dijous, 21 de setembre de 2017

Comunicat conjunt dels Pares Abats
dels Monestirs de Poblet i de Montserrat

“Amb tota humilitat demanem als governants de Catalunya i d’Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu”

Montserrat/Poblet, 21 de setembre de 2017. Els abats dels monestirs de Poblet i de Montserrat, Fra Octavi Vilà i P. Josep M. Soler, han elaborat una comunicat conjunt arran del moment que viu Catalunya. És el següent:

L’hora que viu Catalunya és delicada i preocupant, cal un exercici de responsabilitat per part de tots, cal extremar la prudència dels governants, cal cercar i portar a la pràctica vies de solució als problemes plantejats.

Els nostres monestirs estan fortament arrelats en l’espiritualitat i la història de Catalunya. Ni és la nostra intenció, ni ens pertoca prendre part per cap altra cosa que no sigui la pau, el diàleg, les llibertats d’expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble.

El dret a la participació en la vida política i social ha de ser garantit, en un estat democràtic, per aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.

Amb tota humilitat demanem als governants de Catalunya i d’Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu.

Preguem a Santa Maria, sota l’advocació de Montserrat, patrona de Catalunya, pel nostre poble i la seva situació present.
_________________________________________                       
Departament de Premsa i Comunicació de Montserrat
93 877 77 75 / 606 942 948 / oscarbardaji@abadiamontserrat.net

diumenge, 17 de setembre de 2017

Des del monestir

PERDOLENTIS

Aquesta setmana passada ens ha portat la memòria setembral de la Mare de Déu dels Dolors, just l’endemà de la festa gloriosa de l’Exaltació de la Santa Creu. Als peus de la creu, amb Santa Maria, hem pogut meditar en silenci, donant-hi voltes al fons del cor, com feia ella, el sofriment d’aquest estiu, que ens ha mostrat sense vels el rostre més obscè del Maligne.

Què vol dir meditar el dolor, o meditar en el dolor? En llatí, el títol d’aquesta memòria mariana és suggerent: De Beatae Mariae Virginis Perdolentis. Perdolentis, per-dolentis. És a dir, fent camí a través del dolor. Meditar en el dolor, meditar el dolor, vol dir fer camí a través del dolor, no pas restar-hi aturat, lligat, immòbil.

Els cristians no ens quedem aturats en el dolor; el dolor, en si mateix, no és un punt d’arribada, sinó un lloc de pas, un camí. És com la nit, que sempre és camí i preludi de l’albada. Maria no es queda als peus de la creu, aferrada a una fusta morta i corcada. Fa el camí del seu Fill, a través del seu mateix dolor, Ell que havia fet també el seu camí a través del dolor amorós de les entranyes de la Mare. Maria fa el camí del seu Fill vers la Pasqua, vers el Cenacle, vers la Comunitat, que és el Sagrament de la Pasqua, el lloc on tots els camins es tornen Pasqua i la Pasqua es torna camins d’Evangeli.

Els cristians ho fem així, fins i tot davant el sofriment més absurd, aquell que ens mostra impúdicament el rostre obscè del Maligne.

Us deixo amb unes belles paraules del papa Benet XVI, dites en un lloc on, sota l’esguard de Maria, el sofriment es torna camins: «Sabem que, per desgràcia, el sofriment que hem patit trenca els equilibris més ben assentats d’una vida, soscava els fonaments forts de la confiança, arribant fins i tot a vegades a fer-nos desesperar del sentit i el valor de la vida. És un combat que l’home no pot afrontar tot sol sense l’ajuda de la gràcia divina. Quan la paraula no sap ja trobar els mots adients, cal una presència amorosa; busquem llavors no únicament la proximitat dels parents o d’aquells a qui ens uneixen llaços d’amistat, sinó també la proximitat dels més íntims pel vincle de la fe. I qui més íntim que Crist i la seva Santíssima Mare, la Immaculada? Ells són, més que ningú, capaços d’entendre’ns i apreciar la duresa de la lluita contra el mal i el sofriment» (Lurdes, 15 setembre 2008).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1982, 17 setembre 2017

dissabte, 22 de juliol de 2017

Homilia, Càntic de retrobament

Dia 22 de juliol
SANTA MARIA MAGDALENA

Ct 3,1-4; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R.: 2b); Jo 20,1-2.11-18

A la riba occidental del Mar de Galilea, entre Cafarnaüm i Tiberíades, hi ha la petita ciutat de Magdala o Migdal, avui Khirbet Majdal. D’aquesta ciutat, segons els evangelis, provenia Maria Magdalena, una dona alliberada de set dimonis per Jesús i que el va acompanyar com a deixebla fidel fins a Jerusalem, als peus de la creu i a la vora del sepulcre, testimoni acreditada de la mort i de la resurrecció del seu Mestre. 

És molt significatiu que la perícope de Lluc 8,1-3, on l’evangelista esmenta Maria de Magdala en companyia dels Dotze amb altres dones benestants —Joana, Susanna— que assistien Jesús amb els seus béns, no fos mai llegida en la litúrgia de l’Església fins a la reforma del leccionari després del Vaticà II. I és que Maria Magdalena, amb tantes altres dones que trobem pels camins de l’Evangeli, ens mostra el rostre femení de l’Església, i ens ofereix una clau femenina de seguiment del Mestre i de comprensió del seu missatge. 

La litúrgia d’avui ens presenta Maria com l’esposa del Càntic que cerca, plena d’amor, el seu Estimat, pels carrers de la ciutat, amb les primeres clarors de l’alba. L’autor de l’evangeli que hem proclamat va voler rellegir i dramatitzar aquesta bella pàgina del Càntic, posant en escena Maria Magdalena, que cerca, sense trobar-lo, l’Estimat de la seva ànima, Jesús, el seu Mestre. Així el misteri de la Resurrecció del Senyor se’ns presenta com un itinerari que l’amor va clarificant, tot passant des de la imprecisió d’una absència —el sepulcre buit— a la concreció d’una presència i d’un trobament: el Mestre i Maria, que es retroben i inicien un diàleg d’amor. Un diàleg inacabat: «Corre, deixa’m, que encara no he pujat al Pare!» (Jo 20,17). Un diàleg inacabat que ara som cridats a reprendre, cada vegada que prenem l’Escriptura i en desglossem les paraules i deixem que, en llavis de Jesús, elles diguin el nostre nom.

És el diàleg de la vida, que floreix en un jardí, i que ens empeny a ser hortolans de l’Evangeli per fer de tants deserts, de tants llocs de mort, de tants sepulcres, buits o plens, conreus de fruit abundós, jardins de flors perfumades. Fem-ho, germans, cavem amb l’aixada que ens dóna Jesús cada matí de Pasqua, i, com Maria, anem a dir que l’hem vist i proclamem que sí, «que el seu amor val més que la vida» (Sl 62,4), per tal que «el bon anunci de la vida nova arribi als extrems de la terra» (prefaci de Santa Maria Magdalena).