Des del monestir

ANYS DE ...

Escric aquestes ratlles just en la cloenda del temps de Nadal. Han estat dies intensos, litúrgicament parlant. Ressonen encara dintre meu les grans antífones que ens han fet reviure el misteri de l’Encarnació i de la Manifestació del nostre Déu. «Hodie Christus natus est», cantàvem a les segones Vespres del dia Nadal, repetint fins a quatre vegades aquest «hodie», aquest «avui» que actualitza el misteri de la presència de Déu enmig nostre. O l’antífona del Benedictus de les Laudes del dia d’Epifania «Hodie caelesti sponso iuncta est Ecclesia», «Avui l’Església s’ha unit al seu espòs celestial», o la del Magníficat del mateix dia, «Tribus miraculis ornatum diem sanctum colimus», «Celebrem un dia santificat per tres miracles». Per no parlar de les denses antífones del dia u de gener, solemnitat de la Mare de Déu, o dels himnes i de les lectures. A mi em fan viure, m’omplen, m’emocionen cada any. Però m’adono també que aquests textos ja no signifiquen res per a una gran majoria de creients. Tot i els esforços del Vaticà II per apropar la litúrgia, millor, per a retornar-la al poble fidel, molts la deixen passar de llarg.

En contrapartida ara està de moda celebrar «anys de». L’any de la misericòrdia, que cloíem just a les vigílies d’encetar el gran jubileu del nou any litúrgic, per exemple. O l’any de la fe, o el de la vida consagrada, etc. A mi, de vegades, i reconec que és quelcom molt subjectiu, fruit de la meva sensibilitat personal, aquests «anys de» em recorden una mica aquelles campanyes de quan era petit, «ya es primavera en el Corte Inglés».

Jo no em canso de desitjar, i sempre que puc hi insisteixo, en les meves conferències, o en les meves homilies, que tant de bo tothom pogués acollir la misericòrdia de Déu en cada celebració litúrgica, com ho hem fet aquests dies de Nadal, en els seus textos, en els seus cants: «hem rebut, oh Déu, la teva misericòrdia enmig del temple», com canta el salm 47. Com ho comencem a fer també, just en encetar el temps litúrgic de durant de l’any, que, com deia amb sorna mossèn Ballarín, té nom de calendari d’ençà de la darrera reforma litúrgica.

Potser no ens calen «anys de». Si fem cas de Pius XII, «l’any litúrgic és el mateix Crist» (Mediator Dei, 1947). Amén.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1948, 22 gener 2017

Homilia, Jesús a quatre veus

DIMECRES DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

Inici de l’Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Missa per la Unitat

He 7,1-3.15-17; Sl 109,1.2.3.4 (R.: 4bc); Mc 3,1-6

En un dels moments àlgids del Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos, la mare Maria de l’Encarnació fa notar a la priora, madame Lidoine, la conveniència de pronunciar el vot de martiri per al bé —diu— «de tota la comunitat». I la priora li respon: «no existeix tota la comunitat, la comunitat com un tot. En tota comunitat hi ha sempre una part forta i una part feble, i ambdues són necessàries». M’han vingut al cap aquestes paraules en l’escaiença d’aquest nou octavari de pregària per la unitat dels cristians que avui iniciem: no existeix «tota la comunitat», «la comunitat com un tot». I sovint ho pensem així, en l’església i en els nostres petits cenacles: considerem la comunitat com un tot, anul·lant les diferències, la pluralitat. És el que passa amb una obra polifònica —el Parenostre de Rimski, per exemple— quan en suprimim les altres veus. També Jesús va ser escrit a quatre veus: Marc, Mateu, Lluc i Joan; i no s’hi val a polir-ne els matisos per justificar la nostra por a allò que és divers i construir una falsa unitat.

Em sembla, germans, que aquesta és la principal dificultat que ens surt a l’encontre a l’hora de voler fer camí tots junts, obrint-nos al diàleg amb l’altre, per aprendre de l’altre, no per a jutjar-lo, sinó més aviat per a deixar-nos jutjar humilment per l’altre: no se’ns ha educat per a la polifonia. El cant pla ens basta. Les altres veus ens molesten.

En el llibre II dels Diàlegs, just a l’inici de la vida de sant Benet, el papa sant Gregori ens en conta un bell miracle. La dida del jove Benet havia manllevat a les veïnes un sedàs de terrissa per a garbellar el blat, i en un descuit, el sedàs es trencà. Benet, que trobà la dida desconsolada, se sentí mogut a compassió, pregà damunt el sedàs trencat, i el retornà, sencer, a la dida. Aquest sedàs és el símbol de la unitat trencada. I sant Benet, a la Regla, no farà altra cosa que traçar un camí d’unificació, primer interior, dels cors, i després exterior, de les persones en una comunitat polifònica. És un sedàs per a garbellar el blat. Vol dir que cada gra de blat compta, en la seva diversitat, per a pastar i enfornar el pa de la unitat.

Ara aquest Pa de la Unitat el posarem damunt la taula de l’altar, fet de la farina dels grans de tots nosaltres. En Jesús, a semblança de Melquisedec, els camins de Déu i els dels homes es retroben en la pau i la justícia: demanem-li que ens faci custodis de la unitat i promotors de la sana i enriquidora diversitat. I com sant Benet, intensifiquem aquests dies la pregària i les llàgrimes de compunció en el nostre cor pel sedàs trencat de la comunió desitjada pel Senyor Jesús.

Homilia, Sant Elred de Rievall

DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)

Sant Elred de Rievall

He 3,7-14; Sl 94,6-7.8-9.10-11 (R.: 8); Mc 1,40-45

«Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi», llegíem a la primera lectura. Una frase que avui s’escau d’aplicar a sant Elred de Rievall, del qual fem memòria en aquesta Eucaristia en el 850è aniversari del seu piadós traspàs. D’Elred, un monjo de la primera florida cistercenca, ens captiva sobretot l’humanisme, la capacitat de fer dialogar la fe cristiana amb la cultura i el pensament del seu temps. Així, es va adonar que calia donar a l’ideal evangèlic de l’amor fratern que sant Benet recull en la seva regla com a eix de la vida cenobítica, un marc humà, una certa estructura, una recepta —diu ell—. Aquest marc, aquesta recepta, és l’amistat espiritual. Una amistat oberta, ja que no la concep com una relació tancada entre dos, sinó oberta sempre a un tercer, Crist.

La clau elrediana de l’amistat ens va bé també per repensar el misteri que tot just acabem de celebrar, i al qual la carta als Hebreus ens remet encara. El misteri del consens entre el diví i l’humà que s’esdevé amb l’encarnació del Verb i el seu naixement a Betlem. Elred defineix l’amistat justament amb aquesta paraula, com un «consens entre les coses divines i humanes mitjançant l’amor i la benevolença».

La carta als Hebreus subratlla avui la realitat de la nostra pertinença al Crist, de la nostra amistat amb ell, i el perill de mancar-hi, de no ser-hi fidels, de no perseverar-hi: «que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe que l’allunyi del Déu viu». El salm 94, que repetim cada dia, ens hi exhorta molt seriosament, tot recordant-nos l’avui de Déu, la seva realitat sempre actual i sempre present.

L’evangeli ens presenta precisament una situació de no pertinença. La lepra significa la pèrdua de la identitat com a membre del poble d’Israel. El leprós no podia acudir al temple per pregar ni conviure amb els seus connacionals. No podia articular la seva relació amb Déu ni amb els altres. Només Jesús pot retornar amb el signe de la seva amistat la identitat original, la pertinença al Déu i al poble de l’aliança. Recordo les paraules del papa Benet XVI en l’inici del seu pontificat, rellegint les del seu predecessor, sant Joan Pau II, en similar ocasió: «Qui deixa entrar Crist no perd res, absolutament res, del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat s’obren les portes de la vida. Només amb aquesta amistat s’obren realment les grans potencialitats de la condició humana. Només amb aquesta amistat experimentem el que és bell i el que ens allibera». Que la intercessió de sant Elred ens faci créixer en la comunió del Déu amistat.