dimarts, 18 de novembre de 2008

Homilia, 18 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Dia 18 de novembre
Dedicació de les Basíliques de sant Pere i sant Pau, apòstols
Ac 28, 11-16. 30-31; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 2); Mt 14, 22-33

«Obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». «Quina poca fe, per què dubtaves?». Germans, la litúrgia d’avui ens permet de contemplar, com en un díptic, dues belles oliveres, dos lampadaris d’or que continuen irradiant la llum del Crist alimentada amb l’oli de la fe de l’Església. Dos contrastos, Pau i Pere, Pere i Pau. Dues imatges d’església. Pau, l’obertura: per a ell la mar és la possibilitat de trencar fronteres, de fresar nous camins per a la Paraula de la Vida. Pere, el dubte. La mar, a ell, se li torna incerta, l’engoleix en el remolí de la por i de la covardia. Pau, per mar, arriba a Roma. Pere, al mar, s’enfonsa. És sorprenent el contrast que ofereixen, sense cap mena de pudor, els textos d’avui. Pot ajudar-nos a reflexionar.

Potser Pere representa la fidelitat sense matisos a la tradició, a allò conegut, la falsa seguretat de la fe. Per això s’enfonsa i necessita la mà ferma del seu amic, Jesús, el Mestre, per tirar endavant. Pau deu representar, en canvi, el coratge de la recerca. Del naufragi en surt enfortit, i ni la llibertat vigilada de Roma pot impedir el seu ministeri. Pere, amb la seva fidelitat a les pràctiques externes del judaisme, trairà en realitat el nucli més genuí de la fe jueva. Pau que, aparentment la conculcava, en farà aflorar el sentit autèntic: amb la Paraula de l’Evangeli el judaisme es convertirà veritablement en un llevat de benedicció i d’alegria per a la humanitat. Amb ell es faran realitat les paraules del salmista que hem cantat: «Els pobles contemplen la salvació» (Sl 97, 2b). Sí, Pau va tenir el coratge de fer-se a la mar: «duc in altum!». Amb ell, la nau de l’Església solcà l’oceà tenebrós d’una estela lluminosa d’esperança per a tots els homes i dones.

I, tanmateix, potser ens identifiquem més amb la icona de Pere que amb la de Pau. Perquè amb Pere aprenem a discernir la nostra realitat, la nostra fragilitat, els nostres clarobscurs, i des d’aquesta pobresa, aprenem, amb ell, el crit de la fe: «Senyor, salva’m!». I així, amb aquesta pregària, la covardia i el dubte se’ns tornen escola d’amor i de fe.

També l’Església d’avui ho ha de tenir present, il·luminada com està per la flama dels dos lampadaris. Aquesta tensió entre el coratge i la por, entre l’audàcia i la covardia, entre l’ideal i la realitat, la pot ajudar, sens dubte, a arrelar, amb confiança, com olivera fecunda, en la terra de la humanitat.

Voldria acabar amb les paraules finals del Martirologi per a la festa d’avui, que expressen molt bé el que us he volgut transmetre: «En aquesta commemoració conjunta s’expressa, d’alguna manera, la fraternitat dels Apòstols i la unitat de l’Església».

Donem-ne gràcies a Déu!