dissabte, 7 d’abril de 2018

Homilia, El salm de la Pasqua

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

El salm gradual que hem cantat avui, com a resposta de meditació i de lloança a la primera lectura dels Fets dels Apòstols, està manllevat del salm 117, l’ultim dels salms «Hallel», és a dir, al·leluiàtics, que es cantaven durant i al final del sopar pasqual. També Jesús, amb els seus deixebles, el va cantar després de sopar: «I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres» (Mc 14,26). Es tracta d’un cant processional de triomf destinat a l’ús litúrgic, vinculat potser a la festa de la dedicació del temple de Jerusalem amb motiu de la seva reconstrucció després de l’exili del poble. És el salm pasqual per excel·lència, que l’església ha manllevat també per al seu ús litúrgic, i ens el proposa, una i una altra vegada, per a aquest temps de glòria: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor!».

Jesús, doncs, va enfilar el camí del Calvari amb el ressò dins el seu cor d’aquestes paraules: «Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo, perdura eternament el seu amor». És a dir, es disposà a viure la Passió dins aquestes coordenades espirituals, la bondat i l’amor del Senyor, dos atributs fonamentals del Déu de la Bíblia, que és el Déu bo de la Creació i el Déu fidel i misericordiós de la Història.

Segons el salm, aquest Déu bo, misericordiós i fidel, es manifesta en la història del poble com a salvació, és a dir, fent reeixir el seu projecte per a l’home i per al poble. Aquest Déu que salva, però, Jesús l’experi¬menta en primera persona, com a representant qualificat del poble que és, en tant que Servent i Messies, escollit i ungit des d’abans de néixer: «La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort».

La festa de Pasqua, germans, reprèn aquella processó que deixàvem com inacabada el Diumenge de Rams, tot baixant amb Jesús de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem: «Obriu-me les portes dels justos; entraré a donar gràcies al Senyor». La reprèn, però ara qui va al davant és el Ressuscitat, amb les marques de la passió, com a capdavanter d’un nou poble, salvat i alliberat del pecat i de la mort, cridat a ser testimoni en el món i en la història de la bondat i de l’amor del Senyor: un poble que viu «per contar les proeses del Senyor» tot fent camí vers la Jerusalem del Cel, la Núvia de l’Anyell, allà on la Creu és transformada en palma de victòria: «Gràcies, perquè vós m’heu escoltat i heu vingut a salvar-me. Al·leluia».

dijous, 5 d’abril de 2018

Homilia, Sóc jo mateix

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Fets 3,11-26; Sl 8,2a i 5.6-7.8-9 (R.: 2ab); Lc 24,35-48

«El Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure». Les dues lectures d’avui subratllen amb força la profunda unitat que batega al cor de la Sagrada Escriptura, la continuïtat entre el que nosaltres anomenem Antic i Nou Testament. El Déu personal d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, «Déu de vius», com havia afirmat Jesús, és el mateix que ara ha glorificat el seu Servent. Jesús, com a servent i com a Fill glorificat, es troba al bell mig, com a consumació del camí que passava per la Llei, els Profetes i els Salms, i com a inici i fonament del nou pacte, de l’aliança nova, d’aquest camí nou —era així com eren coneguts els cristians, «els del Camí»— que passa per Jesús mateix, «camí, veritat i vida». És fent-se servent que assumeix el camí de l’antiga aliança, i és en tant que Fill glorificat pel Pare que porta aquest camí vers la plenitud del Regne.

El camí de la humanitat i el camí de Déu es retroben en Jesús i, de fet, es tornen un únic camí. Un camí sense pèrdua, sense atzucacs. L’evangista Lluc hi introdueix, encara, una altra cruïlla, molt volguda per ell. El camí de la història, com a concreció del temps i la llibertat humanes. Un detall que reprendrà després el símbol de la nostra fe: «vosaltres el vau entregar i el vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure», escrivia Lluc. «Patí sota Ponç Pilat», diem en el Credo. Així la mort redemptora de Jesús s’inscriu en el drama de dues llibertats, la del poble escollit, i la de Roma, que representa la universalitat de la història. Dues llibertats en conflicte, que es reconcilien en Jesús, l’Home nou, servent i Fill glorificat alhora. Només ell, amb la seva mort, podrà resoldre el conflicte de la llibertat, de les llibertats ferides pel pecat.

Per això és el mateix Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob el qui ara, amb el seu poder, exalta el seu Servent Jesús a la condició de glorificat. L’evangeli subratlla també la identitat entre el Jesús servent i el Messies glorificat: «sóc jo mateix». Les marques dels claus i un tros de peix a la brasa en són testimonis. Només així la història dels homes pot ser transfigurada per la glòria del ressuscitat. Només la creu, «feta balança: statera facta est», com cantàvem en l’himne de passió, garanteix aquesta unitat i aquesta identitat, entre el pacte antic i el nou, entre el Jesús servent i el Fill glorificat.

«El Messies havia de patir i de ressuscitar». Mirem la creu, la Creu del Ressuscitat, i que sigui Ell la font de la nostra alegria, de tanta alegria!

dimarts, 3 d’abril de 2018

Homilia, Victimae Paschali laudes

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 2,36-41; Sl 32,4-5.18-19.20 i 22 (R.:5b); Jn 20,11-18

Cada any la litúrgia d’aquest temps de Pasqua renova per a tots nosaltres dos bells poemes. Vull dir, és clar, el pregó pasqual de la nit santa, l’Exsultet, i la seqüència de la missa de Pasqua «Victimae paschali laudes», que hem cantat abans de l’evangeli. Va bé, avui, fer-ne l’objecte d’aquesta homilia. Si més no perquè està estretament lligada a l’escena del retrobament de Jesús i Maria Magdalena. Segurament la seqüència, d’origen medieval, va sorgir vinculada a una escenificació litúrgica o paralitúrgica de l’evangeli que hem proclamat.

«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent:

«Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre!

«Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Quan llegíem l’evangeli pensàvem irresistiblement en el lloc santíssim del temple de Jerusalem, amb l’arca i els dos querubins, un  a cada extrem, com els àngels a la tomba buida: «l’un al cap i l’altre als peus del lloc on havia estat posat el cos de Jesús», precisava el narrador. Però, de fet, el sant dels sants era un lloc buit! Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança.

«El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit.

La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Acaba, de fet, amb la mateixa súplica que adreçàvem al Crucificat el divendres a la tarda, sis vegades, tres en grec i tres en català.

Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. Us heu fixat, germans, en la serenor bella i continguda de la melodia de la seqüència de Pasqua? I és que la joia pasqual és una joia serena, fresca, transparent, sense esclats. El càntic de Maria, posem per cas, és una joia d’esclat, però ara, entre el Magníficat i la Seqüència, entre la Cova de Betlem i la Cova del Sepulcre, es dreça, plantada, com a signe de nova esperança, abraçant el cel i la terra, la Creu del Ressuscitat.

«Jesús ressuscitat, tingueu-nos pietat. Que el vostre amor no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós. Al·leluia».