llegats més visibles de l’abat Maur Esteva és haver convertit la casa general de l’Orde a Roma en un espai de trobada i comunió per a tots els monjos i monges, sobretot per als estudiants. Un espai amable, un lloc de diàleg. Ell va tenir la idea de la creació dels Cursos de Formació Monàstica, que ara ja són una institució ben consolidada, i que es fan a Roma durant el mes de setembre, oberts a tots els monjos i monges, especialment els joves, de l’Orde. És en aquests cursos que els estudiants poden fer l’experiència privilegiada del pluralisme i alhora de la comunió, que, arrelada en aquest pluralisme, fa realitat allò que diem en la nostra carta fundacional: «...vivint en una sola caritat, amb una mateixa Regla i uns costums semblants» (Carta de caritat, 3).

Li agraïm a l’abat Maur Esteva el seu servei i la seva fraterna preocupació, i li augurem la felicitat de la casa del Senyor tots els dies de la seva vida al Monestir de Poblet, la casa, també, de la seva professió.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1623, 31 octubre 2010

dimarts, 9 de novembre del 2010

De cada dia, Pilar Rahola

LA PILAR RAHOLA DEFENSA EL PAPA!

M'agrada aquesta dona, ja de fa molt temps. Reconec que em faria una certa basarda haver-hi de mantenir un debat, perquè té una gran oratòria, i jo no hi estic pas avesat. Ran de la tragèdia de les torres bessones li vaig escriure comentant un article seu a l'Avui sobre el paper de les religions en la violència. Li feia notar que, tot i ser-hi molt present la violència a la Bíblia, aquesta ens parla més aviat d'un Déu tendre i compassiu. Em va contestar, un correu molt amable i sincer, en el qual rebatia la meva proposta, al·legant que, en tot cas, no és aquesta la imatge de Déu que presenten sovint les grans religions. De fet, jo hi estava força d'acord. Sense anar gaire lluny, en nom de Déu l'Església va donar ple suport moral a la repressió del règim franquista després de la guerra civil, identificant-se sense matisos amb les seves estructures i postulats. I una de les causes principals de l'anticlericalisme d'aquells anys —i d'això segur que al papa Benet no n'hi havien explicat res— caldria cercar-les, em sembla, en la mateixa església, que en aquelles èpoques formava un tàndem amb els poders fàctics i tractava amb no poc paternalisme els pobres i, sobretot, els obrers.

Ahir, al programa del Cuní, Pilar Rahola va lloar la gosadia del papa Benet XVI quan va desautoritzar, ja fa uns anys, tota pretensió de justificar la violència en nom de Déu. I va recordar també els maldecaps i trastorns que aquesta gosadia li va comportar per part dels seguidors del líder religiós al qual el papa havia fet referència, en una disputa totalment acadèmica, que de cap manera no volia ofendre ni condemnar ningú.

M'agrada que una dona oberta, lliure i respectuosa, que creu en el diàleg, com és la Pilar Rahola, reconegui, més enllà de les anècdotes, les intencions d'aquest pontificat: recuperar les armes de la intel·ligència per mirar de construir ponts, des de la fe i des de la no fe entre tots els homes i dones. També en reconeix els desencerts i les fallades, com el mateix papa Benet, que en unes inoblidables paraules de la seva homilia de presa de possessió de la càtedra romana a sant Joan del Laterà, el 7 de maig de 2005, evocava la fragilitat i la feblesa del successor de Pere, sotmès com un deixeble més a l'obediència del Crist.

Des d'ací li ho agraeixo profundament a Pilar Rahola. I tant de bo aprenguem tots junts a dialogar i debatre amb respecte i lucidesa.

dilluns, 8 de novembre del 2010

De cada dia, Tu ets Pere


Dos aspectes de la visita del papa i una conclusió.

Primer: la bellesa de l'interior del temple i, sobretot, la bellesa de la litúrgia de la dedicació, amb els seus textos, els seus cants i els seus signes. Per a mi, tot i que familiaritzat amb el llenguatge de la litúrgia, va ser una catequesi de primer ordre, a banda d'una confessió de fe i de lloança. Cal agrair també la bellesa de la transmissió, i d'això en són responsables els tècnics i professionals de TV3.

Segon: Alguns titulars de diaris han contraposat el fervor catòlic que es vivia a la Sagrada Família amb la fredor ciutadana dels carrers. Estic content que hagi estat així. Perquè és així com ha de ser acollit Pere en les esglésies de les quals és servidor de la caritat. La gent, en aquest cas els creients que acollien Pere, era allà on havia de ser.

Jo no n'esperava gaire d'aquesta visita, és cert. I potser per això estic content de la densitat i de l'expressivitat dels seus dos gests, la dedicació d'una església i l'encoratjament als menys afavorits. En les paraules d'acolliment al Nen Déu, el cardenal Sistach en va fer notar encertadament la relació. Estic content perquè, en obrir-se les portes del somni de Gaudí fet realitat, les paraules en català de la pregària de Jesús, el Parenostre, donaven la benvinguda a Pere, el servidor de la caritat de les esglésies.

divendres, 5 de novembre del 2010

Homilia, Últim i penúltim

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXI DURANT L’ANY (II)
Fl 3,17-4,1; Sl 121,1-2.3.4-5; R.: 1; Lc 16,1-8

A les acaballes de l’any litúrgic va bé que ens recordin la meta vers la qual ens encaminem, l’objectiu del nostre pelegrinatge, la fita dels nostres anhels i del nostre desig. Ho fa sant Pau en la seva carta als Filipencs, i el salm 121 que hem cantat després.

Som ciutadans del cel. Pau ho diu amb tota la intenció, ell que, com sabem, va reivindicar quan calgué la seva ciutadania romana davant els jueus i davant els romans. La nostra carta d’identitat està inscrita al cel. El salm 121 ens recorda que som pelegrins en una terra forastera, en camí vers Jerusalem. I en aquest salm, Jerusalem ja no indica la ciutat terrena, històrica, geogràfica... indica el lloc de la trobada amb Déu, el lloc de la residència i del judici de Déu, on Déu és Déu i ens constitueix com a poble seu. «Els tribunals de justícia, els tribunals del palau de David» apunten cap a la realitat espiritual del Regne de Déu. Un Regne que ve a trobar-nos i cap al qual caminem, un Regne, una ciutat, que ja és present enmig nostre. El jueu, i també el cristià, que continua posant el seu interès i el seu objectiu —la seva glòria, diu Pau— en els aspectes secundaris i exteriors de la seva fe, de la seva religió, que continua presoner de les prescripcions legals o rituals, és contrari a la creu del Crist, perquè la creu és la fletxa que apunta vers la Jerusalem del cel, la Jerusalem del salm 121.

Estem en camí, tanmateix. I per al viatge ens caldrà la prudència astuta de l’administrador de l’evangeli que sap negociar correctament —segons el lloa Jesús— amb les realitats secundàries amb vista a les definitives. Bonhöffer diria «amb les realitats penúltimes amb vista a les últimes». Aquesta prudència i astúcia evangèliques les hem de traduir per responsabilitat. La creu del Crist, que apunta vers la Jerusalem del cel, no ens evadeix de la responsabilitat de l’hora present. Ens hi compromet. Però sabent —i aquest coneixement és alliberador!— que allò penúltim —l’ara i l’ací de les nostres opcions— porta ja la petjada d’allò que és últim i decisiu. I l’única cosa última i decisiva, en la perspectiva de la creu de Crist, és l’amor. Caminem-hi, doncs, amb alegria. «Quina alegria! Anem a la casa del Senyor».