dimecres, 21 de setembre de 2016

Homilia, A cada u un denari

SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13

Els denaris de plata, ben brunyits de tant passar de mà en mà, brillants, amb la imatge del Cèsar i la inscripció. Després venien les didracmes i els sextercis, els quadrants, i les més petites, els asos i els leptons. Les coneixia bé, totes les monedes, i a ulls clucs us hauria dit el valor i el nom de totes les que passaven per les seves mans. Aquell matí, Leví, el publicà, havia sortit de casa, com sempre, per anar cap al seu teloni, al lloc fronterer, on col·lectava els impostos per a l’invasor. Era l’hora màgica en què tot just comença a trencar el dia, el fred és viu i se senten, netes, totes les olors. L’havia despertat el soroll de les moles, com sempre, i també, com sempre, una mica més avall de casa seva, Rut, la prostituta, acomiadava l’últim client, un soldat romà ressagat, a la porta del seu catau. Un dia com qualsevol altre... un dia, però, que, al capdavall, no seria com qualsevol altre.

Molts anys després, assegut a la seva cambra del carrer Recte, prop de l’àgora, a Antioquia de Síria, encara el recordava aquell dia. Recordava el contacte de la mà de Jesús, el rabí, damunt les seves espatlles, la profunditat del seus ulls i el to de la seva veu, entre dolç i peremptori alhora, i aquella sola paraula que ho capgirà tot: «Segueix-me!» (Mt 9,9). Ho recordava mentre escrivia la paràbola dels treballadors de la vinya. La seva comunitat li havia demanat de confegir un relat ordenat sobre Jesús, qui era, el que va dir i el que va fer, per tal de poder-s’hi emmirallar, ara que anaven morint els qui l’havien conegut o n’havien sentit parlar de primera mà. La paràbola del denari! El mateix jornal per a tots! A cada u un denari! Vet ací l’àlgebra divina (Mt 20,1-16). L’important és la crida i la resposta, no les hores treballades. ¿I la feta del peix, quan preguntaven a Pere si Jesús no pagava el tribut del temple? De la boca del peix en va sortir un estàter, i Jesús va dir a Simó: «dóna’ls la moneda, per tu i per mi» (Mt 17,24-27). Per tu i per mi. Tot en una mateixa moneda. Encara, l’àlgebra divina. En Jesús, que és la moneda divina del rescat de la humanitat, s’han unit per sempre en un de sol dos destins, el de Déu i el de l’home, dues històries, la humana i la divina, en un mateix negoci.

«No us emporteu a la bossa cap moneda» —va dir Jesús—; «ni d’or, ni de plata, ni de coure», recordava Mateu, tot trempant una ploma al seu escriptori; «perquè, on tens el tresor, hi tindràs el cor», escriví (Mt 10,9; 6,21). El tresor enterrat en un camp. Tota una vida per cercar-lo. I, si no el trobes, deixa’t, si més no, trobar per Jesús, ara, avui, un dia qualsevol. Deixa que sigui ell qui porti els teus comptes. Una mateixa moneda, un estàter, per tu i per mi, al teloni dels publicans i dels pecadors, que és la taula de l’església, per canviar-la en la moneda del Regne, a la taula de la joia i del perdó a la frontera del cel.

«Ell s’aixecà, i el va seguir» (Mt 9,9). Amén.