dimarts, 20 d’octubre de 2020

Homilia, Aigua i farigola

DIMARTS DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY (II)
Aniversari de la reconciliació de l’església de Poblet (1935)
Ef 2,12-22; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 9b); Lc 12,35-38

S’escau avui l’aniversari de la reconciliació d’aquesta església, després de cent anys d’abandó i de silenci. Era un 20 d’octubre de 1935. Presidí la cerimònia de retorn al culte d’aquest lloc de pregària Dom François Causse, abat de Cuixà —a Cuixà hi residia aleshores la comunitat cistercenca de Fontfreda expulsada del seu monestir—, amb l’assistència del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. A la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat, i que es diria triades expressament per a l’ocasió, voldria comentar alguns aspectes escaients a aquesta commemoració.

El fragment de la carta als Efesis ens fa contemplar la Creu de Jesús i la sang del seu sacrifici com a centre i fonament de la reconciliació entre dos pobles: Israel, que posseeix de ple dret l’aliança i les promeses de Déu, i els altres pobles, nosaltres, forasters a aquesta ciutadania. Així, diu, «de dos pobles n’ha fet un de sol, creant una nova humanitat centrada en ell», en Déu. La reconciliació, d’acord amb el verb grec utilitzat per Pau (apokatallasso), un verb una mica estrany —el trobem només aquí i a Colossencs 1,20, on designa la reconciliació entre el cel i la terra, obrada també per la Creu de Crist—, vindria a ser doncs com un canvi d’eix, una ressituació. Dos pobles que, ben mirat, s’excloïen, eren antagònics, ara formen un únic edifici, centrat en Crist. Aquest edifici, aquest temple consagrat, «on Déu resideix per la presència de l’Esperit», és l’Església, la comunitat viva dels creients en Jesús.

Allò que caracteritza aquesta comunitat viva de creients, a la llum del fragment evangèlic proclamat, és l’espera de la vinguda del Senyor. Vol dir, doncs, que no es tracta d’una comunitat tancada sobre si mateixa, d’un edifici acabat, d’un projecte assolit, sinó de quelcom que s’està fent, que està en tensió activa cap al futur. Vol dir que la realitat present no és la definitiva, que l’economia divina encara no ha esgotat el seu dinamisme transformador, un dinamisme que, per la Creu reconciliadora de Jesús, capgira des de dins, tot recreant-la, aquesta realitat, obrint-la al futur de Déu.

I quin Déu! «Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un». Déu passarà a servir-nos, a la taula de les noces del Regne, si fa no fa com l’experiència que fem cada dia, els monjos, al nostre refetor, però en un nou àmbit, en l’àmbit de la perfecta i eterna benaurança. «Feliços!», feliços si aquest Déu ens trobava sempre esperant. És a dir, servint i caminant.

Diuen les cròniques d’aquell 20 d’octubre de 1935 que l’abat de Cuixà va resseguir les velles parets del temple abandonat aspergint-les amb aigua beneita amb un ram de farigola, mentre ressonava el cant de l’«Asperges me, Domine». Amb un signe senzill, seguit de la santa missa, l’antiga domus orationis dels monjos, absents, retrobava la seva «felicitat», la seva raó de ser, com preparant-se, joiosa, per al retorn definitiu dels seus sentinelles vigilants, que tindria lloc només cinc anys després.

Els monjos en donem gràcies, i ens comprometem a fer nostre el testimoniatge d’aquest Déu que se’ns fa proper, perquè vol salvar-nos, reconciliar-nos, fins al punt de fer habitar la seva glòria en aquest temple, i en el nostre país. Amén.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

Homilia, Els fruits saborosos

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b);
2C 5,17-21; Mt 7,7-11

No fa gaire varen donar raïm, per postres, a sopar. Moscatell, dolcíssim. En assaborir un d’aquells grans tan molsuts, pensava en tot el que hi ha al darrere d’aquella meravella de fruit. La terra, amb els seus nutrients; la pluja, no massa; el sol d’or, que l’ha fet madurar; la cura de l’home, amatent. I... Déu. Tot això en aquella dolcesa. Quan els israelites, encara en l’èxode del desert, exploraren la terra que Déu els prometia, tornaren a Moisès portant-ne els fruits saborosos: «van tallar una sarment —diu la Sagrada Escriptura— amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra. Duien també magranes i figues» (Nm 13,23). Els fruits eren el signe de la bondat d’aquella terra promesa que, malgrat tot, havien de conquerir amb el seu esforç. Eren signe de la bondat de Déu.

La celebració d’avui, una romanalla de les quatre témpores de l’antic calendari litúrgic, ens ajuda a connectar l’any litúrgic, en el desplegament harmònic del qual se’ns revela el misteri salvífic de Crist, amb el cicle de la natura, nosaltres que tenim la sort encara de viure immersos en aquest cicle, envoltats com estem de vinyes, de figueres, d’olivers...  Ens ajuda sobretot a viure pendents del misteri de Déu que se’ns dona cada dia en el misteri de la bondat de la Creació, en tantes coses senzilles, bones i belles que ens envolten. Per això l’acció de gràcies, juntament amb la petició, són els trets distintius de les témpores. L’Església prega, suplica, tot donant gràcies.

Ens trobem en un temps incert, i potser hi experimentem Déu com a enemic nostre, no com l’ésser bo que ens promet una terra plena d’abundància. És l’experiència que vèiem en Job, la setmana passada. En aquest temps de desert hem de fer un exercici molt seriós de fe i confiança en aquest Déu, el Pare del cel, que «dona coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). La pregària, de fet, és el fil que ens hi relliga, la corda on ens aferrem quan ens sentim perduts en la foscor.

I què li podem demanar? Li demanem que ens ajudi en aquest temps de pandèmia, que ens ajudi a ajudar els qui ho necessiten i a no perdre l’esperança. Que ens faci més amatents, que ens descentri de nosaltres mateixos. Li demanem que s’acabi la pendèmia, i que nosaltres hi col·laborem construint un món més just, que s’ajusti cada vegada més al seu projecte de bondat. I li donem gràcies, també! Gràcies perquè en aquest temps difícil en què potser l’experimentem com a enemic, Déu se’ns deixa intuir proper, solidari, sol·lícit. A través de tantes coses bones que ha suscitat i suscita enmig de la pandèmia: la solidaritat, la professionalitat del personal sanitari, l’esforç dels qui lluiten científicament per trobar solucions...

Li donem gràcies perquè, en fer-nos experimentar la nostra fragilitat, la nostra pobresa, la nostra dependència, ens obre una porta a la confiança. Per això hem de fer ben nostres les paraules de Pau que hem escoltat: «aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de reconciliació». Sí, tot és obra de Déu, però Déu la confia a les nostres mans, per fer un servei de reconciliació, és a dir, per ajustar el món, cada dia una mica, al seu projecte d’amor i de bondat.

Demanem-ho, i donem-ne gràcies.

dilluns, 1 de juny de 2020

Homilia, Mare i deixebla

Dilluns després de Pentecosta
BENAURADA VERGE MARIA MARE DE L’ESGLÉSIA
Jn 19,25-34

Les antífones del Benedictus i del Magníficat que cantem avui ens donen la clau de comprensió del significat d’aquesta memòria de la Mare de Déu que, fa ben poc, n’ha vingut a augmentar el nombre que ja en celebrem.

«Nuptiae facte sunt». A les noces de Canà Maria voldrà usar el seu privilegi de mare per forçar l’hora de Jesús, l’hora de la seva manifestació, de la seva glorificació, davant la mancança i el destret: «No tenen vi». Jesús li ho impedeix amb una resposta dura i contundent: «Dona, a tu i a mi què ens importa». Malgrat tot, Maria posa en exercici la seva confiança de dona i de mare, i marca la pauta per a l’autèntic deixeble de Jesús: «feu tot el que ell us digui».

L’itinerari de Maria, la mare de Jesús que n’ha d’esdevenir deixebla, a partir d’ara fluirà com un corrent d’aigua amagat que espera l’esvoranc per fluir de nou a la superfície, i s’anirà teixint misteriosament en el silenci de l’evangeli, en aquest fer tot el que ell, Jesús, li digui. Es tracta d’un procés de gestació, per a Maria, perquè aquesta dona, per a esdevenir nova, haurà de morir com a mare i ressuscitar com a deixebla de Jesús, en l’Esperit, per la fe i en la fe.

«Cum vidisset Iesus». Aquest procés es resol als peus de la Creu. Jesús trenca la seva relació de fill amb la seva mare, i la confia com a deixebla a l’Església, a la nova comunitat, representada pel Deixeble estimat: «Dona, aquí tens el teu fill... fill, aquí tens la teva mare». A partir d’ara la maternitat de Maria serà la maternitat del discipulat, i esdevindrà mare de Jesús en la mesura que el farà néixer en ella i en la comunitat per l’acolliment de la fe. Maria, la Dona, és rebuda pel Deixeble estimat, això és, admesa a l’àmbit del discipulat. Quan diem que Maria és Mare de l’Església volem dir sobretot que és Mare de la fe dels deixebles, de la nostra fe, i que, en la seva fe, sota les ales de l’Esperit, agombola una nova comunitat de fe.

Això, Damià Forment, ho va expressar molt bé en el sisè goig de la Mare de Déu que tenim representat en el segon pis del nostre retaule, damunt mateix de la imatge de santa Úrsula. També en la mateixa representació de la Pentecosta del Breviari del rei Martí, que contemplàvem ahir en el quadernet de Matines. Maria hi apareix com a dona orant, gestant, amb la seva pregària, amb la seva fe, amb la seva esperança, una nova comunitat de deixebles, l’Església.

Demanem-li que ens acompanyi en el nostre camí, amb la mateixa fortalesa i amb la mateixa tendresa amb què acompanyà Jesús als peus de la creu, i la comunitat naixent al Cenacle. Santa Maria, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres. Amén.