dissabte, 22 de juliol de 2017

Homilia, Càntic de retrobament

Dia 22 de juliol
SANTA MARIA MAGDALENA

Ct 3,1-4; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R.: 2b); Jo 20,1-2.11-18

A la riba occidental del Mar de Galilea, entre Cafarnaüm i Tiberíades, hi ha la petita ciutat de Magdala o Migdal, avui Khirbet Majdal. D’aquesta ciutat, segons els evangelis, provenia Maria Magdalena, una dona alliberada de set dimonis per Jesús i que el va acompanyar com a deixebla fidel fins a Jerusalem, als peus de la creu i a la vora del sepulcre, testimoni acreditada de la mort i de la resurrecció del seu Mestre. 

És molt significatiu que la perícope de Lluc 8,1-3, on l’evangelista esmenta Maria de Magdala en companyia dels Dotze amb altres dones benestants —Joana, Susanna— que assistien Jesús amb els seus béns, no fos mai llegida en la litúrgia de l’Església fins a la reforma del leccionari després del Vaticà II. I és que Maria Magdalena, amb tantes altres dones que trobem pels camins de l’Evangeli, ens mostra el rostre femení de l’Església, i ens ofereix una clau femenina de seguiment del Mestre i de comprensió del seu missatge. 

La litúrgia d’avui ens presenta Maria com l’esposa del Càntic que cerca, plena d’amor, el seu Estimat, pels carrers de la ciutat, amb les primeres clarors de l’alba. L’autor de l’evangeli que hem proclamat va voler rellegir i dramatitzar aquesta bella pàgina del Càntic, posant en escena Maria Magdalena, que cerca, sense trobar-lo, l’Estimat de la seva ànima, Jesús, el seu Mestre. Així el misteri de la Resurrecció del Senyor se’ns presenta com un itinerari que l’amor va clarificant, tot passant des de la imprecisió d’una absència —el sepulcre buit— a la concreció d’una presència i d’un trobament: el Mestre i Maria, que es retroben i inicien un diàleg d’amor. Un diàleg inacabat: «Corre, deixa’m, que encara no he pujat al Pare!» (Jo 20,17). Un diàleg inacabat que ara som cridats a reprendre, cada vegada que prenem l’Escriptura i en desglossem les paraules i deixem que, en llavis de Jesús, elles diguin el nostre nom.

És el diàleg de la vida, que floreix en un jardí, i que ens empeny a ser hortolans de l’Evangeli per fer de tants deserts, de tants llocs de mort, de tants sepulcres, buits o plens, conreus de fruit abundós, jardins de flors perfumades. Fem-ho, germans, cavem amb l’aixada que ens dóna Jesús cada matí de Pasqua, i, com Maria, anem a dir que l’hem vist i proclamem que sí, «que el seu amor val més que la vida» (Sl 62,4), per tal que «el bon anunci de la vida nova arribi als extrems de la terra» (prefaci de Santa Maria Magdalena).