Homilia, Els tres càntics

Dia 29 de desembre
DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. La litúrgia els ha proposat especialment a la nostra contemplació aquests darrers dies. El Magnificat, el Benedictus, i avui ens proposa el tercer, el Nunc dimitis. Aquests càntics són tan valuosos, que l’Església en fa l’objecte de la seva pregària tres vegades al dia, cada dia. A la Bíblia els càntics profètics tenen una gran importància. En els moments cabdals de la història de la salvació hi ressona sempre el càntic de la profecia. Recordem-ne un, només: després del pas del Mar Roig, la profetessa Maria, germana de Moisès i d’Aharon, entona el càntic de la salvació per excel·lència, aquell càntic que fem ressonar cada any en la nit pasqual, i que l’Apocalipsi posa en llavis dels redimits a la porta de la Santa Ciutat de Jerusalem, l’esposa de l’Anyell: «Canteu al Senyor per la seva gran victòria» (Ex 15,21).

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. El Magnificat surt del cor i dels llavis d’una verge d’Israel. El Benedictus, d’un sacerdot caduc i estèril. El Nunc dimitis d’un ancià, al llindar de la mort. El càntic profètic fa esclatar la llosa on la mort ha empresonat la vida, tal com la llum esquinça els fils de la tenebra i esvaeix la fosca més espessa. El càntic profètic obre l’àmbit de la mort a la possibilitat d’una nova vida: una verge, un sacerdot caduc i estèril, un ancià... són ells els qui fan reflorir la profecia a l’espona del bressol del Messies d’Israel. En el capvespre del món, tres càntics profètics, el de Maria, el de Zacaries i el de Simeó anuncien l’adveniment de l’Espòs d’Israel, el qui li porta la vida.

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. Tots tres comparteixen una paraula: Israel. «Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares» (Lc 1,54-55). «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,68). «Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble» (Lc 2,32). És un Messies per al poble, un Espòs per al poble en la seva viduïtat, un poble cridat a encarnar en la història el projecte de Déu, projecte manifestat en la Llei del Sinaí, projecte interpretat per la paraula dels Profetes, projecte que es torna vida i lloança en el llibre de les pregàries d’aquest poble, els Salms. La Llei, els Profetes i els Salms acompanyen, preparen l’adveniment del Messies. En preparen l’acompliment i en segellen la plenitud. Per això tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies.

El càntic d’avui, tanmateix, resplendeix per una certa novetat, una certa grandesa, que supera i transcendeix les expectatives del poble. El Messies esperat és glòria d’Israel, però és també llum de tots els pobles. El càntic profètic de Simeó engrandeix l’escletxa, que ja trobàvem en l’Antic Testament, per on la llum del Messies promès a Israel pot omplir de claredat els pobles que viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i oferir-los també a ells la possibilitat d’una nova vida.

Per a nosaltres, al capdavall, passar a través d’aquesta escletxa és quelcom molt concret i molt realista, al fil de la primera carta de Joan que hem proclamat: «Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments» (1Jo 2,3). Complir els manaments vol dir permetre que la Paraula de llum i de vida que l’Evangeli fa ressonar i encarna en la nostra realitat, transformi les nostres paraules, els nostres actes, tota la nostra existència en el càntic nou dels redimits, «perquè puguem lloar dignament la grandesa del naixe-ment del Fill de Déu» (oració col·lecta del dia).

Des del monestir

CANÇÓ D’ADVENT I DE NADAL

L’evangeli que llegim en aquest quart diumenge d’Advent, dedicat al misteri de l’encarnació del Verb, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant la nova bardissa flamejant, Santa Maria. «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantem avui a Vespres.

El fuster de Natzaret, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu encarnat. Al fil del text que avui proclamem podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. En el procés que fa el sant patriarca des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu. Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dona la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques tendres d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida des del pessebre a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé», un nom que bressolarà la nostra existència com una nova cançó de Nadal.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2256, 18 desembre 2022

Homilia, Aigua en el vi

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Inaugurem aquesta darrera setmana d’Advent, les anomenades fèries majors, que ens preparen amb immediatesa per al Nadal, amb una oració esplèndida, que hem dit per cloure els ritus inicials d’aquesta missa. La trobem ja, si més no essencialment, en els sacramentaris més antics de la litúrgia romana: «Oh Déu, creador i redemptor de la naturalesa humana, vós heu volgut que el qui és la vostra Paraula s’encarnés en les entranyes de Maria, sempre verge; escolteu benignament les nostres pregàries i feu que, així com el vostre Fill ha assumit la nostra humanitat, ens vulgui fer participar igualment de la seva divinitat».

Amb poques paraules hem resumit la història de la salvació en els tres moments del seu desplegament: la creació —Déu Pare—, la redempció mitjançant l’encarnació de la Paraula —Déu Fill—, amb vista a la nostra divinització, per participació, en l’horitzó de la glòria futura —Déu Esperit Sant—.

Déu va crear la naturalesa humana com una realitat plenament receptiva i oberta a la riquesa insondable del seu misteri, va crear l’home i la dona oberts a un diàleg fecund i permanent amb ell, font d’amor i de vida. La por i la vergonya, tanmateix, conseqüència del pecat, trencaren aquest diàleg basat en la confiança. I és just ací que comença la segona part del drama, per pura i graciosa condescendència i dignació divina: la redempció. Hi ha un primer moviment, la creació, i un segon moviment, la redempció. Per tal de dur-la a terme, Déu assumeix la realitat creada. L’encarnació és l’assumpció per part de Déu de la nostra realitat trencadissa, limitada, condicionada, ferida pel pecat. Una assumpció que arriba fins al darrer extrem, el de la mort. Però, qui és el subjecte de l’encarnació? La Paraula, el Verb de Déu. Déu assumeix la realitat creada tal com s’hi havia comunicat des de sempre, per la Paraula, a través de la Paraula. De fet, l’evangeli que hem proclamat avui, és ja una història humana, encarnada, de la Història en majúscules de Déu. Però en el moment culminant del drama de la redempció, és la Paraula dita pel Pare, engendrada pel Pare, el seu Verb, que es revesteix de carn en les entranyes d’una verge creient d’Israel, i es fa home, un home concret, Jesús de Natzaret. I així es dona pas al tercer moviment del drama, en el qual la força divinitzadora del mateix Esperit que ha fet possible l’encarnació del Verb, i que a la creu es vessa plenament per la seva carn esquinçada, ens assumeix a nosaltres en aquest procés, per fer-nos participar plenament del misteri de Déu.

Tot això, germans, ho hem dit, ho hem confessat, ho hem pregat amb l’oració inicial de la missa. Una oració que, en la seva essència, el diaca, o el sacerdot si s’escau, repeteix en veu baixa cada dia mentre tira unes gotetes d’aigua al calze ple de vi que servirà per a la consagració: «Que així com barregem aquesta aigua i aquest vi, participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana». És un moment molt bell, i molt senzill de la litúrgia, que passa desapercebut: l’aigua, en la seva casta simplicitat, es dissol en la naturalesa del vi, en la seva força, en el seu aroma, en el seu color, i, misteriosament, sense deixar de ser aigua, participa de l’essència del fruit de la vinya.

A això, germans, estem cridats, a ser aigua en el vi, a bescanviar la nostra insipidesa pel gust de la divinitat. Per pura gràcia d’aquell que, clavat a la creu, quan ja havia vessat tot el vi del calze de la seva divinitat, va tenir set de la nostra humanitat. Que aquest Nadal en sigui encara una penyora. Amén.

Des del monestir

MISSALE ROMANUM

Finalment veurà (o ha vist ja) la llum la nova edició en català del missal romà d’acord amb la 3a edició típica llatina. Sembla que ha d’entrar en vigor el primer diumenge d’Advent. És un bon moment per agrair al papa Francesc la seva voluntat i decisió de clarificar la situació litúrgica del ritu romà que, des de la Summorum Pontificum de Benet XVI, era un xic confusa.

Objectivament, des del meu punt de vista, la missa reformada és molt millor que la d’abans del concili, amb el benentès que es tracta de la mateixa missa i no de dos ritus paral·lels que es podrien triar segons el gust particular. I això no vol pas dir que no hi hagi detalls que es podrien corregir o clarificar. Un de petit, per exemple: les invocacions del Kyrie eleison dels ritus inicials potser no haurien de formar part de l’acte penitencial, tal com passa ara en l’esquema 3r. Tanmateix l’ordo missae del missal de Pau VI és diàfan i clar, la sinaxi dominical, ni més ni menys, tal com l’explicava sant Justí en la seva primera Apologia (LXVII,3-7): els ritus inicials, amb el seu valor preparatori, que ajuden a constituir l’assemblea orant; la litúrgia de la paraula, una autèntica lectio divina, amb la seva riquesa de textos indiscutible en comparació amb el missal antic, l’homilia i la pregària dels fidels, feliçment recuperada, que, amb el seu caràcter universal, és la falca perfecta entre la litúrgia de la paraula i la litúrgia eucarística, entre la Paraula i el Sagrament; les noves anàfores, 2a, 3a, i 4a, excel·lents i bellíssimes, dignes companyes de la 1a, el cànon romà, que continua tenint i hauria de tenir el lloc preferent; i l’enviament, que fa que la missa arreli com una vinya fecunda en la terra de la nostra realitat quotidiana.

L’Església, tots, bisbes i capellans, frares i monges, i fidels laics i laiques, hauríem de recuperar o retrobar el missal com a font privilegiada de la nostra espiritualitat, una espiritualitat que serà litúrgica o, senzillament, no serà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2244, 25 setembre 2022

Homilia, un bon negoci

SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13

Celebrem avui la festa de sant Mateu, apòstol i evangelista. Voldria dedicar aquesta glossa al seu evangeli, com a porta i mirall que ens permet l’accés a Jesús, a nosaltres, comunitat de creients que volem seguir les seves petjades.

Se l’anomena el primer evangeli, encara que cronològicament vindria després del de Marc. I en les nostres Bíblies i Evangeliaris el trobem també en primer lloc, ja que se’l considerava, des dels primers temps, l’evangeli de l’Església per excel·lència.

L’autor del primer evangeli, que la tradició identifica amb el publicà Leví o Mateu, deixeble i apòstol de Jesús, escriu aquest relat per a una comunitat molt familiaritzada encara amb les tradicions del judaisme. Ens presenta Jesús com el nou David, com el nou Salomó i com el nou Moisès, i ho fa amb un estil literari proper al de la Bíblia Septuaginta, la traducció grega de la Bíblia hebrea, que és la que ell llegeix i té, per dir-ho així, damunt el seu escriptori. La seva obra té una introducció, que són els relats de la infància de Jesús, i una conclusió, probablement un relat més antic, que és la història de la passió i la resurrecció del Mestre. Aquesta introducció i la conclusió ens ajuden a llegir correctament el cos central de la seva obra, que està estructurat en cinc grans ensenyaments de Jesús: el primer és el sermó de la muntanya (cc. 5-7), el segon és l’exhortació adreçada als missioners itinerants, just després de l’elecció dels dotze apòstols (c. 10), el tercer és el discurs de les paràboles, set paràboles sobre el Regne de Déu (c. 13), el quart és el discurs sobre la vida de l’església i les relacions comunitàries (c. 18), i el cinquè és el discurs escatològic (cc. 23-24), que s’acaba amb tres paràboles: les deu verges, els talents i el rei jutge universal (c. 25). Mateu ens ho ha dit en la seva introducció, que Jesús és el nou Moisès, amb el ben conegut relat de la fugida a Egipte. Per això, com els cinc llibres d’una nova Torà, el seu ensenyament es desplega en cinc grans discursos, entre els quals hi ha relats de miracles i altres ensenyaments. Les paràboles ens mostren Jesús com un veritable mestre de saviesa. També ens ho havia dit al pròleg, que Jesús és el nou Salomó, amb el bell midraix de la visita d’uns mags, que, com va fer en altre temps la reina de Saba anant a visitar Salomó, reconeixen en l’infant de Maria els tresors de la veritable saviesa. I és el nou David, és a dir, el qui ve a instaurar el Regne, el projecte amorós de Déu.  Amb la solemne genealogia que obre el seu llibre, Mateu ja ens havia dit que Jesús, el fill de Maria, és tres vegades el fill de David, és a dir, David, el nou David. Ací hi ha potser l’element més transgressor d’aquesta història, que sant Mateu escriu com una continuació de la Bíblia, i que ho capgira tot: el tron d’aquest rei, el lloc on el reconeixem com a tal, és una creu, instrument de suplici i ignomínia. La creu revela el veritable sentit de totes les paraules de Jesús sobre el Regne, obrint la nostra realitat a la realitat i al futur de Déu, a la seva salvació.

Però encara hi ha un fet més consolador: la mateixa expressió que obre l’evangeli: «Emmanuel, Déu amb nosaltres» (Mt 1,23), és la que el clou en llavis de Jesús, abans d’enlairar-se: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Déu és amb nosaltres, per nosaltres, per a nosaltres, com nosaltres, un de nosaltres, a totes i per sempre. Aquest és, fet i fet, el missatge de l’evangeli segons sant Mateu.

Mateu era un publicà, germans i germanes, comptava monedes, assegut al seu teloni, on Jesús el trobà recaptant impostos. La crida de Jesús, però, li va trastocar el negoci: «Segueix-me» (Mt 9,9). Les monedes que havia de lliurar als romans, les canvià pels talents del Regne, que hauria de lliurar al seu veritable Senyor. Trenta monedes de plata, a canvi del tresor amagat i la perla fina del Regne del cel. Aquest és el negoci més rentable. Un bon negoci. Donem-ne gràcies a Déu i posem-nos a treballar-hi.

Homilia, profetes i apòstols

SANT BARTOMEU, APÒSTOL
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

El Breviari del Rei Martí l’Humà, copiat i il·luminat a Poblet, i conservat avui a la Biblioteca Nacional de França, està precedit d’un calendari amb els dotze mesos de l’any i les festes i aniversaris litúrgics corresponents. En cadascun dels mesos, el miniaturista va confrontar un apòstol i un profeta. L’apòstol Bartomeu encapçala el mes de juliol, i el profeta amb qui dialoga és Miquees. Bartomeu porta una filactèria amb aquesta frase del Credo: «Se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós». Miquees, en la seva filactèria, ostenta aquesta cita del seu llibre: «El qui s’obre camí pujarà davant d’ells» (Mi 2,13). Una bellíssima manera de fer dialogar l’Antic i el Nou Testament, fins i tot visualment. Al darrere dels personatges hi ha dos edificis; des del primer, a l’esquerra, una figura femenina, que pot representar l’església, proclama, tot onejant un estendard, el misteri de l’Ascensió de Crist: «Se’n pujà al cel». A sota, a fora, però a redós de l’església, Pau proclama l’evangeli als Colossencs. Un altre edifici, més a la dreta, que deu representar la sinagoga, s’està esfondrant: Miquees en té una pedra a la mà, com si, qui sap, amb els enderrocs del vell ens invités a construir el nou.

Germans, les festes dels apòstols, que dibuixen al voltant de l’únic misteri de Crist com una corona de dotze pedres precioses en el transcurs de l’any litúrgic, ens fan retornar a les fonts de la fe. Ens apropen al doll fresc de la primera predicació de l’Església en l’aridesa del nostre camí. Per això, simbòlicament, a cadascun dels apòstols se’ls atribueix un article del Credo, l’anomenat precisament símbol dels apòstols.

L’oracle de Miquees fa referència al Senyor que precedeix el seu poble i li obre el camí de la salvació en un context de persecució desfermada contra Israel. Però el qui ens ha obert el veritable camí de la salvació i de la vida és Jesucrist, passant per la porta de la seva humanitat i assumint la nostra història, i, fent tot això, obrint-nos un camí nou i dret que mena al cel. De fet, a Natanael Bartimeu, Jesús li promet que «veurà el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home» (Jo 1,51). Li promet que hi haurà un camí i una porta d’accés a aquesta ciutat resplendent, la núvia, l’esposa de l’Anyell, que reposa ferma i segura sobre les dotze pedres precioses de la fe dels apòstols que són els dotze articles del símbol.

La litúrgia d’avui, doncs, ens convida a renovar la nostra fe, a refres-car-la, a rellegir-la. Natanael ho feia a l’ombra d’una figuera, símbol del do generós de Déu, puix això significa el seu nom. Nosaltres tenim tot un jardí! L’Escriptura i la Tradició de l’Església! I al cor d’aquest jardí la font sempre viva i sempre nova de la fe, que raja dins nostre fins a la vida eterna. La mateixa font que brolla d’aquest altar i a la qual ens apropem com cérvols elegits d’aquest bell jardí. Que Jesús, com a Natanael, el fill de Timeu, ens en desvetlli la set i el desig. Amén.