dimecres, 29 de desembre del 2010

Homilia, Mirar

NADAL
Dia 29 de desembre

1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-35

Déu ens mira amb esguard serè. Ho hem dit a l’oració col·lecta, en forma de pregària. És una frase que pot resumir el misteri de Nadal, que pot ajudar-nos a contemplar-lo, a meditar-lo. Déu ens mira amb esguard serè. Ens mira a nosaltres, es mira el món. Aquella mirada seva, que ja al principi de tot descobria la bondat de totes les coses, de la Creació, i de l’home al centre de la Creació. És la mateixa mirada que fa exclamar al salmista: «Què és l’home perquè te’n recordis...? Gairebé n’has fet un déu». Nadal ens invita a mirar el món amb la mirada de Déu. És com tornar a descobrir els colors originals del retaule de la Creació.

L’evangeli d’avui també ens parla de veure, de mirar. És l’evangeli de l’encontre: el poble d’Israel, representat en l’ancià Simeó, al Temple, surt a acollir el Senyor, el Messies, l’Espòs. Demà se’ns parlarà, fins i tot, d’una profetessa vídua, Anna, que, en nom del poble sense Espòs, surt a rebre l’Espòs.

La mirada de l’ancià Simeó descobreix en l’infant portat per Josep i Maria la llum i la glòria d’Israel, la bellesa de Déu que ve a salvar el seu poble, que ve a ensenyar-li a mirar el món amb la seva mirada, per redescobrir la bondat del retaule de la Creació i retrobar-hi els colors vius de l’amor i la felicitat.

És la mateixa dinàmica de l’epístola de sant Joan: un manament que no és pas nou, perquè ja el teníem des del principi, des del Sinaí, però alhora, sí que és nou: el Crist, l’Espòs, és aquell que, segons l’Apocalipsi, fa noves totes les coses. També l’amor.

«La fosca es retira i apunta la llum veritable». És la llum del Crist, la llum de la mirada de Déu, la serenor dels seus ulls que ens permet d’apropar-nos amb respecte i amb meravella a la realitat del món i de l’altre.

Acabo amb un prec: no diguem mai més paraules de condemna, ni paraules negatives, amargues, o sense esperança, des d’aquest ambó, o des d’aquesta seu. Mai més. «El cel se n’alegra, la terra hi fa festa», perquè «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna».

divendres, 17 de desembre del 2010

Homilia, Genealogia

ADVENT
Dia 17 de desembre

Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

De l’evangeli de la Genealogia de Jesús, que és el pòrtic de les solemnitats de Nadal i Epifania, i que tornarem a proclamar a les Matines de Nadal, en voldria comentar tres aspectes.

El primer aspecte, a nivell catequètic. Aquesta lectura ens ensenya que, per comprendre Jesús, per arribar a Jesús, és a dir, a la benaurança de la salvació de Déu, no podem prescindir del camí de l’Antiga Aliança. Si no hem llegit a fons la Torà, els Profetes i els Escrits, no podrem entendre el missatge evangèlic proclamat pels àngels en la nit santa, realitzat en Jesús, el Messies, Fill de Déu, Fill d’Abraham, Fill de David.

El segon aspecte, a nivell d’una antropologia teològica. L’evangeli que hem proclamat, cadascun d’aquests noms, ens permet copsar la profunditat i l’abast del misteri de l’Encarnació. Molt més que el quasi sempre mal interpretat «folklore» llucà dels pastors, la menjadora i l’infant de bolquers. Què vol dir que Déu s’encarna? Joan el Teòleg ho va dir amb una sola frase admirable: «O logos sarks egéneto», el Logos, la Paraula, que era Déu, es va fer carn. Va assumir com a pròpia la nostra història humana, el nostre pelegrinatge de fe i d’esperança: la història, la fe i l’esperança de les generacions que hem desgranat fins arribar al Messies, aquestes tres generacions de catorze n0ms que amaguen un misteri diví i humà, que són sagrament del Crist. Déu s’encarna assumint el procés humà d’aquesta història, d’aquesta fe, i d’aquesta esperança, assumint fins i tot el procés humà del pecat que no formava part del seu projecte inicial.

El tercer aspecte, a nivell més espiritual i pràctic. No hauríem de ser massa propensos a creure en miracles i prodigis: és a dir, a renunciar a la nostra responsabilitat. No és aquesta la manera de fer de Déu, segons l’evangeli que hem proclamat. Més aviat hauríem de tornar a creure en la bondat de l’home i de la creació, i en l’horitzó que apunta ja al final del camí, d’aquesta escala dreçada per la fe dels nostres pares entre el cel i la terra, escala per on davalla el Messies fins a nosaltres, i per on pugem nosaltres fins al Messies. L’evangeli de la genealogia és l’evangeli del Déu discret que, en Jesús, el Crist, assumeix com a propi allò nostre, i que, amagant-se rere uns noms concrets, ens indica tot un tarannà eclesial, comunitari i humà. Un tarannà fonamentat en la confiança, en una mirada positiva sobre els altres i sobre el món. Perquè, comptant amb el Déu amagat i alhora present, som nosaltres els responsables del germà, i ens pertoca a nosaltres treballar per anar configurant el món més i més al projecte de Déu, ens pertoca a nosaltres portar la història endavant, fer que, la nostra història humana sigui també la història de Déu. Demanem-li, a aquest Déu, que ens ensenyi a estimar les coses de la terra per tal de poder estimar també les del cel. Amén.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Des del monestir

LA MESURA DEL TEMPS

La represa del nou any litúrgic, amb aquest temps seriós i alhora joiós de l’Advent, em porta a meditar sobre el pas del temps. És indubtable l’estreta relació de l’Any Litúrgic amb el cicle estacional. Abans de la darrera reforma litúrgica, la celebració de les quatre témpores subratllava molt més aquesta dimensió. L’Any Litúrgic, a mesura que l’anem desplegant, ens va revelant el caràcter sacramental del temps mateix, de la natura i del cosmos, que són també Llibre a través del qual Déu ens parla. La celebració del Nadal, vinculada al solstici d’hivern, i la de Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, ens ho recorden cada any, i fan, de cada any, del temps, sagrament de salvació i de vida per a tots nosaltres.

La vida dels monjos, en un monestir com Poblet, enclavat en plena natura, està també molt lligada a aquest ritme. Les vinyes, sobretot, amb el seu néixer i morir, ens hi acompanyen. Però hi ha un altre tret significatiu, en aquesta cadència del temps, a més de la que marca el calendari litúrgic. I és la lectura quotidiana de la Regla de sant Benet —cada dia un capítol o un fragment d’un capítol— que fem els monjos a la sala capitular, al capvespre, abans de Completes. En l’ús cistercenc la Regla es llegeix sencera quatre vegades l’any, i se’n recomença la lectura precisament el 21 de març, el 23 de juny, el 25 de setembre i el 28 de desembre, pel pròleg, dates que corresponen, més o menys aproximadament, als dos equinoccis de primavera i tardor, i als dos solsticis d’estiu i d’hivern. El 21 de març, a més, s’escau el dies natalis del nostre pare sant Benet.

Quan me’n vaig adonar, vaig descobrir un aspecte nou de la saviesa amagada en la Regla de sant Benet, que, a més de donar forma i contingut als espais físics on vivim, omple de sentit també el temps que ens va forjant, perquè la Regla és paraula, és a dir, logos, sentit. Us convido a posar una paraula en el vostre temps, sobretot ara, que la Paraula eterna se’ns fa espai i temps, és a dir, carn i sentit de la nostra història.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1628, 5 desembre 2010

divendres, 26 de novembre del 2010

Homilia, Móres d'Advent

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)
Ap 20,1-4.11-21,2; Sl 83,3.4.5-6; R.: cf. Ap 21,3b; Lc 21,29-33

Quin contrast entre les imatges grandioses de l’Apocalipsi de sant Joan i el petit fragment de sant Lluc que ens invita a contemplar el Regne sota el signe senzill de la primavera que va pintant de verd la natura morta! Nosaltres, que tenim el privilegi de viure entre vinyes i muntanyes, en fem de bon grat l’experiència.

A les acaballes de l’any litúrgic —demà el clourem, de la mà de Santa Maria, font de la salvació— se’ns invita a contemplar la natura com un signe del Regne: també el cicle litúrgic, si més no en les nostres latituds, es deixa agombolar pel cicle de les estacions i dels dies. L’Apocalipsi és el llibre dels grans signes; l’Evangeli, com la natura, és la paràbola dels signes petits: la mostassa, el llevat, les gemmes de la primavera, la mestressa que escombra ca seva, el pare que surt al llindar de la porta per esperar el seu fill, l’amic que demana pa, la viuda que tira al tresor una petita moneda de no res, el Parenostre, les Benaurances. El contrast amb les coses grans ens ajuda a retrobar el valor de les coses petites. Tothom ho ha dit ran de la visita del papa a Barcelona: la grandesa del temple material de pedra, al matí, i la senzillesa dels més petits a la tarda, que són la veritable casa del Nen Déu.

Tot l’Any litúrgic que ara acabem, giravoltant entorn de la Pasqua lluminosa, ha estat la pedagogia dels signes senzills sota els quals batega la realitat més grandiosa, la vida i la felicitat del Regne: els signes del pa i del vi, l’altar, l’aigua que ens ruixa, l’oli que ens ungeix i ens perfuma, la pau que ens oferim els uns als altres, el nostre cant matusser o la nostra veu maldestra donant so a la Paraula, han estat l’escola de les beceroles del Regne. L’ideal, que el salm d’avui ens ha fet cantar, és trobar-se amb Déu. Això és el Regne. Trobar-se amb Aquell que ens ve a trobar. I l’any litúrgic és la pedagogia, l’assaig d’aquesta Trobada.

Agraïm-ho, i preparem-nos per tornar a començar, revestits amb el color de les móres que neixen de l’esbarzer punxent, el color de l’Advent, el color august del mantell del Senyor victoriós, que ahir contemplàvem com a Rei i que demà ve a trobar-nos perquè és bo i compassiu amb nosaltres.

Sí, el Senyor ve. Ve a la nostra pobresa. Feliços si el sabem acollir. Emprendrem amb amor el camí. Amén.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Homilia, Gertrudis de Helfta

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

Dia 16 de novembre: Santa Gertrudis la Gran

Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d’una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l’Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l’Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes “espiritualitats estranyes” centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d’una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l’home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l’arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l’Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l’Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l’Escriptura i els Pares.

Acabo, si m’ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l’existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d’una vida feliç, d’una vida autèntica, és l’amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s’aprèn en l’amor per la Sagrada Escriptura, en l’amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l’amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d’octubre de 2010).

divendres, 12 de novembre del 2010

Des del monestir

L'ABAT MAUR ESTEVA

El passat dia 2 de setembre el Capítol General de l’Orde Cistercenc reunit a Rocca di Papa, prop de Roma, va elegir el nou Abat General. Es tracta del P. Mauro Giuseppe Lepori, de 51 anys, fins ara abat del monestir suís d’Hauterive. Succeeix en el càrrec el P. Maur Esteva i Alsina, abat de Poblet fins al 1998, i des del 1995 abat general de l’Orde.

He estat testimoni presencial d’aquesta successió, i hi ha un fet que m’ha commogut: la discreció i l’elegància amb què l’abat Maur ha fet mutis. No sempre és fàcil això. Discreció i elegància són també les paraules que podrien definir el seu generalat. I jo n’hi afegiria una altra: eficàcia.

L’Abat General, en l’estructura de l’Orde Cistercenc, és el centre visible de comunió, i la seva missió és sobretot la d’encoratjar, ajudar, aconsellar. En definitiva, servir la caritat i la comunió de tots els monjos i monges i fer-les créixer ben arrelades en el pluralisme que caracteritza el monaquisme i, en particular, el nostre Orde.

Durant el seu generalat l’abat Maur Esteva ha visitat incansablement els monestirs empès per una delicada i fraterna preocupació, vetllant per fer redescobrir i enfortir la nostra identitat: la Regla de sant Benet, la pregària, la vida fraterna. El nou abat general reconeixia, tot just elegit, que la unitat en la caritat que s’ha fet palesa en el darrer capítol general és, en gran part, fruit d’aquesta fraterna preocupació del seu predecessor.

Un dels llegats més visibles de l’abat Maur Esteva és haver convertit la casa general de l’Orde a Roma en un espai de trobada i comunió per a tots els monjos i monges, sobretot per als estudiants. Un espai amable, un lloc de diàleg. Ell va tenir la idea de la creació dels Cursos de Formació Monàstica, que ara ja són una institució ben consolidada, i que es fan a Roma durant el mes de setembre, oberts a tots els monjos i monges, especialment els joves, de l’Orde. És en aquests cursos que els estudiants poden fer l’experiència privilegiada del pluralisme i alhora de la comunió, que, arrelada en aquest pluralisme, fa realitat allò que diem en la nostra carta fundacional: «...vivint en una sola caritat, amb una mateixa Regla i uns costums semblants» (Carta de caritat, 3).

Li agraïm a l’abat Maur Esteva el seu servei i la seva fraterna preocupació, i li augurem la felicitat de la casa del Senyor tots els dies de la seva vida al Monestir de Poblet, la casa, també, de la seva professió.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1623, 31 octubre 2010

dimarts, 9 de novembre del 2010

De cada dia, Pilar Rahola

LA PILAR RAHOLA DEFENSA EL PAPA!

M'agrada aquesta dona, ja de fa molt temps. Reconec que em faria una certa basarda haver-hi de mantenir un debat, perquè té una gran oratòria, i jo no hi estic pas avesat. Ran de la tragèdia de les torres bessones li vaig escriure comentant un article seu a l'Avui sobre el paper de les religions en la violència. Li feia notar que, tot i ser-hi molt present la violència a la Bíblia, aquesta ens parla més aviat d'un Déu tendre i compassiu. Em va contestar, un correu molt amable i sincer, en el qual rebatia la meva proposta, al·legant que, en tot cas, no és aquesta la imatge de Déu que presenten sovint les grans religions. De fet, jo hi estava força d'acord. Sense anar gaire lluny, en nom de Déu l'Església va donar ple suport moral a la repressió del règim franquista després de la guerra civil, identificant-se sense matisos amb les seves estructures i postulats. I una de les causes principals de l'anticlericalisme d'aquells anys —i d'això segur que al papa Benet no n'hi havien explicat res— caldria cercar-les, em sembla, en la mateixa església, que en aquelles èpoques formava un tàndem amb els poders fàctics i tractava amb no poc paternalisme els pobres i, sobretot, els obrers.

Ahir, al programa del Cuní, Pilar Rahola va lloar la gosadia del papa Benet XVI quan va desautoritzar, ja fa uns anys, tota pretensió de justificar la violència en nom de Déu. I va recordar també els maldecaps i trastorns que aquesta gosadia li va comportar per part dels seguidors del líder religiós al qual el papa havia fet referència, en una disputa totalment acadèmica, que de cap manera no volia ofendre ni condemnar ningú.

M'agrada que una dona oberta, lliure i respectuosa, que creu en el diàleg, com és la Pilar Rahola, reconegui, més enllà de les anècdotes, les intencions d'aquest pontificat: recuperar les armes de la intel·ligència per mirar de construir ponts, des de la fe i des de la no fe entre tots els homes i dones. També en reconeix els desencerts i les fallades, com el mateix papa Benet, que en unes inoblidables paraules de la seva homilia de presa de possessió de la càtedra romana a sant Joan del Laterà, el 7 de maig de 2005, evocava la fragilitat i la feblesa del successor de Pere, sotmès com un deixeble més a l'obediència del Crist.

Des d'ací li ho agraeixo profundament a Pilar Rahola. I tant de bo aprenguem tots junts a dialogar i debatre amb respecte i lucidesa.

dilluns, 8 de novembre del 2010

De cada dia, Tu ets Pere


Dos aspectes de la visita del papa i una conclusió.

Primer: la bellesa de l'interior del temple i, sobretot, la bellesa de la litúrgia de la dedicació, amb els seus textos, els seus cants i els seus signes. Per a mi, tot i que familiaritzat amb el llenguatge de la litúrgia, va ser una catequesi de primer ordre, a banda d'una confessió de fe i de lloança. Cal agrair també la bellesa de la transmissió, i d'això en són responsables els tècnics i professionals de TV3.

Segon: Alguns titulars de diaris han contraposat el fervor catòlic que es vivia a la Sagrada Família amb la fredor ciutadana dels carrers. Estic content que hagi estat així. Perquè és així com ha de ser acollit Pere en les esglésies de les quals és servidor de la caritat. La gent, en aquest cas els creients que acollien Pere, era allà on havia de ser.

Jo no n'esperava gaire d'aquesta visita, és cert. I potser per això estic content de la densitat i de l'expressivitat dels seus dos gests, la dedicació d'una església i l'encoratjament als menys afavorits. En les paraules d'acolliment al Nen Déu, el cardenal Sistach en va fer notar encertadament la relació. Estic content perquè, en obrir-se les portes del somni de Gaudí fet realitat, les paraules en català de la pregària de Jesús, el Parenostre, donaven la benvinguda a Pere, el servidor de la caritat de les esglésies.

divendres, 5 de novembre del 2010

Homilia, Últim i penúltim

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXI DURANT L’ANY (II)
Fl 3,17-4,1; Sl 121,1-2.3.4-5; R.: 1; Lc 16,1-8

A les acaballes de l’any litúrgic va bé que ens recordin la meta vers la qual ens encaminem, l’objectiu del nostre pelegrinatge, la fita dels nostres anhels i del nostre desig. Ho fa sant Pau en la seva carta als Filipencs, i el salm 121 que hem cantat després.

Som ciutadans del cel. Pau ho diu amb tota la intenció, ell que, com sabem, va reivindicar quan calgué la seva ciutadania romana davant els jueus i davant els romans. La nostra carta d’identitat està inscrita al cel. El salm 121 ens recorda que som pelegrins en una terra forastera, en camí vers Jerusalem. I en aquest salm, Jerusalem ja no indica la ciutat terrena, històrica, geogràfica... indica el lloc de la trobada amb Déu, el lloc de la residència i del judici de Déu, on Déu és Déu i ens constitueix com a poble seu. «Els tribunals de justícia, els tribunals del palau de David» apunten cap a la realitat espiritual del Regne de Déu. Un Regne que ve a trobar-nos i cap al qual caminem, un Regne, una ciutat, que ja és present enmig nostre. El jueu, i també el cristià, que continua posant el seu interès i el seu objectiu —la seva glòria, diu Pau— en els aspectes secundaris i exteriors de la seva fe, de la seva religió, que continua presoner de les prescripcions legals o rituals, és contrari a la creu del Crist, perquè la creu és la fletxa que apunta vers la Jerusalem del cel, la Jerusalem del salm 121.

Estem en camí, tanmateix. I per al viatge ens caldrà la prudència astuta de l’administrador de l’evangeli que sap negociar correctament —segons el lloa Jesús— amb les realitats secundàries amb vista a les definitives. Bonhöffer diria «amb les realitats penúltimes amb vista a les últimes». Aquesta prudència i astúcia evangèliques les hem de traduir per responsabilitat. La creu del Crist, que apunta vers la Jerusalem del cel, no ens evadeix de la responsabilitat de l’hora present. Ens hi compromet. Però sabent —i aquest coneixement és alliberador!— que allò penúltim —l’ara i l’ací de les nostres opcions— porta ja la petjada d’allò que és últim i decisiu. I l’única cosa última i decisiva, en la perspectiva de la creu de Crist, és l’amor. Caminem-hi, doncs, amb alegria. «Quina alegria! Anem a la casa del Senyor».

diumenge, 31 d’octubre del 2010

De cada dia, Zaqueu

COMENTARI DE RUYSBROECK, L’ADMIRABLE,
A LEVANGELI DE ZAQUEU (Lc 19, 1-10)


Aquest diumenge XXXI durant l'any, tot fent camí amb Jesús cap a Jerusalem, cap a la plenitud, cap a la consumació de tot, ens porta el personatge amable del publicà Zaqueu. El seu gest i la seva amistat, i tot allò que li esdevé en la seva trobada amb Jesús, l'Amic, ens preparen per assolir el nostre terme. Us ofereixo un bell comentari de Jan Ruysbroeck, un místic flamenc del segle XIV, que els monjos de Poblet hem escoltat avui a Matines. La traducció catalana és dels monjos de Montserrat.

«Quan l’ànima ha referit totes les seves accions a la glòria de Déu, quan ha arribat a la vida veritable, sent en si mateixa un agulló, una punxa, un desig d’entreveure, si més no, el seu espòs; vol veure com és el qui s’ha fet home per ella, que ha mort per alliberar-la i donar-se-li.

»Aquest Jesús que, en deixar la terra, li ha confiat els sagraments i li ha promès el seu Regne; aquest Jesús sempre prompte a donar al cos allò que li cal, i a l’ànima els seus consols, aquest Jesús, com és?

»I l’ànima, plena de preguntes, sent créixer el desig de veure l’espòs i de sa-ber com és, i, sobretot com és en si mateix. El simple coneixement que les obres de Jesús poden donar-li no acontenta l’ànima humana.

»Aleshores fa com Zaqueu, aquest publicà que volia veure: va al davant, lluny de la gent, lluny de la multitud de les criatures, multitud que sobrepassa la nostra alçària i ens impedeix de veure el Crist.

»Puja al capdamunt de l’arbre de la fe, les branques inferiors de la qual s’estenen cap a la humanitat de Jesús i cap a la salvació del món; les branques superiors parlen de divinitat, de Trinitat, d’Unitat. L’ànima puja, com Zaqueu, fins al capdamunt de l’arbre, perquè el Crist —es diu a si mateixa— passarà amb tots els seus dons. Arribada al cim, veu el Fill de l’home, però la llum li diu: "Heus ací la Divinitat immensa, inabastable, inaccessible; tota llum creada resta enrera. Heus ací l’abisme sense fons". I l’ànima arriba al coneixement més alt de Déu que és permès aquí baix, és a dir, a la ignorància i a reconèixer que no comprèn.

»Però al centre de la llum, al centre del desig, el Crist parla i diu: Baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva

dimecres, 27 d’octubre del 2010

De cada dia, Evangeli a prop

UN VÍDEO SOBRE Mn. BALLARÍN, de tv3

dilluns, 25 d’octubre del 2010

De cada dia, Tres articles

TRES ARTICLES SOBRE L’ESGLÉSIA

Us convido a llegir tres articles sobre l’Església a casa nostra. Realistes, clarividents i esperançats. Tres adjectius ben cristians! Els he trobats al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol,

De cada dia, La Sagrada Família

VE EL PAPA, QUI SORTIRÀ A REBRE’L?



El papa ve a consagrar el temple de la Sagrada Família. Una mica és el símbol de Catalunya, de la seva església i de la seva societat, que s’estan construint. Potser per això, el temple de la Sagrada Família no s’hauria d’acabar mai del tot.

I, tanmateix, l’església catalana, em refereixo sobretot als seus caps visibles, està prou preparada per fer conèixer al papa el seu veritable rostre, el seu rostre català, les seves arrels catalanes? En tinc els meus dubtes raonables. La veritat és que no n’espero gaire d’aquesta visita, com a fet eclesial rellevant per a casa nostra.

Com comenta aquests dies en un article a la xarxa un conegut antropòleg, és inexplicable la dependència servil de l’església catalana actual envers la Conferència Episcopal Espanyola. Recordo una conversa amb el Dr. Torrella molt significativa. Ell no era partidari de la creació d’una província eclesiàstica catalana, perquè això suposaria de facto la total dependència de la Conferència Episcopal Espanyola. Va dir, amb un d’aquells seus exabruptes típics, tan significatius: «Tal com estan les coses ara, la Conferència Episcopal Tarraconense té més independència de Madrid que el Jordi Pujol —aleshores era el president de la Generalitat—. Per tot vaig directament a Roma, sense passar per Madrid —va reblar».

Patim una forta crisi d’identitat, els catalans, i també els cristians catalans. I això és gravíssim. Perquè quan no hi ha una identitat clara i sòlida, és impossible construir res que valgui la pena.

divendres, 15 d’octubre del 2010

De cada dia, Lluís Companys

LLUÍS COMPANYS I JOVER
70 anys


In memoriam
_______

Afusellat vas caure un jorn d’octubre,
colpit per una bala el digne pit;
el front serè i endins del cor ni un dubte:
als llavis «Catalunya», l’últim crit.

La terra dolça i aspra que estimares,
sollada per l’esput del vencedor,
a peu descalç, humil, la trepitjares,
oh President, a l’hora del dolor.

Lluís Companys, honor del nostre poble,
senyera i estendard de ciutadans:
la teva mort segella, bella i noble,
la dignitat i el nom de catalans.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Homilia, Émet, fidelitat

DISSABTE DE LA SETMANA XXVI DURANT L’ANY (II)
Jb 42, 1-3.5-6.12-17; Sl 118, 66.71.75.91.125.130; R.: 135a; Lc 10,17-24

Acabem avui el nostre breu recorregut pel llibre de Job, un llibre difícil, com ens deien justament ací mateix fa uns dies, un llibre molt estimat per la tradició rabínica, que l’ha llegit sempre formant una unitat amb el llibre dels Proverbis i dels Salms.

En hebreu, els títols d’aquests tres llibres, que van seguits, formen un acròstic amb la paraula émet, fidelitat. I dibuixen un itinerari espiritual per a la nostra vida de creients: la fidelitat de Déu l’experimentem quan, del cor del sofriment, que tard o d’hora ens ateny, sabem trobar amb saviesa el camí de la felicitat, el camí de la lloança i de l’alegria: Job, el sofriment; Proverbis, la saviesa del coneixement, i Salms, és a dir, Lloances, la felicitat de viure a la casa del Senyor. Aquest és l’itinerari, i aquesta és la clau per llegir sàviament aquest llibre complicat que és el de Job. Un llibre que presenta un llarg judici entre Déu i l’home, Job, fets l’un enemic de l’altre. Un judici amb una sentència final estranya, desconcertant i oberta: no hi ha una solució per als sofriments de Job. Job ha d’aprendre a ressituar-se davant Déu i a cercar el sentit de la seva vida posant-se a les seves mans, confiant en ell: «Qui és aquest insensat que parla així dels designis de la Providència? He parlat coses massa elevades, que jo no puc conèixer ni entendre». No hi ha mai un «perquè» dels nostres sofriments.

La resposta, no pas la solució, la posarem damunt l’altar d’ací uns instants: el sofriment del Fill de l’home viscut com un servei a la humanitat des de la confiança en l’amor i en la fidelitat de Déu, el Pare. Perquè el salm 21, entonat dalt la creu, a Jesús se li torna un cant de lloança per la vida nova que ens fa a tots germans i fills en l’Església.

Aquest és el camí de la veritable saviesa i del temor de Déu, que afina les cordes del nostre cant i de la nostra lloança. Ara l’assagem, aquest cant, amb la nostra litúrgia terrenal incerta i pobra, per cantar-lo després, nou, i eternament, a la presència dels àngels, que són els portaestendards de l’amor i de la veritat de Déu. Aleshores, com Job, exclamarem: «Jo us coneixia només pel que sentia dir, però ara us he vist amb els meus propis ulls».

dijous, 19 d’agost del 2010

Homilia, Bondat i perfecció

DILLUNS DE LA SETMANA XX/II DURANT L’ANY
Ez 24,15-24; Sl Dt 32,6bc.18,19-20ab,21; Mt 19,16-22

Bo. Perfecte. Jesús estableix un cert itinerari de superació entre aquestes dues realitats, la bondat i la perfecció: «Un de sol és bo», diu Jesús. «Déu» (afegeixen alguns manuscrits). Déu ha de ser el punt de referència, per tant, de la vida segons la Llei, ja que és d’això que tracta la 1a part de l’evangeli que hem proclamat. «Si vols entrar a la vida, guarda els manaments». Però fins i tot la guarda, l’observança dels manaments de la Llei, que és la porta de la vida, pot tornar-se’ns un tresor inútil. Podem amuntegar bones obres i, al capdavall, com diu l’Eclesiastès, quedar-nos amb les mans buides, perquè «tot és en va».

L’itinerari de superació de què us parlava entre el bé i la perfecció convida a fer un pas més. Despullar-se fins i tot de la seguretat que dóna l’observança dels manaments. Canviar aquest tresor de seguretats pel risc de jugar-s’ho tot a la carta dels pobres. És la condició de la llibertat per a seguir Jesús. Al capdavall, seguir Jesús comporta posar en joc la llibertat més gran de fiar-se ja no de la bondat que troba la mesura en l’observança dels manaments, sinó en la Bondat en sí mateixa, que és Déu. És així que la Torà, en el seguiment de Jesús, esdevé la porta de la vida.

El jove de l’evangeli es va quedar a mig camí entre la «bondat» de l’observança i la «perfecció» del seguiment. La seva tristesa, que veiem tan plena d’amargor, ens hauria d’empènyer vers la llibertat de la perfecció en Jesús, vers la plenitud i la felicitat d’allò que som i estem cridats a ser.

Que la nostra major riquesa, doncs, sigui la llibertat i la confiança dels autèntics seguidors de Jesús.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Homilia, El cenyidor podrit

DILLUNS DE LA SETMANA XVII DURANT L’ANY

Dia 26 de juliol
Sant Joaquim i santa Anna, pares de la Verge Maria

Jr 13,1-11; Sl Dt 32,18-19.20.21 (R.: 18a); Mt 13, 31-35

La paràbola del gra de mostassa i del llevat dins la pasta ens apropa, un cop més, a la manera de fer de Déu, que en el Crist s’ha volgut fer llevat amagat dins la pasta de la humanitat i de la història per a fer-la créixer vers la seva plenitud divina.

La metàfora del cenyidor podrit del profeta Jeremies és també una expressiva paràbola del projecte de Déu malbaratat a les nostres mans: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa, però ells no m’han escoltat». El vestit de festa s’ha tornat un parrac podrit enterrat vora les aigües mortes de l’absència de Déu.

I, tanmateix, Déu va fent el seu brodat, cabdellant de nou els fils de l’esperança d’aquest parrac podrit. La memòria d’avui, que ens fa posar els ulls en els pares de Santa Maria, la Verge Mare de Déu, ens mostra la història del poble d’Israel com un pelegrinatge en la fe fins a arribar a aquella que, amb el seu consentiment, tal com la representen les icones bizantines, ha cabdellat de nou el fil de la vida, ha refet el parrac podrit de la nostra humanitat per a fer-ne un vestit nou de festa per al Verb diví.

És amb Santa Maria que podem capgirar les paraules del salm que hem cantat: «Nosaltres —amb ella— no ens oblidem de la roca que ens ha fet néixer, del Déu que ens ha infantat». Perquè dins les seves entranyes creix el nou arbre de la vida a les branques del qual podem ajocar-nos, i el llevat diví hi fa fermentar la nova creació, el nou somni de Déu: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa...».

Us deixo amb un preciós regal de la litúrgia d’avui, que, amb paraules més escaients, sintetitza el propòsit d’aquesta glossa, un regal per a assaborir fins al darrer raig de sol d’aquest dia beneït. És l’oració que direm després de combregar: «Oh Déu, vós volguéreu que el vostre Unigènit tingués un naixement humà, perquè els homes amb un sagrament admirable tinguéssim un naixement diví. Augmenteu l’esperit que ens fa cridar: Pare!, en els qui heu alimentat amb el pa dels fills». Que així sigui.

dimecres, 14 de juliol del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XV DURANT L’ANY
Is 10,5-7.13-16; Sl 93,5-6.7-8.9-10.14-15 (R.: 14a); Mt 11, 25-27

Voldria fixar-me en dues paraules de l’evangeli que us acabo de proclamar. «Senzills», un adjectiu substantivat, i «revelar», un verb. Senzill tradueix en realitat un terme que significa «infantó», «petitó»: nepios, en l’original grec. Pau l’utilitza alguna vegada en sentit negatiu, per descriure, per exemple, els qui són immadurs o menors d’edat en la fe. Indico aquest matís perquè us voldria estalviar una lectura romàntico-piadosa del text d’avui. Jesús hi contraposa l’infantó al savi i a l’entès, descrits, el savi i l’entès, amb termes que fan referència a aquella saviesa pagada d’ella mateixa. I amb això Jesús vol dir-nos que per acollir el missatge del Regne convé deixar de banda tots els apriorismes amb què solem judicar i acollir la realitat. De fet, aquest logion de Jesús ve a dir el mateix que aquell altre prou conegut: «si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del cel». Per a Jesús constatar que Déu revela els secrets del Regne als qui saben parar les mans buides és motiu de glorificació: «et dono gràcies, Pare, per la teva immensa glòria», per ser com ets, per la teva llibertat, perquè et plau obrir els teus tresors als qui es fan infants, als qui saben mirar i esperar confiadament.

«Revelar» és l’altra paraula, un verb, que, de fet, enllaça les dues idees principals de l’evangeli d’avui: la llibertat de Déu a l’hora de comunicar-se, de revelar-se —literalment, de sortir de l’amagatall de la seva immensa glòria per deixar-se veure—, i la mediació del Fill en la revelació del Pare. Jesús és el rostre humà de Déu el seu Pare, i tan sols mirant al fons dels ulls i del cor de Jesús, fent-nos petits, això és, humans en la seva humanitat, podrem contemplar el rostre de l’incontemplable.

Fer-se petit, senzill, desprès, transparent. I alhora, àvid de desig, com l’infant que sempre juga al tot o res. I això en la mesura del Crist, que és Déu en la nostra mesura humana. Heus ací la tasca de l’evangeli d’avui, germanes i germans: tasca per a contemplar i per a viure. Esmercem-hi aquest nou dia que el bon Pare Déu ens regala. I que en tot sigui glorificat. Amén.

dilluns, 21 de juny del 2010

Homilia, L'abraçada dels sants

DILLUNS DE LA SETMANA XII/II DURANT L’ANY
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2Re 17,5-8.13-15a.18; Sl 59,3.4-5.12-13 (R.:7b); Mt 7,1-5

En el relat de la piadosa mort de sant Lluís Gonzaga, que hem pogut escoltar aquest matí a Vigílies, escrit per un contemporani seu que la va presenciar, hi ha una frase que ja em va cridar l’atenció la primera vegada que el vaig sentir llegir: «Un cop rebut el viàtic, el sant jove Lluís va voler abraçar tots els presents amb gran caritat i alegria, tal com és costum a la Companyia entre els qui vénen o van de camí». És ben cert que la santedat s’amaga, com una perla preciosa, al cor de les realitats més senzilles. El jove jesuïta ens diu, amb la seva mort, com va viure la seva vida, valgui la redundància. Com un camí, un itinerari. Quin camí? El de la fe. Hi ha un altre detall complementari en el relat de la seva mort: poc abans de morir va voler tenir a les mans una candela encesa, com a confessió perseverant de la seva fe. Caminar en la fe, heus ací el sentit, el nucli de la santedat cristiana. Fer propi, assumir el camí de Jesús, seguir-lo, anar amb ell. Sant Lluís, que avui se’ns fa el nostre contemporani i ens ve a trobar en el nostre camí, va seguir-lo, aquest camí, amb un coratge sense fissures, amb una donació ben generosa i esplèndida.

Els sants són tots aquests caminants que ja han rebut l’abraçada del Crist en arribar al terme del seu viatge, però que no poden estar-se de desfer el camí fressat per venir a trobar-nos, a esperar-nos, en qualsevol cruïlla i tombant del nostre itinerari. Ells, que ja en saben la bellesa i la plenitud final, vénen per encoratjar-nos en el nostre desànim, i ens donen la mà, o ens empenyen, o ens fan adonar d’algun matís important del paisatge.

Els cristians tenim la felicitat de sentir-los ben propers tots aquests companys de camí, perquè ells, amb els vestits esquitxats del raïm novell de la Pasqua, fan que el misteri del Crist mort i ressuscitat per nosaltres sigui sempre actual i concret. No deu ser això, la comunió dels sants? Sentir l’escalf de la seva companyia? La tendresa de la seva proximitat? Sentir, sobretot, que a través d’ells ens arriba ja l’abraçada pasqual del Crist, etern en la seva joventut.

Que sant Lluís, patró de la joventut, pregui per nosaltres, i ens mantingui ben joves en la fe, en l’esperança i la caritat. I que, si no l’hem pogut seguir en la innocència, tinguem, si més no, la humilitat d’imitar-lo en la penitència. Amén.

divendres, 4 de juny del 2010

Homilia, Llegir Déu en plural

DIVENDRES DE LA SETMANA IX DURANT L’ANY (II)
2 Tm 3,10-17; Sl 118,157.160.161.165.166.168 (R.: 165a);
Mc 12, 35-57


«Des de menut coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist». Potser inspirat per aquesta frase, Luter va afirmar, en el seu dia, que Jesucrist és el «cor» de l’Escriptura. Però ja abans d’ell, els nostres pares, des d’Orígenes a Bernat, llegiren així les Escriptures, com a paraula i sagrament del Crist. És a través de la fe en Jesucrist, afirma Pau, que comprenem rectament les Escriptures, i així se’ns tornen camí eficaç per a la salvació.

Per voler de sant Benet els monjos tenim com a ofici principal la lectura de les Escriptures. Una lectura personal, que troba després el seu desplegament solemne en les hores de l’Ofici, i actualment també de l’Eucaristia, en què aquestes Escriptures són proclamades públicament, i, amb els Salms, es tornen paraula de pregària que puja de la nostra ment, afaiçonada per aquesta paraula, cap al Pare. Fins i tot durant el treball manual o intel·lectual, els monjos anem repetint i assaborint alguna paraula, o alguna frase de les Escriptures, per tal que «com a homes de Déu siguem madurs —això és, acabats— sempre a punt per a tota obra bona».

A l’Evangeli, Jesús, l’autèntic mestre de la Llei en diàleg amb els altres mestres, ens dóna un exemple de lectura sapient de les Escriptures, una lectura que li permet i ens permet l’accés a la seva veritable identitat. Fixem-nos, però, com ho fa. Amb una pregunta: «Si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?». Les Escriptures, més que respostes a les nostres preguntes, susciten noves preguntes, això és, nous estímuls per a la recerca.

I encara un detall que, per insignificant, deu ser, al meu entendre, el més important. Pau parla de les «Escriptures», en plural. En efecte, Déu ens hi parla en plural. Hi ha moltes lectures de Déu possibles dins les Sagrades Escriptures. Per què? Perquè es tracta d’un «Déu de vius i no de morts, el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob», de Josep, de Moisès, de David, dels profetes ... de Joan Baptista, de Maria, de Jesús ... de Pau. No un Déu unívoc, monolític, tancat, reclòs en la seva perfecció absoluta. En efecte, el Déu Trinitat que tot just diumenge confessàvem, no ens podia parlar altrament en les Sagrades Escriptures.

I què?, doncs. Una invitació per a tots nosaltres a llegir, també en plural, els diversos esdeveniments de la nostra vida amb les persones que els configuren, i que són també per a nosaltres Sagrades Escriptures, sagrament del Crist; perquè el Déu amagat ens visita en el secret i en la senzillesa de la quotidianitat, tal com proclamava, fa ben poc, Santa Maria de la Visitació i del Magníficat. Amén.

dijous, 6 de maig del 2010

Homilia, De la tristesa a l'alegria

DIJOUS DE LA SETMANA V DEL TEMPS PASQUAL
Ac 15,7-21; Sl 95,1-2a.2b-3.10 (R.: cf. 3); Jn 15,9-11

«Passar de la tristesa a l’alegria, i de la mort a la vida», demanàvem a l’oració col·lecta. Vet ací, «passar». D’això es tracta, perquè Pasqua vol dir «pas», «passar». En la nit santa passàvem de la fosca de la nit a la llum del Dia, que és Crist, i ho fèiem passant, caminant rere el ciri pasqual. «Passar». Es tracta sobretot de descobrir el pas de Déu en la nostra història, en la nostra vida: «Déu va passar-hi en primavera —diu la vella cançó— i tot cantava al seu pas».

«Passar de la tristesa a l’alegria», és a dir, aprendre a confegir el cant de la joia amb les notes i els silencis del nostre dol, de la nostra tristesa, tot deixant que l’Esperit del Ressuscitat harmonitzi la música del nostre cor. El dol d’ara és part del goig de demà, i potser també el dol de demà és part de l’alegria d’ara.

Posar-se a seguir Jesús que passa i ens crida és posar-se a fer aquest pas del dol, de la tristesa a l’alegria, sense oblidar que la tristesa forma part de l’alegria, ens hi prepara. Per això la joia de Pasqua és una joia serena, clara, serena i clara com l’albada que va desplegant lentament, contemplativament, el seu mantell de llum i de bellesa.

L’Eucaristia que ara celebrarem també és un pas. El sagrament és un pas: del signe material del pa i del vi passem, enduts per l’Esperit, a la realitat joiosa de la taula del Senyor on ell mateix és l’aliment, la força i l’alegria de les nostres vides, «perquè alimentats amb els sagraments celestials passem de la vellura del pecat a la novetat de la vida».

Que no ens faci por, doncs, ni mandra, fer el pas, els petits passos de cada dia, les petites —o grans— morts de cada dia, que ens fan néixer a la vida nova i a l’alegria de Crist, una alegria plena, que ningú no ens podrà prendre.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Homilia, De nit

DILLUNS DE LA SETMANA II DEL TEMPS PASQUAL
Ac 4,23-31; Sl 2,1-3.4-6.7-9 (R.: cf. 12c); Jn 3,1-8

De nit, com Nicodem, el nostre amic, vàrem sortir a trobar Jesús. Dúiem a la mà un petit ciri apagat. Una petita esperança. La nit, realment, era molt espessa, teixida de tenebres, les tenebres del divendres i del dissabte sant. La nit del món, la nit del pecat. Les tenebres que volen, i semblen aconseguir-ho, engolir la llum. Contemplem aquests dies l’Església, la nostra mare, embolcallada de tenebres, unes tenebres que la llum del ciri pasqual quasi no gosa foradar. Tots, d’alguna manera, participem d’aquest misteri de tenebres. De nit, però, com Nicodem, portant a la mà el signe fràgil d’una petita però certa esperança, hem sortit a trobar Jesús. I la nit s’ha esquinçat i s’ha estremit de joia fent i desfent la dansa del foc joliu, i la mica d’esperança que dúiem a la mà, se’ns tornava llum, llum nova, llum formosa, «joiosa llum de la santa glòria del Pare del cel immortal, Déu i Salvador Jesucrist».

La Pasqua, amb Nicodem, la contemplem com un nou naixement, un pas de mort a vida, un pas de la senectut a la joventut de la vida nova: «Amb tota veritat et dic que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de nou». L’evangeli de Joan, que és l’evangeli de la fe de Pasqua, ens invita a fer aquest pas, ens proposa de fer nostre, el trajecte, el pelegrinatge en la fe de Nicodem. M’hi aturo uns instants. Trobem d’entrada (a l’inici de l’evangeli) un Nicodem que cerca a les palpentes, encara en tenebres, la llum de la Paraula del mestre d’Israel. Ell no ho sap encara, però l’Esperit «que bufa allà on vol» ja ha començat la seva obra en ell. I a mig camí de l’evangeli, quan la Paraula de Jesús comença a ser engolida per les tenebres del món, reapareix Nicodem, i surt, valent, en defensa del mestre: «És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?» (Jn 7,51). L’obra de l’Esperit, el pas, el nou naixement, va endavant en el nostre amic. Està a punt de néixer a la nova vida. I això serà als peus de la creu, al tombant de l’evangeli. És allà que naixerà de l’aigua del costat de Jesús i de l’Esperit lliurat per Ell al Pare i als seus. Nicodem hi esdevindrà deixeble, com també Maria, la dona mare, hi aprendrà a ser deixebla, als peus de la creu. Maria amb el deixeble estimat, Nicodem amb Josep d’Arimatea, l’altre deixeble. Maria i Joan acollint l’Esperit que els fa néixer de nou, Nicodem i Josep, deixebles fins ara d’amagat, acollint amb summa pietat el cos del mestre, aquell cos ungit a Betània per Maria, i ara tornat a ungir per l’Església, per Nicodem i Josep d’Arimatea, ja nascuts de nou de la vellura del pecat a la joventut sense fi de la llum nova i de la vida.

De nit, com Nicodem, hem sortir a trobar Jesús. I Jesús se’ns ha fet llum nova, llum joiosa a les mans, transformant la nostra esperança. Siguem llum per al món, germans, no tinguem por de la nit, «perquè aquesta és la nit que amb el foc d’una columna lluminosa, esvaí la tenebra del pecat», «aquesta és la nit realment benaurada, perquè només ella, la nit, va saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts».

dimarts, 30 de març del 2010

Homilia, L'amic millor

DIMARTS SANT
Is 49,1-6; Sl 70,1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13,21-33, 36-38

«Fins l’amic millor —literalment, l’home de la meva pau—, en qui jo confiava, el qui compartia el meu pa, m’ha traït el primer». Aquest verset d’un bell salm de David, el salm 41, ens ajuda avui a contemplar el misteri de la traïció, del lliurament de Jesús per Judes que demà es consumarà. Judes, que anem trobant en tots els relats evangèlics d’aquests dies, Judes, un dels dotze, un dels amics, un dels germans de Jesús, el qual, com un nou Josep, serà venut a la mort per ell.

El salm 41 (no l’hem cantat en aquesta litúrgia, però l’evangeli se’n feia ressò) proclama feliç el qui es mostra savi envers els pobres i els necessitats. Les nostres traduccions diuen: «feliç el qui s’inte¬ressa pel pobre desvalgut». La versió llatina deia: «beatus qui intellegit super egenum et pauperem». Aquest proclamat feliç pel salm no és altre que Crist, el Messies. Ahir el contemplàvem assegut a la taula dels pobres, a Betània —Betania vol dir «casa dels pobres»—. Ahir, enmig dels pobres, el nostre Crist, el mestre savi dels qui estan cansats i afeixugats, era ungit rei per Maria, una experta en perfums, en nom nostre, en nom de l’Església, la casa dels pobres.

I avui, el Rei, Crist, proclamat feliç i ungit després de l’entrada joiosa a la seva ciutat, viu en la pròpia carn, i envoltat dels seus amics, el misteri de la traïció: Josep traït pels seus germans, David traït pel seu fill Absalom. Traït i, en el fons, temptat, posat a prova. Com Adam per la seva dona Eva, i Eva per la serp esmunyedissa.

Tots portem la temptació i la traïció com una ferida en el cor, com una ratllada estrident en el bell mirall que el baf de l’Esperit i les mans del Verb varen polir perquè reflectís la imatge i la semblança de Déu el nostre Pare. Tots, tots la portem al mirall del nostre cor: «Tu vols donar la vida per mi? T’ho dic amb tota veritat: Quan el gall cantarà, m’hauràs negat —traït— tres vegades».

El salm 41, que canta la felicitat del rei —David— savi envers els pobres, i que la canta des del cor d’aquesta experiència de dolor i de traïció, des del cor de la prova, acaba amb una doxologia de benedicció: «En això he conegut que m’estimes: que el meu enemic no pot cantar victòria. I a mi m’has sostingut perquè sóc innocent, em mantens per sempre al teu davant. Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre! Amén, amén!».

Germans, meditem a la llum d’aquest salm el misteri terrible de la traïció de Judes, el misteri terrible del Fill lliurat pel Pare, el misteri terrible del Fill lliurant-se a la creu, a la mort i a la vida, per nosaltres. Meditem-hi també les nostres traïcions, quan defallim i ens equivoquem, i els nostres lliuraments, cada vegada que som capaços de fer un servei pels altres, per petit que sigui, cada vegada que actuem sàviament envers els desvalguts. Perquè és ara que «el fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell».

divendres, 19 de febrer del 2010

Homilia, Sinceritat

DIVENDRES DESPRÉS DE CENDRA
Is 48,17-19; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: cf. 8, 12); Mt 11,16-19

«Feu que a les pràctiques que acomplim exteriorment hi correspongui la sinceritat del nostre cor». Sinceritat. Una de les paraules que hem carregat a la nostra motxilla en començar la caminada pel desert d’aquesta quaresma del 2010. Una paraula compromesa, que, segons com, ens pot fer enrojolar. S’assembla a allò que diu sant Benet: «que la nostra ment concordi amb la nostra veu». Cal que la paraula de l’Escriptura que anem repetint amb la boca vagi afaiçonant el nostre cor. I la col•lecta d’avui ens fa fer un pas més: que allò que anem posant dins el cor tingui una traducció en l’obrar concret que complim exteriorment. L’exercici difícil de la sinceritat podria ser l’autèntic dejuni que ens demana el profeta Isaïes.

Jesucrist, si em permeteu l’expressió, és la «sinceritat» de Déu. Joan, al pròleg del seu evangeli, ens diu que ha vingut per explicar-nos com és Aquell que ningú no ha vist mai. Sí, perquè Ell és la Paraula que el cor del Pare ha anat afaiçonant des de tota l’Eternitat. Si Déu ha fet aquest esforç de sinceritat envers nosaltres, mostrant-nos el seu rostre i, sobretot, el seu cor, en Jesucrist —no recordeu aquella cortina, la del sant dels sants, que s’esquinçava mentre Jesús moria a la creu?—, si Déu, doncs, actua exteriorment —en la creació i en la restauració de tot— d’acord amb la sinceritat del seu cor, no ens farà basarda carregar el pes d’aquesta paraula dins la nostra motxilla quaresmal.

Diumenge ens donaran un llibre, per posar a la motxilla. No ens oblidem tampoc d’aquesta paraula: «sinceritat». Una paraula que, d’altra banda, en el salm 18, serveix per qualificar la Llei del Senyor, el Llibre de la seva Paraula, la que parla de l’abundància del seu cor. Deixem, doncs, que aquesta Paraula vagi foradant la duresa de la roca del nostre cor perquè, en ple desert, en brolli l’aigua, aquella aigua que, en contemplar Jesús, el nuvi, traspassat a la creu, serà transformada en el vi nou de l’amor per la força renovadora del sagrament Pasqual.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Homilia, Taules i Mannà

DILLUNS DE LA SETMANA V DURANT L’ANY (II)
1Re 8,1-7.9-13; Sl 131,6-7.8-10 (R.: 8a); Mc 6,53-56

Primer llibre dels Reis: «Dintre l’arca no hi havia res més que les dues taules de pedra que Moisès hi havia dipositat a la muntanya de l’Horeb». Carta als Hebreus: «Dins l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron i les taules de l’aliança».

Són dos textos que, llegits l’un a la llum de l’altre, ens ajuden a comprendre la realitat del que estem celebrant. Situen al centre de la nostra reflexió els dos elements mitjançant els quals expressem, alimentem i celebrem la nostra relació amb Déu: la Paraula de Déu i l’Eucaristia: el mannà i les taules de pedra són una prefiguració d’aquest misteri. I hauríem d’aprendre a contemplar equilibradament aquests dos elements, sense donar més importància a l’un en detriment de l’altre. La taula de la Paraula de Déu i la taula del Pa de Vida són en realitat la mateixa taula: ho expressem simbòlicament quan dipositem l’evangeliari damunt l’altar. La Paraula de Déu proclamada i comentada en la celebració és l’aliment de la nostra vida espiritual i és el punt de trobada entre Déu i nosaltres, entre nosaltres i Déu.
I aquesta Paraula esdevé el nostre aliment fins al punt que la podem menjar, que es torna sang de la nostra sang i carn de la nostra carn: «El qui és la Paraula es va fer carn», es va fer la nostra realitat. Sense deixar allò que era seu va assumir el que era nostre.

La reforma litúrgica fruit del Vaticà II, que mai no estimarem ni valorarem prou, ens ha ensenyat la profunda vinculació entre la paraula escoltada i la paraula menjada com a únic sagrament de la presència real del Senyor. Als monjos això no ens fa estrany, perquè la Regla i tota la tradició ens ensenya que el sagrari on trobem la presència viva del Senyor és el llibre que conté la seva Paraula escrita, la qual, per l’acció de l’Esperit, en diàleg amb ella, se’ns torna aliment per al camí. És mitjançant la Paraula i la seva lectura que foradem la tenebra del núvol, i Aquell que confessem el Tot Altre se’ns fa també el Tot Proper, pa de farina de blat i vi de raïm, mannà damunt la taula.

dijous, 28 de gener del 2010

Homilia, La llum de la fe

DIMECRES DE LA SETMANA III DURANT L’ANY (II)
Dia 28 de gener: Sant Tomàs d’Aquino

2Sa 7,18-19; Sl 131,1-2.3-5.11.12.13-14 (R.: Lc 1,32b); Mc 4,21-25

«No hi ha res amagat que tard o d’hora no hagi de ser descobert, ni res d’obscur que tard o d’hora no hagi de ser entès». No hauríem pogut triar una paraula evangèlica més adient per a glossar la figura del sant que avui commemorem. Del Déu que se’ns ha comunicat mitjançant la paraula, el logos, obrint-nos així la porta d’accés al seu misteri, se’n pot parlar, se n’ha de poder parlar raonablement, se l’ha de poder enraonar. Aquesta era la confiança de sant Tomàs d’Aquino, que el va empènyer a posar la seva intel·ligència al servei de la Veritat, col·locant així ben alt el llum de la fe.

Sant Elred, que celebràvem fa poc, des de la seva fonda experiència espiritual monàstica, o sant Tomàs, des de la seva recerca intel·lectual lúcida i agosarada, ens surten a l’encontre amb l’imperatiu de fer dialogar la fe amb la cultura i el pensament que ens envolta. Avui tendim a refugiar-nos en el tòpic que la cultura ambient és materialista i la nostra societat indiferent i, plens de por, ens arraulim en la seguretat dels nostres sistemes teològics, canònics, morals… en la cofurna confortable de les nostres capelletes. També el tomisme arribaria a ser una gàbia, una gàbia d’or, meravellosa, però una gàbia, al capdavall! Ens excusem en la constatació negativa de la realitat i eludim l’esforç de fer dialogar la nostra fe amb tot el que ens envolta, amb les expectatives dels homes i dones d’avui. Per a fer dialogar la fe, primer cal pensar-la. I per a pensar-la, primer cal saber escoltar: «Mireu com escolteu!», ens adverteix Jesús a l’Evangeli.

Cada vegada que llegim l’Escriptura, comencem ja a posar els fonaments d’aquest diàleg. Mirem, doncs, com ens hi posem, «perquè als qui tenen, Déu els donarà encara més, però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda». Que Déu, doncs, «ens concedeixi d’aprofitar-nos dels ensenyaments de sant Tomàs i d’imitar les seves obres», sabent com sabem que la veritat es verifica en la caritat.

dissabte, 16 de gener del 2010

Homilies, Es valdran del teu nom per beneir

DIVENDRES DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (II)
1Sa 9,1-4.10b.17-19;10,1a; Sl 20,2-3.4-5.6-7 (R.: 2a); Mc 2,13-17

La unció del rei Saül ens porta a comentar el salm 20, triat com a resposta a la 1a lectura. És un salm de David, i ens pinta com un retrat del Messies.

El Messies és el qui s’alegra de la victòria del Senyor, diu el salm. El Messies no fa res al marge del Senyor, ja que actua a la terra en nom seu, com el seu lloctinent o vicari. Un altre tret important que ens descobreix el salm és que el Messies és el portador de les benediccions de Déu per al seu poble, per al món. El beneït per Déu és portador de benedicció: «sempre es valdran del teu nom per beneir».

Però sobretot el Messies és el garant de l’adveniment del regne de Déu en el món. El veritable rei no és ell, sinó el Senyor, Déu. Per això en el nostre salm, com en el 44, i en tants altres salms messiànics, es parla dels enemics, i de la victòria del Messies —en realitat la victòria de Déu— sobre els enemics, és a dir, sobre tot allò que obstaculitza la implantació del regne de Déu.

Quines conclusions en podem treure? No som nosaltres, ni tan sols l’església, els qui hem d’implantar el regne de Déu. El projecte de Déu, és Ell, Déu, i solament Ell, encara que comptant amb la nostra disponibilitat, qui l’ha de fer reeixir. L’església, doncs, es guardarà prou d’identificar el projecte de l’evangeli amb qualsevol ideari polític. Una altra conclusió: el Messies que surt victoriós dels enemics, que lluita contra les estructures del mal, és el Messies compromès amb els pobres i els humils. És el Messies sacsejat avui per l’escàndol del sofriment de les víctimes d’Haití, un escàndol per a Déu mateix, ja que qüestiona seriosament la seva bonesa i la bonesa de la Creació. És el Messies que seu a taula amb els publicans i els pecadors, identificat amb els marginats de la societat i de l’església benestant.

Demanem al Messies, Crist, que ens faci partícips de la seva benaurança sobre el món, i que ens doni la seva capacitat d’apropar-nos amb respecte i amb amor a tota realitat humana per a vessar-hi l’oli suavíssim de la seva benedicció. Demanem-li sobretot que ens ajudi a fer de l’església la taula dels pobres oberta a tothom.

dimarts, 5 de gener del 2010

Homilia, Déu de tornabodes

NADAL
Dia 5 de gener

1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5 (R.: 2a); Jo 1,43-45

Durant l’Advent hem acompanyat les verges prudents en el seguici nupcial fins a l’atri de la casa de l’Espòs. Ara ja som a la sala de les noces. Encetàvem el Nadal amb aquella bella antífona: «Quan surti el sol a l’horitzó veureu el Rei dels reis que surt del Pare com un espòs de la seva cambra», amb ressons del salm 18, especialment indicat per a la meditació de Nadal. L’església, encara, ens fa llegir el Càntic dels càntics, a Matines, aquests dies, un llibre que els nostres germans jueus llegeixen per Pasqua. És igual: Nadal i Pasqua ens renoven cada any el misteri de les noces de Déu amb la humanitat, de les noces del Crist amb el seu poble, de les noces de Jesús, l’Amic, amb cadascun de nosaltres. Va bé repensar el Nadal sota aquesta clau nupcial tan profunda i tan suggeridora, perquè la nostra sensibilitat tendeix a reduir aquest temps litúrgic a l’anècdota de «l’infant en bolquers ajagut en una menjadora». I aquest infant en bolquers que captivava els pastors és signe, sagrament d’una realitat molt gran, esbalaïdora: Déu de tornaboda amb la humanitat!

Ben mirat, l’evangeli d’avui el podem llegir sota la mateixa clau. Joan ens fa assistir, després del pròleg solemníssim, a un mogut anar i venir de gent entorn de Jesús, en un seguici que culmina a la taula de les noces de Canà! Avui presenciem la trobada simbòlica de Jesús, el Crist, l’Espòs d’Israel, amb el seu poble, amb Israel, representat pel nostre Natanael, un «israelita de debò». La figuera, que sovint en aquest relat llegim amb registre humorístic, ens porta ressons del Càntic dels càntics: «Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!» (Ct 2,3). És Jesús que crida Natanael, l’Espòs que crida l’esposa.

Jesús ve per Nadal i ens crida. És Déu que ve a fer les noces amb la humanitat: «O admirable intercanvi!». Nadal —l’epifania del Jordà— és el misteri d’aquest cel obert amb els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l’home, el Rei, el Messies d’Israel, el Fill de la complaença del Pare. «O admirable intercanvi»: l’Espòs muda l’aigua en vi, l’Espòs muda la nostra timidesa en fe robusta, la nostra tristesa en joia, els rivets del nostre dol en el perfum de la vinya florida i de la festa: la figuera que cobria la nuesa del vell Adam, ara ja no és motiu de vergonya, sinó d’alegria pel retrobament.