diumenge, 14 de juliol de 2019

Des del monestir

SHEMÀ ISRAEL

Un mestre de la Llei pregunta a Jesús què ha de fer per obtenir la vida eterna, i Jesús li recorda, senzillament, el nucli fonamental de la fe d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, i estima els altres com a tu mateix». Aquest és el camí de la vida: «Fes-ho així i viuràs». Però el mestre de la Llei, que es vol justificar, no en té prou: «qui són aquests altres?». Jesús respon amb la paràbola del «bon samarità», primera part del seu comentari al «Shemà». Jesús —Lluc— subratlla la dimensió concreta, antropològica de l’amor prescrit per la Torà, que es verifica en l’atenció particular a l’altre, i per a aquest altre no hi ha fronteres. L’altre és la veritat de l’amor de Déu i de l’amor a Déu.

Jesús —Lluc—, però, no s’atura ací. Fa un pas més. Hi ha una segona part de comentari al «Shemà» (el llegirem diumenge vinent), que subratlla la font teologal de l’amor. Jesús, a la casa dels amics de Betània, donarà la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret. Entre Marta —el bon samarità— i Maria —la deixebla que escolta— neix una forta tensió.

No en podem prescindir d’aquesta tensió. Si ens quedem a Betània, asseguts als peus del Mestre, sense arriscar-nos pels camins que baixen de Jerusalem a Jericó —del temple a la realitat de la lluita de cada dia— ens podria passar com al levita i el sacerdot, que passaren de llarg sense reconèixer el rostre de Déu en el rostre d’aquell home malferit. Si no ens aturem a Betània, si perdem els punts de referència que donen qualitat a l’amor cristià, si no ens asseiem a l’escola de la Paraula, el nostre amor podria tornar-se pura filantropia desarrelada de la seva font teologal, amor sense rostre i sense Déu.

Escrivia Ratzinger-Benet XVI: «Tothom ha d’esdevenir samarità, perquè seguir Crist és arribar a ser com ell. Aleshores viurem com cal. Estimarem de la manera justa, si ens fem semblants a ell, que ens ha estimat primer» (Jesús de Natzaret. Del Baptisme a la Transfiguració).

Publicat a Catalunya Cristiana, 2077, 14 juliol 2019

divendres, 21 de juny de 2019

Homilia, Sac de viatge

DIVENDRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

Es pot ben dir que la història de la salvació a la Sagrada Escriptura comença amb un tresor amagat dins un sac. Els atribolats germans de Josep, quan se’n tornen d’Egipte de comprar gra, es troben amagats dins el sac els diners amb què havien pagat. Josep, l’autor del fet, els tranquil·litza amb aquestes paraules meravelloses: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs».

Déu ha posat un tresor al nostre sac de viatge, per al viatge de la vida. I aquest tresor és la santedat, la santedat entesa com la crida a participar d’allò que Déu és, entesa com aquell impuls gratuït que ens mena a ser allò que hem de ser en el projecte amorós de Déu. I tanmateix és un tresor per al viatge de la vida, ens el juguem en el viatge de la vida, en les seves trifulgues i esperances.

En el cas de Pau és ben clar allò que considera el seu tresor: treballs, presons, cops i ferides, assots, bastonejades, cops de roc, naufragis, llargues caminades, perills de rius i de lladres, insídies de la gent, cansament, son, gana i set, fred, preocupacions, febleses al capdavall, febleses que són la seva glòria i, doncs, el seu tresor.

Enmig dels afalacs i les possibilitats de la seva època i de la seva posició, el jove Lluís Gonzaga conservà el seu ull bo, net, íntegre i transparent, i la claror de la paraula de Jesús l’il·luminà en el seu discerniment. Va triar la Companyia de Jesús per quatre raons, explica: perquè conservava encara el fervor primigeni, perquè els seus membres no podien ser obligats a acceptar dignitats eclesiàstiques, perquè amb la seva activitat docent feia un gran servei a la formació de la joventut, i pel coratge del seu impuls missioner. Quatre raons, tanmateix, que podien tornar-se-li encara un tresor guardat a les arques de la terra, a mercè de les arnes i del rovell, quatre raons que podien afalagar la seva vanitat i el seu urc de perfecció. Serà en el servei humil i anònim als empestats de Roma que trobarà finalment el tresor que Déu havia amagat en el seu sac de viatge, i fins i tot el banc segur on dipositar-lo. 

Poc abans de morir, el provincial li preguntà: «—Com estem, germà Lluís? —Ens n’anem, pare, contestà ell. —Cap a on?, li feu el provincial. —Cap al cel. —Com que al cel? —Sí pare, així ho espero de la misericòrdia de Déu i si els meus pecats no ho destorben». Tan senzill, i tan sublim.

Germans, germanes: «El nostre Déu ha posat un tresor als nostres sacs». Donem-ne gràcies, i invertim-lo bé.

dissabte, 8 de juny de 2019

Homilia, pastor i espòs

DISSABTE VII DE PASQUA
Fets 28,16-20.30-31; Sl 10,4.5 i 7 (R.: cf. 7b); Jo 21,20-25

«Iam non deerit vobis pastor». Avui es compleixen aquestes paraules de sant Fructuós, «no us mancarà pastor». Avui la nostra església de Tarragona es disposa a rebre un nou pastor. Es disposa a rebre un nou pastor, i un nou espòs: el nou bisbe serà per a tots nosaltres un sagrament, un signe de l’amor esponsal de Crist per la seva església, i la seva vida quedarà indefectiblement lligada a la d’aquesta església tan venerable i tan antiga, l’església de Pau i la seu de Fructuós.

Com a pastor i guia del ramat, rebrà el bàcul, i com a espòs fidel l’anell, i la seva missió serà la de vetllar per les dues dimensions del seguiment de Crist que avui ens ensenya l’evangeli, sota el simbolisme de Pere (el pastor) i de Joan (l’espòs). Són els dos pols de la vida eclesial, del seguiment de Crist: Pere, l’evangelització, i Joan l’estar amb Jesús, el quedar-se amb ell. Amb paraules més planeres, l’acció i la contemplació. Són dos pols en tensió, i la comesa principal del nostre nou arquebisbe serà la de convertir aquesta tensió en una fecunda interrelació. La tensió, el problema, l’expressa prou bé el nostre Pere desconcertat d’avui: «Senyor, i aquest què?». I Jesús: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Joan s’ha de quedar, ha de romandre, Pere en canvi és cridat al seguiment i al compromís. Ja ho havia indicat Jesús en l’evangeli de Marc quan va cridar els primers deixebles: «En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar». L’estar amb Jesús (Joan) i el ser enviat (Pere), són els dos aspectes de l’única missió dels apòstols: una església que no estigui amb Jesús, que no aprengui a asseure’s als seus peus per a escoltar-lo, no pot ser enviada a la missió del servei, a la missió d’encarnar la paraula i de fer-ne un missatge fecund de llibertat i de vida per a tothom. Això, avui, ho veiem realitzat en el passatge dels Fets dels Apòstols que hem proclamat, on contemplem el Pau incansable missioner aprofundint el seu estar amb Jesús en el recer tranquil de Roma, des d’on tant desitja venir a trobar-nos.

Avui tot acaba —el llibre dels Fets, l’evangeli de Joan, el temps pasqual de la nostra joia—, i tot comença, amb el do abrusador de l’Esperit que rejoveneix i vivifica l’Església. Tot recomença, per al nostre nou bisbe. I nosaltres recomencem amb ell. Acompanyem-lo amb la nostra pregària, i fem-ho també amb el bisbe Jaume, ell que ens ha acompanyat amb tant d’afecte aquests darrers quinze anys.