dimecres, 31 de desembre de 2008

Homilia: 31 desembre 2008

NADAL
Dia 7è de l’Octava (31 de desembre)

1 Jn 2, 18-21; Sl 95, 1-2. 11-12. 13 (R.: 11a); Jn 1, 1-18

A la conclusió del cànon romà, que aquests dies anem repetint, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Rellegim avui el pròleg de l’evangeli de sant Joan com una invitació a rellegir amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el signficat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: enraonar! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura omplint-la de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —Betlem, l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra caducitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat. Amén.