dimarts, 30 de març de 2010

Homilia, L'amic millor

DIMARTS SANT
Is 49,1-6; Sl 70,1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13,21-33, 36-38

«Fins l’amic millor —literalment, l’home de la meva pau—, en qui jo confiava, el qui compartia el meu pa, m’ha traït el primer». Aquest verset d’un bell salm de David, el salm 41, ens ajuda avui a contemplar el misteri de la traïció, del lliurament de Jesús per Judes que demà es consumarà. Judes, que anem trobant en tots els relats evangèlics d’aquests dies, Judes, un dels dotze, un dels amics, un dels germans de Jesús, el qual, com un nou Josep, serà venut a la mort per ell.

El salm 41 (no l’hem cantat en aquesta litúrgia, però l’evangeli se’n feia ressò) proclama feliç el qui es mostra savi envers els pobres i els necessitats. Les nostres traduccions diuen: «feliç el qui s’inte¬ressa pel pobre desvalgut». La versió llatina deia: «beatus qui intellegit super egenum et pauperem». Aquest proclamat feliç pel salm no és altre que Crist, el Messies. Ahir el contemplàvem assegut a la taula dels pobres, a Betània —Betania vol dir «casa dels pobres»—. Ahir, enmig dels pobres, el nostre Crist, el mestre savi dels qui estan cansats i afeixugats, era ungit rei per Maria, una experta en perfums, en nom nostre, en nom de l’Església, la casa dels pobres.

I avui, el Rei, Crist, proclamat feliç i ungit després de l’entrada joiosa a la seva ciutat, viu en la pròpia carn, i envoltat dels seus amics, el misteri de la traïció: Josep traït pels seus germans, David traït pel seu fill Absalom. Traït i, en el fons, temptat, posat a prova. Com Adam per la seva dona Eva, i Eva per la serp esmunyedissa.

Tots portem la temptació i la traïció com una ferida en el cor, com una ratllada estrident en el bell mirall que el baf de l’Esperit i les mans del Verb varen polir perquè reflectís la imatge i la semblança de Déu el nostre Pare. Tots, tots la portem al mirall del nostre cor: «Tu vols donar la vida per mi? T’ho dic amb tota veritat: Quan el gall cantarà, m’hauràs negat —traït— tres vegades».

El salm 41, que canta la felicitat del rei —David— savi envers els pobres, i que la canta des del cor d’aquesta experiència de dolor i de traïció, des del cor de la prova, acaba amb una doxologia de benedicció: «En això he conegut que m’estimes: que el meu enemic no pot cantar victòria. I a mi m’has sostingut perquè sóc innocent, em mantens per sempre al teu davant. Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre! Amén, amén!».

Germans, meditem a la llum d’aquest salm el misteri terrible de la traïció de Judes, el misteri terrible del Fill lliurat pel Pare, el misteri terrible del Fill lliurant-se a la creu, a la mort i a la vida, per nosaltres. Meditem-hi també les nostres traïcions, quan defallim i ens equivoquem, i els nostres lliuraments, cada vegada que som capaços de fer un servei pels altres, per petit que sigui, cada vegada que actuem sàviament envers els desvalguts. Perquè és ara que «el fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell».