diumenge, 20 de maig de 2018

Des del monestir

MATER ECCLESIAE

Demà celebrarem una nova memòria de la Mare de Déu, instituïda pel papa Francesc: la Benaurada Verge Maria Mare de l’Església. Podríem dir que la lex credendi que Pau VI va formular en la clausura de la tercera sessió del Concili Vaticà II (21 novembre 1964), ara, oficialment, esdevé també lex orandi de l’Església.

Personalment no sóc massa amic d’anar afegint memòries obligatòries al calendari universal. Podríem trobar-nos un dia amb la necessitat de tornar a expurgar-lo, com ja es va haver de fer. Si més no, aquesta memòria, a diferència d’altres, com per exemple la Benaurada Verge Maria Reina, té un bon fonament teològic en el camí de la fe de l’Església que arriba fins al capítol VIII de la Lumen Gentium: La Benaurada Verge Maria en el misteri de Crist i de l’Església.

En efecte, la memòria que estrenarem tot just al tombant del temps de durant l’any, plens encara els nostres ulls de la llum pasqual, ens ajudarà a situar Maria correctament en el camí i en la fe de l’Església. Maria, la primera creient, la qui agombola la fe de l’Església, al cenacle, en pregària amb els apòstols. Una fe que se li tornà camí, camí amb el seu poble, un poble creient, des de l’Anunciació a Natzaret, passant per l’abraçada a la seva cosina Elisabet i el cant del Magníficat. Una fe que se li tornà pa de vida a la menjadora de Betlem, espasa al temple amb el vell Simeó, i paraula de saviesa, encara una altra vegada al temple, amb el Nen perdut i retrobat. I, finalment, una fe que se li tornà ginesta i farigola, en el misteri de sofriment i de glòria del seu Fill, als peus de la creu i al llindar de la tomba buida.

Jesús, en el deixeble estimat, ens la confià a tots nosaltres, Maria, mare i deixebla, i ens confià a ella, a la seva tendresa amatent. Quan reso els misteris de Glòria del Rosari, substitueixo sempre el darrer per aquest: «Maria, mare i deixebla, en el misteri de Crist i de l’Església».

Santa Maria, Verge del Cenacle, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2017, 20 maig 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

Des del monestir

LA SEQÜÈNCIA DE PASQUA

La Pasqua ens porta cada any el cant de la bella seqüència «Victimae paschali laudes». Vull dir-ne alguna cosa.

«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest Just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent: «Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre! «Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança. «El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit. La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. La mateixa súplica que li adreçàvem la tarda del divendres sant, ara plena de joiosa esperança, una esperança tota oberta al Futur de Déu.  Al·leluia.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2012, 15 abril 2018

dissabte, 7 d’abril de 2018

Homilia, El salm de la Pasqua

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

El salm gradual que hem cantat avui, com a resposta de meditació i de lloança a la primera lectura dels Fets dels Apòstols, està manllevat del salm 117, l’ultim dels salms «Hallel», és a dir, al·leluiàtics, que es cantaven durant i al final del sopar pasqual. També Jesús, amb els seus deixebles, el va cantar després de sopar: «I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres» (Mc 14,26). Es tracta d’un cant processional de triomf destinat a l’ús litúrgic, vinculat potser a la festa de la dedicació del temple de Jerusalem amb motiu de la seva reconstrucció després de l’exili del poble. És el salm pasqual per excel·lència, que l’església ha manllevat també per al seu ús litúrgic, i ens el proposa, una i una altra vegada, per a aquest temps de glòria: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor!».

Jesús, doncs, va enfilar el camí del Calvari amb el ressò dins el seu cor d’aquestes paraules: «Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo, perdura eternament el seu amor». És a dir, es disposà a viure la Passió dins aquestes coordenades espirituals, la bondat i l’amor del Senyor, dos atributs fonamentals del Déu de la Bíblia, que és el Déu bo de la Creació i el Déu fidel i misericordiós de la Història.

Segons el salm, aquest Déu bo, misericordiós i fidel, es manifesta en la història del poble com a salvació, és a dir, fent reeixir el seu projecte per a l’home i per al poble. Aquest Déu que salva, però, Jesús l’experimenta en primera persona, com a representant qualificat del poble que és, en tant que Servent i Messies, escollit i ungit des d’abans de néixer: «La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort».

La festa de Pasqua, germans, reprèn aquella processó que deixàvem com inacabada el Diumenge de Rams, tot baixant amb Jesús de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem: «Obriu-me les portes dels justos; entraré a donar gràcies al Senyor». La reprèn, però ara qui va al davant és el Ressuscitat, amb les marques de la passió, com a capdavanter d’un nou poble, salvat i alliberat del pecat i de la mort, cridat a ser testimoni en el món i en la història de la bondat i de l’amor del Senyor: un poble que viu «per contar les proeses del Senyor» tot fent camí vers la Jerusalem del Cel, la Núvia de l’Anyell, allà on la Creu és transformada en palma de victòria: «Gràcies, perquè vós m’heu escoltat i heu vingut a salvar-me. Al·leluia».