dijous, 12 de gener del 2017

Homilia, Sant Elred de Rievall

DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)
Sant Elred de Rievall

He 3,7-14; Sl 94,6-7.8-9.10-11 (R.: 8); Mc 1,40-45

«Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi», llegíem a la primera lectura. Una frase que avui s’escau d’aplicar a sant Elred de Rievall, del qual fem memòria en aquesta Eucaristia en el 850è aniversari del seu piadós traspàs. D’Elred, un monjo de la primera florida cistercenca, ens captiva sobretot l’humanisme, la capacitat de fer dialogar la fe cristiana amb la cultura i el pensament del seu temps. Així, es va adonar que calia donar a l’ideal evangèlic de l’amor fratern que sant Benet recull en la seva regla com a eix de la vida cenobítica, un marc humà, una certa estructura, una recepta —diu ell—. Aquest marc, aquesta recepta, és l’amistat espiritual. Una amistat oberta, ja que no la concep com una relació tancada entre dos, sinó oberta sempre a un tercer, Crist.

La clau elrediana de l’amistat ens va bé també per repensar el misteri que tot just acabem de celebrar, i al qual la carta als Hebreus ens remet encara. El misteri del consens entre el diví i l’humà que s’esdevé amb l’encarnació del Verb i el seu naixement a Betlem. Elred defineix l’amistat justament amb aquesta paraula, com un «consens entre les coses divines i humanes mitjançant l’amor i la benevolença».

La carta als Hebreus subratlla avui la realitat de la nostra pertinença al Crist, de la nostra amistat amb ell, i el perill de mancar-hi, de no ser-hi fidels, de no perseverar-hi: «que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe que l’allunyi del Déu viu». El salm 94, que repetim cada dia, ens hi exhorta molt seriosament, tot recordant-nos l’avui de Déu, la seva realitat sempre actual i sempre present.

L’evangeli ens presenta precisament una situació de no pertinença. La lepra significa la pèrdua de la identitat com a membre del poble d’Israel. El leprós no podia acudir al temple per pregar ni conviure amb els seus connacionals. No podia articular la seva relació amb Déu ni amb els altres. Només Jesús pot retornar amb el signe de la seva amistat la identitat original, la pertinença al Déu i al poble de l’aliança. Recordo les paraules del papa Benet XVI en l’inici del seu pontificat, rellegint les del seu predecessor, sant Joan Pau II, en similar ocasió: «Qui deixa entrar Crist no perd res, absolutament res, del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat s’obren les portes de la vida. Només amb aquesta amistat s’obren realment les grans potencialitats de la condició humana. Només amb aquesta amistat experimentem el que és bell i el que ens allibera». Que la intercessió de sant Elred ens faci créixer en la comunió del Déu amistat.