MISSA EXEQUIAL DE MANUEL SOLÀ TOLOSA
Santa Coloma de Queralt, 26 d’abril de 2024
Ap 21,1-5a.6b-7; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Rm 6,3-9; Jo 12,23-28
Ara ha fet noranta anys, en aquesta mateixa església on ens trobem, el tiet
Manuel, que avui enterrem, va rebre el sagrament del Baptisme que el va
empeltar per sempre més, misteriosament, en la mateixa vida de Déu. Era el mes
de gener, els sembrats que envoltaven i envolten la nostra vila, dormien el son
de l’hivern esperant l’esclat d’una nova primavera. El tiet Manuel, els darrers
anys de la seva vida, ha volgut tornar al seu poble natal, que havia deixat de
ben jove per guanyar-se la vida i formar una família a Barcelona: com si
volgués retrobar l’oneig fresc i suau de les espigues verdes a la primavera,
que es tornaran d’or amb la besada del sol d’estiu.
Amb la paràbola evangèlica del gra de blat que, per germinar en una nova espiga, primer ha de morir, colgat, ens és donat d’entre alguna cosa del misteri fosc de la mort, de la mort del nostre estimat Manuel, i de la nostra pròpia mort, la de cadascun de nosaltres que, tard o d’hora, haurem d’afrontar. La paràbola del gra de blat és la paràbola de la nostra vida en Crist. Una vida que ha de passar per l’amagament i per la mort per tal de poder transformar-se en una nova espiga i donar fruit, escalfada pel sol de la glòria. I això és així perquè pel baptisme hem estat empeltats en la saba vital de la vida de Déu, pel baptisme, com ens diu sant Pau, hem estat submergits misteriosament en la mort de Crist, plantats vora d’ell, per ressuscitar amb ell. Amb Crist.
En evocar la trajectòria humana del tiet Manuel, com és lícit de fer en aquest comiat, em commou profundament pensar en els llargs anys de fidelitat del seu matrimoni amb la seva dona i companya de camí, la tieta Glòria, que ara sent més que ningú el dolor i la soledat de la separació. Han caminat junts durant més de seixanta anys. En el seu amor de cada dia han après aquesta realitat, que per estimar, i per renovar cada dia aquest amor, cal morir també cada dia una mica a nosaltres mateixos, als nostres petits o grans egoïsmes. Només així, des de l’amor, podem entendre quelcom del misteri de la mort. En aquest camí junts han viscut moltes coses, bones i dolentes, han barrejat alegries i llàgrimes: l’esplet generós de quatre fills, cinc nets i una besneta, amb la mort prematura del primer fill, l’estimat Lluís Manuel, que ben segur tots tenim també avui molt present. També tenim presents els altres quatre germans del Manuel, la Teresa, que va ser la primera a dir-nos adéu, la Concepció, el Joan, que li va fer de pare, i l’Elvira. Ara es retrobaran en una abraçada infinita per formar una sola garba en el sembrat de la vida eterna, en aquest lloc on Déu «eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes, perquè les coses d’abans han passat». «Jo faré que tot sigui nou», hem sentit. Ens fa bé, davant la realitat del nostre pecat, saber-ho. Per això en aquests moments implorem també pel nostre germà Manuel la força renovadora del perdó de Déu, capaç de sadollar la seva set i transformar la seva vida.
Obrim també les nostres vides a l’esperança, en aquest moment d’aflicció, tot renovant la nostra fe en el Senyor Jesús, el Bon Pastor que ens guia cap als sembrats, cap als prats deliciosos i les fonts de l’aigua de la vida eterna. Que així sigui, per al nostre germà Manuel, i per a nosaltres que encara fem camí vorejant barrancs tenebrosos. Amén.
Amb la paràbola evangèlica del gra de blat que, per germinar en una nova espiga, primer ha de morir, colgat, ens és donat d’entre alguna cosa del misteri fosc de la mort, de la mort del nostre estimat Manuel, i de la nostra pròpia mort, la de cadascun de nosaltres que, tard o d’hora, haurem d’afrontar. La paràbola del gra de blat és la paràbola de la nostra vida en Crist. Una vida que ha de passar per l’amagament i per la mort per tal de poder transformar-se en una nova espiga i donar fruit, escalfada pel sol de la glòria. I això és així perquè pel baptisme hem estat empeltats en la saba vital de la vida de Déu, pel baptisme, com ens diu sant Pau, hem estat submergits misteriosament en la mort de Crist, plantats vora d’ell, per ressuscitar amb ell. Amb Crist.
En evocar la trajectòria humana del tiet Manuel, com és lícit de fer en aquest comiat, em commou profundament pensar en els llargs anys de fidelitat del seu matrimoni amb la seva dona i companya de camí, la tieta Glòria, que ara sent més que ningú el dolor i la soledat de la separació. Han caminat junts durant més de seixanta anys. En el seu amor de cada dia han après aquesta realitat, que per estimar, i per renovar cada dia aquest amor, cal morir també cada dia una mica a nosaltres mateixos, als nostres petits o grans egoïsmes. Només així, des de l’amor, podem entendre quelcom del misteri de la mort. En aquest camí junts han viscut moltes coses, bones i dolentes, han barrejat alegries i llàgrimes: l’esplet generós de quatre fills, cinc nets i una besneta, amb la mort prematura del primer fill, l’estimat Lluís Manuel, que ben segur tots tenim també avui molt present. També tenim presents els altres quatre germans del Manuel, la Teresa, que va ser la primera a dir-nos adéu, la Concepció, el Joan, que li va fer de pare, i l’Elvira. Ara es retrobaran en una abraçada infinita per formar una sola garba en el sembrat de la vida eterna, en aquest lloc on Déu «eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes, perquè les coses d’abans han passat». «Jo faré que tot sigui nou», hem sentit. Ens fa bé, davant la realitat del nostre pecat, saber-ho. Per això en aquests moments implorem també pel nostre germà Manuel la força renovadora del perdó de Déu, capaç de sadollar la seva set i transformar la seva vida.
Obrim també les nostres vides a l’esperança, en aquest moment d’aflicció, tot renovant la nostra fe en el Senyor Jesús, el Bon Pastor que ens guia cap als sembrats, cap als prats deliciosos i les fonts de l’aigua de la vida eterna. Que així sigui, per al nostre germà Manuel, i per a nosaltres que encara fem camí vorejant barrancs tenebrosos. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada