dilluns, 25 d’octubre de 2010

De cada dia, La Sagrada Família

VE EL PAPA, QUI SORTIRÀ A REBRE’L?



El papa ve a consagrar el temple de la Sagrada Família. Una mica és el símbol de Catalunya, de la seva església i de la seva societat, que s’estan construint. Potser per això, el temple de la Sagrada Família no s’hauria d’acabar mai del tot.

I, tanmateix, l’església catalana, em refereixo sobretot als seus caps visibles, està prou preparada per fer conèixer al papa el seu veritable rostre, el seu rostre català, les seves arrels catalanes? En tinc els meus dubtes raonables. La veritat és que no n’espero gaire d’aquesta visita, com a fet eclesial rellevant per a casa nostra.

Com comenta aquests dies en un article a la xarxa un conegut antropòleg, és inexplicable la dependència servil de l’església catalana actual envers la Conferència Episcopal Espanyola. Recordo una conversa amb el Dr. Torrella molt significativa. Ell no era partidari de la creació d’una província eclesiàstica catalana, perquè això suposaria de facto la total dependència de la Conferència Episcopal Espanyola. Va dir, amb un d’aquells seus exabruptes típics, tan significatius: «Tal com estan les coses ara, la Conferència Episcopal Tarraconense té més independència de Madrid que el Jordi Pujol —aleshores era el president de la Generalitat—. Per tot vaig directament a Roma, sense passar per Madrid —va reblar».

Patim una forta crisi d’identitat, els catalans, i també els cristians catalans. I això és gravíssim. Perquè quan no hi ha una identitat clara i sòlida, és impossible construir res que valgui la pena.

1 comentari:

Jordi Morrós ha dit...

Me n'alegro que des d'un monestir hi hagi tanta lucidesa a l'hora de mirar la nostra soferta i estimada Església.

Jo no és que no esperi res de la visita de Benet XVI (això deixem-ho per als diversos grups que aprofiten l'ocasió per guanyar algunes engrunes de transitòria i fugaç notorietat als mitjans de comunicació) sinó que estic plenament convençut que com a creients del segle XXI el pitjor que es pot fer és treure les coses de mare, i aquesta visita no és que sigui tampoc cap moment zero per a la nostra realitat nacional i religiosa.

I des d'una perspectiva nacional catalana val la pena fixar-se en quins grups són els qui s'estan fins i tot jugant els seus "quartos" amb aquesta visita. Em refereixo entre altres als qui paguen anuncis de benvinguda als autobusos de Barcelona.

En això pot acabar convertint-se la figura del Papa de Roma, una imatge (o un icono que diuen ara) que tothom pretén apropiar-se tant en positiu com en negatiiu per als particulars interessos de la seva organització (i això per part tant dels de dins com dels de fora de l'Església).