dissabte, 4 de juliol del 2015

Homilia, Dedicació

LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10


«Estimeu aquesta Església de Déu, vosaltres “el llinatge fortíssim dels cenobites”, defenseu-la, sosteniu-la, santifiqueu-la. Vegeu-la com una mare amorisíssima, ella us veu com a fills escollits i predilectes» (Pau VI, Discurs als abats i priors benedictins, 30 setembre 1966). La festa de la dedicació de la nostra església mare de Tarragona, la catedral, em permet d’evocar aquestes paraules del beat Pau VI, el papa que més ha estimat i valorat la vida i el servei dels fills i filles de sant Benet en l’església.

Els monjos i les monges, i, en general, tots els religiosos, gaudim del privilegi de l’exempció, és a dir, no estem sotmesos a la jurisdicció del bisbe diocesà. Som com una mena de multinacional. Eclesiològicament, aquest fet planteja alguns problemes a la nostra identitat. No sabem massa bé qui som dins l’església, i els bisbes, en general, tampoc no ho saben massa. És comprensible. Som com una església a part. Això, em sembla, no hauria de ser així, en tant que no hi ha església sense aquesta comunió profunda del bisbe amb els seus preveres i diaques i els fidels que té encomanats. És el que en diem una església local o particular, en la qual és present, plenament present l’Església en majúscules. La Regla de sant Benet té en compte aquesta pertinença a l’església local de la comunitat monàstica. Per exemple quan tracta de l’elecció de l’abat. I en els documents relatius a la fundació i primer desplegament del nostre Orde també es posa molt l’accent en la vinculació de cada nou monestir a l’església del lloc i al seu bisbe.

Estem cridats doncs a preservar la nostra identitat d’homes i dones orants i lectors de la Paraula de Déu posant-la lúcidament al servei d’aquesta església que fa camí en el concret d’un temps i d’un lloc. Més que viure la pertinença indefinida a una multinacional monàstica —l’Orde—, ens cal aprofundir en l’eclesialitat de la nostra estabilitat, del nostre arrelament en el lloc. Perquè, com la casa de Zaqueu, els monestirs som cridats a ser llocs de diàleg i de trobada, llocs estables en els quals, gràcies als miralls de la pregària i de la vida fraterna, els homes i dones d’avui que hi passen, puguin aprendre a contemplar la seva pròpia realitat en el rostre i en la mirada de Jesús. Pau VI ens cridava a defensar, sostenir i santificar l’Església. La defensem amb el diàleg amb la cultura, la sostenim amb la nostra pregària, la santifiquem amb la nostra vida fraterna. Demanem-le la força en aquesta Eucaristia!

divendres, 3 de juliol del 2015

Homilia, El dubte de la fe

SANT TOMÀS, APÒSTOL
Ef 2,19-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Jo 20,24-29


L’escena que acabem d’escoltar és com la culminació, el punt d’arribada, de tot el quart evangeli. De fet, l’evangeli de Joan s’acabava ací, abans que hi fos afegit el capítol 21 de la pesca miraculosa que se centra en les figures de Pere i el deixeble estimat.

Tomàs som tots. Tu i jo, els lectors de l’evangeli, els qui volem seguir Jesús, els qui volem creure en ell. Un evangeli que ens proposa precisament una pedagogia, un itinerari de la fe. Per a la comunitat actual del deixeble estimat, i també per a la nostra, la fe és l’únic accés possible a Jesús. Tu, i jo, en Tomàs, no hi érem quan Jesús vingué a trobar els seus amics la tarda del diumenge de Pasqua. Tu, i jo, amb Tomàs, som els de l’octava de Pasqua, això és, els d'avui, els d'ara, que necessitem ser acollits per una comunitat, l’església, per a poder reconèixer Jesús i acollir-lo al nostre torn en el dinamisme de la fe.

La comunitat ens brinda uns mitjans per accedir a Jesús des de la fe. Són els sagraments, a través dels quals el podem tocar, i se’ns fa actual la seva realitat de glòria i de resurrecció. Són les marques del costat i de les mans i dels peus de Jesús. Unes marques glorioses, que perduren sempre en l'Església, sagnants i lluminoses. Ara mateix, si llevéssim les tovalles de l’altar, les podríem contemplar aquestes cinc marques, humides encara de l’oli consagrat, en la pedra que és Crist. Així, a través de l’altar, en el pa i el vi que ens hi són oferts, tenim accés al cos mateix i la sang mateixa de Jesús que són la penyora de la vida.

Tot això és Tomàs, la seva confessió després d’un llarg camí, el mateix camí de la mare i els germans de Jesús, de Nicodem, de la dona samaritana, del paralític de la piscina probàtica, del cec a la font de Siloè, de Llàtzer, de Marta i Maria, el camí de tots i cadascun dels seus deixebles. Tot això és Tomàs en la seva confessió «Senyor meu i Déu meu!».

També nosaltres, per Jesucrist, hem entrat a formar part de l’edifici espiritual de l’església. La fe amb el seu dinamisme sacramental s’esdevé en l’àmbit de l’Esperit. La carn, ho sabien prou bé Nicodem i els oients de la sinagoga de Cafarnaüm, no serveix per res.

Renovem, doncs, la nostra fe i la nostra vida espiritual en aquest dia joiós, tenyit de vermell, que ens retorna la festa de l’apòstol Tomàs. Una festa amb ressons de Pasqua, amb esclats de ciri pasqual. I serem feliços, perquè, tot creient en Jesús, el veurem i el tocarem. Amén.