dimecres, 27 de desembre del 2023

Homilia, Omnes patriarchae

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8


Fa vuit-cents anys del primer pessebre, fet per sant Francesc d’Assís. El qui va cantar poèticament el germà sol i la germana lluna ens ensenyava així a fer participar tota la creació en la bellesa i en la joia de l’encarnació. En efecte, el pessebre subratlla la dimensió còsmica del Nadal, del misteri del Déu que s’encarna assumint des de la seva profunditat la realitat creada pel seu mateix Verb. L’evangeli d’avui, amb la icona del sepulcre buit, també ho posa de manifest: és des d’aquest sepulcre que Déu ha baixat a les profunditats de la terra i n’ha ressuscitat estirant de la mà Adam i Eva i, amb ells, tota la creació redimida.

Aquest vespre tornarem a subratllar aquesta dimensió còsmica del Nadal amb el cant d’una antífona impressionant manllevada de la litúrgia ambrosiana: «Omnes patriarchæ præclamaverunt Te»: «Tots els patriarques us proclamaren i tots els profetes us anunciaren; els àngels us mostraren als pastors; el cel us donà a conèixer amb l’estrella; i tots els justos us acolliren amb goig». La litúrgia ambrosiana canta aquesta antífona a les II Vespres de l’Epifania, després del lucernari inicial. El cor, aplegat entorn del bisbe, la canta quatre vegades seguides, per simbolitzar l’anunci joiós del naixement de Crist proclamat als quatre punts cardinals. Fixeu-vos que l’antífona parla bàsicament de dos anuncis: el dels patriarques i profetes, que és l’anunci de la Sagrada Escriptura, i l’anunci dels àngels juntament amb el de l’estrella del cel, adreçat als pastors, que viuen a prop de la natura, i als mags, que saben escrutar el firmament: «El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans», cantem aquests dies amb el salm 18. Hi ha la paraula revelada i escrita per a ser llegida, i la paraula que calla en la creació. La primera ens ajuda a interpretar aquesta altra. I en l’antífona ambrosiana aquests dos anuncis es fonen en un de sol, tal com el Verb de Déu, que sant Joan el Teòleg cantà incomparablement, s’encarna per fer de tota la creació una sola paraula, un sol llenguatge, un sol batec i un sol cant de lloança i d’agraïment a Déu.

«Tots els justos us acolliren amb goig» conclou l’antífona. Siguem també nosaltres d’aquests justos i celebrem festes en honor del Senyor encarnant la seva paraula de justícia i de misericòrdia, aquesta paraula de vida que avui contemplem amb els nostres ulls i toquem amb les nostres mans.


dilluns, 18 de desembre del 2023

Homilia, Acollir

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

«Oh Adonai i Cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí: veniu a redimir-nos amb el poder del vostre braç». La segona antífona de la O, que cantarem aquest vespre, ens permet de fer un bell joc de miralls amb l’evangeli que acaba de ressonar en aquest segon dia de l’expectació del Nadal. Moisès, davant la bardissa flamejant; Josep, davant Maria, flamejant tota ella pel misteri de Déu que li abrusa les entranyes, sense consumir-se, però, en la seva virginitat; Moisès que rep el do de la Llei a la muntanya del Sinaí, penyora del compromís de Déu amb el seu poble; Josep que rep Maria a casa seva, taula sagrada de la nova Llei de l’amor en la Paraula feta carn.

«Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com esposa» (Mt 1, 24). Entre la contemplació i l’acolliment, tant en Moisès com en Josep, hi ha un procés, un discerniment davant Déu i la pròpia consciència, per valorar la proposta divina i resoldre la dificultat de la pròpia indignitat davant l’altesa del misteri de Déu. Ben mirat, és una dificultat insuperable. Ni Moisès ni Josep no poden salvar per ells mateixos la distància que els separa de Déu, el Déu proper, el Déu que ve a trobar-los, però que, tanmateix, es manifesta com el Tot altre, inaferrable en el seu misteri transcendent.

Avui, en la contemplació d’aquest evangeli, em quedaria amb una paraula, amb un verb, que és, de fet, el que resol l’irresoluble. És un verb grec compost, com no podia ser altrament: paralambano. El traduïm per prendre, rebre, assumir, acollir.  En llatí, accipere. En efecte, el misteri de Déu no el podem aferrar, com el foc, que no podem tocar sense cremar-nos. Però en canvi sí que el podem acollir, el podem rebre, el podem acceptar. Nosaltres no el podem fer nostre, però ell sí que ens pot fer seus. En la mesura que el rebem, que l’acollim, el misteri de Déu ens assumeix en la nostra humanitat i ens transforma en la seva Realitat inefable: ens divinitza.

Mirem doncs de viure aquest Nadal com un exercici de conjugació verbal. Davant el pessebre, com Moisès davant la bardissa, com Josep davant Maria, ens serà donat de conjugar el verb acollir.
El mateix verb que resol la història de Jesús, als peus de la creu, quan llegim, amb les mateixes paraules de Josep, que el deixeble estimat «acollí [Maria] a casa seva» (Jo 19,27). Josep acull Maria, arca de la nova Llei; el deixeble, tu i jo, acollim Maria, i, amb ella, el foc de l’Esperit d’Amor que ve a alegrar la nostra tristesa i a escalfar la nostra fredor. Que així sigui!

diumenge, 19 de novembre del 2023

Des del monestir

PSALLITE SAPIENTER

«Salmegeu amb gust» (Sl 46 [47], 7). Així ho tradueix la versió catalana de la Regla de sant Benet dels monjos de Montserrat. La versió litúrgica tradueix, en canvi: «canteu a Déu un himne». Sapienter tradueix un terme hebreu, maskil, que apareix en el títol d’alguns salms, i que significa “amb intel·ligència, amb enteniment”, però també “amb art, amb gust, amb bellesa”. Sant Benet cita aquest verset en el capítol 19 de la seva Regla, «L’actitud en la salmòdia». És tot un programa per als qui tenim com a comesa principal la recitació del Salteri. Se’ns demana de fer-ho amb intel·ligència, és a dir, amb la capacitat d’entrar en la profunditat del text, però també d’una forma bella, amb gust, fent de cada paraula del salm una experiència vital.

Des del dia 1 de novembre, festivitat de Tots Sants, els monjos de Poblet hem estrenat una nova manera de recitar, pregar i cantar l’Ofici Diví. Aquesta reforma important de la nostra litúrgia coral ha estat guiada per dos objectius principals: facilitar el cant de la salmòdia i fer-la més bella, i recuperar el ric patrimoni del cant cistercenc. Per això, a partir d’ara, tots els salms seran cantats —en català— aplicant els vuit tons tradicionals cistercencs, lleument adaptats. Les antífones, inspirades en la modalitat gregoriana, seran en català per als diumenges i fèries del temps ordinari, i en llatí per al cicle temporal i santoral. Els 150 salms, amb els càntics de l’Antic Testament, com ja fèiem ara, s’han distribuït en dues setmanes, seguint, però, l’esquema del P. Jordi (Guiu) Gibert O.Cist. († 2019), amb algunes modificacions.

Així, al capvespre del dia de Tots Sants, les velles antífones —noves per a nosaltres— de Vespres, feien ressonar les paraules de l’Apocalipsi, que havíem escoltat a matines i a missa, i, amb la seva saviesa amagada —maskil— ens feien fer un tast de l’harmonia i la bellesa de la Ciutat celestial, aplec dels redimits: «Vaig sentir al cel la cridòria d’una gran gentada que cantava: Al·leluia! És l’hora de la salvació, de la glòria i del poder del nostre Déu. I cantaven encara: Al·leluia!».

Publicat a Catalunya Cristiana, 2304, 19 novembre 2023