dissabte, 2 d’octubre de 2010

Homilia, Émet, fidelitat

DISSABTE DE LA SETMANA XXVI DURANT L’ANY (II)
Jb 42, 1-3.5-6.12-17; Sl 118, 66.71.75.91.125.130; R.: 135a; Lc 10,17-24

Acabem avui el nostre breu recorregut pel llibre de Job, un llibre difícil, com ens deien justament ací mateix fa uns dies, un llibre molt estimat per la tradició rabínica, que l’ha llegit sempre formant una unitat amb el llibre dels Proverbis i dels Salms.

En hebreu, els títols d’aquests tres llibres, que van seguits, formen un acròstic amb la paraula émet, fidelitat. I dibuixen un itinerari espiritual per a la nostra vida de creients: la fidelitat de Déu l’experimentem quan, del cor del sofriment, que tard o d’hora ens ateny, sabem trobar amb saviesa el camí de la felicitat, el camí de la lloança i de l’alegria: Job, el sofriment; Proverbis, la saviesa del coneixement, i Salms, és a dir, Lloances, la felicitat de viure a la casa del Senyor. Aquest és l’itinerari, i aquesta és la clau per llegir sàviament aquest llibre complicat que és el de Job. Un llibre que presenta un llarg judici entre Déu i l’home, Job, fets l’un enemic de l’altre. Un judici amb una sentència final estranya, desconcertant i oberta: no hi ha una solució per als sofriments de Job. Job ha d’aprendre a ressituar-se davant Déu i a cercar el sentit de la seva vida posant-se a les seves mans, confiant en ell: «Qui és aquest insensat que parla així dels designis de la Providència? He parlat coses massa elevades, que jo no puc conèixer ni entendre». No hi ha mai un «perquè» dels nostres sofriments.

La resposta, no pas la solució, la posarem damunt l’altar d’ací uns instants: el sofriment del Fill de l’home viscut com un servei a la humanitat des de la confiança en l’amor i en la fidelitat de Déu, el Pare. Perquè el salm 21, entonat dalt la creu, a Jesús se li torna un cant de lloança per la vida nova que ens fa a tots germans i fills en l’Església.

Aquest és el camí de la veritable saviesa i del temor de Déu, que afina les cordes del nostre cant i de la nostra lloança. Ara l’assagem, aquest cant, amb la nostra litúrgia terrenal incerta i pobra, per cantar-lo després, nou, i eternament, a la presència dels àngels, que són els portaestendards de l’amor i de la veritat de Déu. Aleshores, com Job, exclamarem: «Jo us coneixia només pel que sentia dir, però ara us he vist amb els meus propis ulls».