diumenge, 4 de febrer de 2018

Des del monestir

LLEI, CULTE I PROFECIA

Celebràvem abans d’ahir la festa de la Presentació del Senyor, més coneguda popularment com la Candelera i, a l’Orient cristià, coneguda com la festa del Trobament (Hypapante). Amb la seva litúrgia de la llum posàvem fi, de fet, al cicle nadalenc que, oficialment, acabava el dia 7 de gener, diumenge del Baptisme del Senyor.

Hi hem contemplat tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que surten a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé al Temple de Jerusalem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.

Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.

És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.

Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida. Al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa de benedicció.

Quasi a les portes de la Quaresma, sortim també nosaltres a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2002, 4 febrer 2018

dijous, 25 de gener de 2018

Homilia, Muralla avall

CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL
Fets 9,1-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

La festa d’avui, germans, ens ajuda a afinar què entenem per conversió, si més no en paràmetres cristians. Saule de Tars, ben mirat, no canvia de religió: no es converteix al cristianisme, si m’ho deixeu dir. Continuarà tenint la consciència de ser un bon jueu, fidel a les tradicions paternes, fidel a la Llei en el seu veritable sentit. Per a Pau la conversió significa sobretot, com suggereix el relat dels Fets dels Apòstols que hem escoltat, el do d’una mirada nova, d’una llum nova, que prové de la seva trobada amb Jesús. És amb aquesta mirada nova, la mirada de Jesús, que Pau fa el seu camí de la Llei cap a l’Amor, del mèrit cap a la gràcia. El camí de l’Església.

De les primeries de Pau m’agrada molt la conclusió del relat de la primera lectura, fragment que avui no hem llegit i que ell mateix evoca i explica a la segona carta als Corintis (11,32-33): «A Damasc, l’etnarca del rei Aretes havia apostat guardes a la ciutat per agafar-me, però em van despenjar per una finestra a dins d’un cove, muralla avall, i em vaig escapar de les seves mans». El lligo, aquest  episodi, amb la setmana de pregària per la unitat dels cristians que avui concloem. El novell deixeble de Jesús s’escapa muralla avall amagat dins un cove de vímet! Un quadre ben galdós! Però és que l’Església ha tingut sempre aquesta capacitat, i no l’hauria de perdre mai!, de saber aprofitar els forats i les escletxes, no per escapar-se, per evadir-se de la realitat, sinó per colgar-s’hi com un gra de blat, per barrejar-s’hi com una mica de llevat en la pasta. Perquè, continua dient Pau, «si m’he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses» (2 C 11,30). Penso que solament des d’aquest gloriar-nos de les nostres febleses els cristians podrem trobar els camins del retorn i de la unitat, i no tant amb grans discursos a l’àgora i a plena llum. Potser, com Pau, fugint de nit muralla avall, cercant un altre moment i una altra estrella més oportuns. Un moment i una estrella que haurien d’anar madurant en la pregària incessant.

En començar aquest octavari de pregària per la unitat, avui fa vuit dies, el predicador ens deia en la seva homilia que solament Crist pot obtenir-nos, donar-nos la unitat que cerquem. El mateix Pau en feia l’experiència, quan deia: «No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderar-me’n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi» (Fl 3,12). Deixem-nos, doncs, apoderar per Crist, com Pau, i correm plegats vers l’horitzó de la comunió i de la pau. Amén.

diumenge, 31 de desembre de 2017

Des del monestir

BON ANY!

A la conclusió del cànon romà, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Encara que la festa de la Sagrada Família enguany no ho permeti, rellegim, tanmateix, per acomiadar l’any, el Pròleg de sant Joan, que és l’evangeli propi del dia de Nadal i del dia 31 de desembre. És una invitació a meditar amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el significat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: «enraonar»! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra fragilitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat.

Bon any!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1997, 31 desembre 2017