diumenge, 4 de novembre del 2012

Des del monestir

IN, INDE, INDEPENDÈNCIA

Poblet és un panteó, entre altres coses. El panteó —diuen els entesos— de la dinastia comtal-reial catalana. Els panteons, almenys els que he visitat, tenen tots un punt de fred i de sinistre. Els panteons, per bonics i sumptuosos que siguin, són això, estoigs de mort i de putrefacció. Ben mirat, Poblet podria ser també el panteó d’un passat nacional mort, que ja no ha de tornar mai més. De fet, Poblet, tot i ser el panteó de la dinastia catalana, o potser per això, ja no és un referent potent per a la societat catalana des del punt de vista nacional: alguna corona escadussera per al bon rei en Jaume, i para de comptar.

Els qui hi vivim, a Poblet, procurem ser conscients del perill que comporta el dinamisme d’un lloc que constantment remet al passat i no al futur. És el que tenen els panteons i els museus: els morts que hi reposen i les coses que s’hi guarden són sempre cosa del passat. El perill principal seria per a nosaltres el de construir una vida monàstica arqueològica, allunyada de la realitat d’avui, ignorant els batecs de la nostra gent, que fem nostres, vulguem o no, amb el vot d’estabilitat, que comporta l’arrelament en una comunitat humana i en un espai físic concrets.

No fa gaire, el dia 1 de setembre, amb motiu de la marxa de la Llibertat (que commemorava la de fa vint-i-cinc anys), un grup de nois i noies, arribant a Poblet, hi va confegir la paraula «independència» amb unes lletres grosses, amb el fons, primer de la porta daurada, i després de la façana del monestir. N’han quedat algunes fotografies molt boniques. Aquesta paraula màgica, escrita sobre un fons tan sobri i imposant, em va fer pensar en la vida nova, en el futur, en la necessitat de ser creadors i imaginatius. Eren nois i noies que tenien la vida i el futur al seu davant, i, amb el seu gest, semblava com si volguessin esquerdar les fortes muralles del monestir que guarden el passat per alliberar-lo i fer-ne un nou dinamisme per al present i per al futur.

Imaginació, creativitat, il·lusió. Col·laboració: tots hem d’aportar-hi la nostra lletra per a confegir la paraula màgica d’aquest projecte comú, una paraula que serà així d’integració i no d’exclusió.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1728, 4 novembre 2012