dissabte, 9 de novembre de 2019

Homilia, Somniar l'Església

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Les lectures que hem proclamat ens porten a fer alguna reflexió sobre l’Església, sobre el misteri d’aquesta realitat que, potser de tan connatural se’ns escapa, però en la qual vivim indefugiblement la nostra pertinença a Jesucrist.

Ezequiel imagina, des del caos i la foscor de l’exili, una ciutat bella i radiant, de mesures perfectes, ordenada i esplendorosa, regada per un riu saludable i vivificant. És la nova Jerusalem, evocada aquí, com farà també el llibre de la Revelació de sant Joan, com una utopia, com el no lloc del Regne, el Regne de Déu que no es pot identificar amb res del que existeix, per això és utòpic, però que ensems ens és present i ens ve a trobar com la nostra realitat més profunda: «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). Des de l’exili, de tot exili, ens és lícit imaginar, somniar i esperar aquesta bella ciutat. Des de l’exili del nostre camí pel desert de la vida quotidiana —forasters com som—, de la nostra limitació, i de la nostra esperança, ens és lícit imaginar l’Església com aquella llar bella i perfecta on serem acollits, on som, de fet, acollits, per Déu.

La litúrgia, avui, per imaginar i per cantar l’església, ens ofereix en-cara un altre text preciós com a complement de la profecia d’Ezequiel, el salm 45. És el salm que canta la bellesa, la fecunditat i la inexpugnabilitat de la ciutat de Déu. «Déu hi és al mig» (enmig de la ciutat), diu, segurament referint-se al temple, i és ben bé així, fins i tot retòricament: entremig del salm 45 i del salm 47, que canta també la ciutat de Déu, tenim el salm 46, que canta la joia i la grandesa del Senyor, Rei de tot l’univers: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme».

Pareu esment a la gosadia del salm i de la mateixa profecia d’Ezequiel: Jerusalem, en realitat, no en té de riu, situada com està en un paratge més aviat desèrtic. Jerusalem té un torrent miserable, el Cedró, i, per a beure, ha de recollir l’aigua en cisternes. Per això la Jerusalem del salm 45, tal com la canta el salm, té tanta força profètica i poètica per evocar la realitat més joiosa que es pugui imaginar: Déu enmig nostre, Déu, la nostra alegria, és amb nosaltres, i hi és amb la fecunditat i la bellesa que tenen les ciutats travessades per un riu, que és sempre un símbol de vida i de salvació. El riu, encara, a diferència del mar, caòtic, impossible de contenir, evoca en el salm el cosmos, l’ordre, la bellesa i l’alegria, en tant que fa de mirall de la bellesa mateixa de la ciutat.

L’Església, doncs, és la font, de la qual bevem l’aigua viva del Crist, el seu Esperit, en els sagraments que brollen com un riu del seu altar, de les cinc deus de les ferides glorioses del Senyor Crucificat i Ressuscitat. I l’Església és una ciutat, bella i ordenada, on naixem i creixem com a ciutadans d’aquella Pàtria ideal que té per llei l’evangeli de l’amor. Agraïm-la, doncs, l’Església, amb els seus murs i les seves places, «ciutat ben construïda, conjunt harmoniós» (Sl 121,3), i mirem també d’ordenar la ciutat terrenal i la nostra vida. I pensem avui en aquella ciutat, Roma, que ens és mare i cap, en la seva Església que ens presideix en la caritat, ella, amb el seu bisbe. Preguem perquè esdevingui font desbordant de caritat i d’alegria per a totes les esglésies, per a tot el món. Amén.

diumenge, 14 de juliol de 2019

Des del monestir

SHEMÀ ISRAEL

Un mestre de la Llei pregunta a Jesús què ha de fer per obtenir la vida eterna, i Jesús li recorda, senzillament, el nucli fonamental de la fe d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, i estima els altres com a tu mateix». Aquest és el camí de la vida: «Fes-ho així i viuràs». Però el mestre de la Llei, que es vol justificar, no en té prou: «qui són aquests altres?». Jesús respon amb la paràbola del «bon samarità», primera part del seu comentari al «Shemà». Jesús —Lluc— subratlla la dimensió concreta, antropològica de l’amor prescrit per la Torà, que es verifica en l’atenció particular a l’altre, i per a aquest altre no hi ha fronteres. L’altre és la veritat de l’amor de Déu i de l’amor a Déu.

Jesús —Lluc—, però, no s’atura ací. Fa un pas més. Hi ha una segona part de comentari al «Shemà» (el llegirem diumenge vinent), que subratlla la font teologal de l’amor. Jesús, a la casa dels amics de Betània, donarà la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret. Entre Marta —el bon samarità— i Maria —la deixebla que escolta— neix una forta tensió.

No en podem prescindir d’aquesta tensió. Si ens quedem a Betània, asseguts als peus del Mestre, sense arriscar-nos pels camins que baixen de Jerusalem a Jericó —del temple a la realitat de la lluita de cada dia— ens podria passar com al levita i el sacerdot, que passaren de llarg sense reconèixer el rostre de Déu en el rostre d’aquell home malferit. Si no ens aturem a Betània, si perdem els punts de referència que donen qualitat a l’amor cristià, si no ens asseiem a l’escola de la Paraula, el nostre amor podria tornar-se pura filantropia desarrelada de la seva font teologal, amor sense rostre i sense Déu.

Escrivia Ratzinger-Benet XVI: «Tothom ha d’esdevenir samarità, perquè seguir Crist és arribar a ser com ell. Aleshores viurem com cal. Estimarem de la manera justa, si ens fem semblants a ell, que ens ha estimat primer» (Jesús de Natzaret. Del Baptisme a la Transfiguració).

Publicat a Catalunya Cristiana, 2077, 14 juliol 2019

divendres, 21 de juny de 2019

Homilia, Sac de viatge

DIVENDRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

Es pot ben dir que la història de la salvació a la Sagrada Escriptura comença amb un tresor amagat dins un sac. Els atribolats germans de Josep, quan se’n tornen d’Egipte de comprar gra, es troben amagats dins el sac els diners amb què havien pagat. Josep, l’autor del fet, els tranquil·litza amb aquestes paraules meravelloses: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs».

Déu ha posat un tresor al nostre sac de viatge, per al viatge de la vida. I aquest tresor és la santedat, la santedat entesa com la crida a participar d’allò que Déu és, entesa com aquell impuls gratuït que ens mena a ser allò que hem de ser en el projecte amorós de Déu. I tanmateix és un tresor per al viatge de la vida, ens el juguem en el viatge de la vida, en les seves trifulgues i esperances.

En el cas de Pau és ben clar allò que considera el seu tresor: treballs, presons, cops i ferides, assots, bastonejades, cops de roc, naufragis, llargues caminades, perills de rius i de lladres, insídies de la gent, cansament, son, gana i set, fred, preocupacions, febleses al capdavall, febleses que són la seva glòria i, doncs, el seu tresor.

Enmig dels afalacs i les possibilitats de la seva època i de la seva posició, el jove Lluís Gonzaga conservà el seu ull bo, net, íntegre i transparent, i la claror de la paraula de Jesús l’il·luminà en el seu discerniment. Va triar la Companyia de Jesús per quatre raons, explica: perquè conservava encara el fervor primigeni, perquè els seus membres no podien ser obligats a acceptar dignitats eclesiàstiques, perquè amb la seva activitat docent feia un gran servei a la formació de la joventut, i pel coratge del seu impuls missioner. Quatre raons, tanmateix, que podien tornar-se-li encara un tresor guardat a les arques de la terra, a mercè de les arnes i del rovell, quatre raons que podien afalagar la seva vanitat i el seu urc de perfecció. Serà en el servei humil i anònim als empestats de Roma que trobarà finalment el tresor que Déu havia amagat en el seu sac de viatge, i fins i tot el banc segur on dipositar-lo. 

Poc abans de morir, el provincial li preguntà: «—Com estem, germà Lluís? —Ens n’anem, pare, contestà ell. —Cap a on?, li feu el provincial. —Cap al cel. —Com que al cel? —Sí pare, així ho espero de la misericòrdia de Déu i si els meus pecats no ho destorben». Tan senzill, i tan sublim.

Germans, germanes: «El nostre Déu ha posat un tresor als nostres sacs». Donem-ne gràcies, i invertim-lo bé.