dilluns, 25 d’abril de 2011

Des del monestir

AL SERVEI DEL NOSTRE POBLE

És el títol del darrer document dels bisbes de Catalunya. No pretenc analitzar-ne el contingut. Ja ha estat fet, i a mi no em pertoca. M’aturo en el títol. Em sembla una definició magnífica de l’església, i em fa bé saber que és la paraula dels nostres pastors.

Servei i poble. Dues paraules amb què l’església, la comunitat dels deixebles de Jesús, es diu, s’explica a si mateixa, fidel a les seves arrels. Dues paraules de l’àmbit profà, del món de les nostres experiències més immediates i quotidianes. La definició del verb servir, al diccionari, és extraordinàriament simple i significativa: «ser útil a algú». A qui vol ser útil, l’església? Al seu poble. I què és el poble? «El conjunt dels habitants d’un territori, d’un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament». Sense adonar-nos-en, l’anàlisi d’aquestes dues paraules profanes emprades com a definició de l’església, ens ha portat al nucli del missatge cristià: l’encarnació, el «logos sarks», amb paraules de Joan (cf. Jn 1,14), el Déu que assumeix, en Jesús, els nostres processos humans, socials, polítics, culturals, històrics. Déu, en definitiva, que es posa al servei del seu poble, per a ser-li útil.

Concloem, doncs, que l’església, quan es posa al servei del seu poble, li vol ser útil, assumint els processos socials, històrics, culturals, polítics, d’aquest poble. Assumir vol dir que aquests processos «els pren damunt seu, a compte seu», se’ls fa seus. Aquesta és l’església de Pasqua, l’església capaç de fecundar els processos d’un poble en camí amb el llevat nou de l’evangeli.

La Pasqua, que estem celebrant, és la festa d’aquest servei de Déu al seu poble, i el situa, aquest servei, en l’àmbit de la gratuïtat, de la joia i de la lloança. Pasqua ens fa fer el pas des de la profanitat a la gratuïtat de Déu: Déu, que va reposar el setè dia; Déu que va ressuscitar Jesús, el seu Fill, el vuitè dia, que és el primer dia d’una nova creació, d’un nou poble unit per vincles més potents que els socials, polítics, històrics i culturals. Aquest poble, que neix del servei que Déu li fa en Jesús, és l’església, enviada pel Ressuscitat a servir i a acompanyar la humanitat en els seus processos i en el seu pelegrinatge.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1648, 24 abril 2011