dimecres, 12 de desembre de 2007

Conferència: Maria, model de deixebla

MARIA, MODEL DE DEIXEBLA,
EN L’EVANGELI SEGONS SANT JOAN
Monestir de Valldonzella, 12 desembre 2007

Introducció

D’aquella que Elisabet proclamà benaurada per la seva fe (Lc 1, 45), i Jesús benaurada per haver escoltat i fet la paraula de Déu (Lc 8, 21; 11, 28), no podem parlar-ne al marge de l’Escriptura.

Us proposo de seguir breument l’itinerari de la Mare del Senyor a l’evangeli segons sant Joan, on apareix tan sols en dues ocasions: al capítol 2, en l’escena de les noces de Canà, i al capítol 19, en l’escena del Calvari. Al principi i al final de l’evangeli, obrint i tancant el text, com una clau que ens en dóna o ens n’ha de donar el significat. D’aquest recurs retòric se’n diu “inclusió literària” i els autors dels evangelis hi recorren sovint, especialment Joan.

Això vol dir que tot seguint l’itinerari, discret, de Maria pel quart evangeli, tindrem més claus de lectura per a comprendre el mateix evangeli i copsar-ne amb més plenitud el significat.

1. Les noces de Canà (Joan 2, 1-12)

«El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: —No tenen vi. Jesús li respon: —Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. La seva mare diu als servidors: —Feu tot el que ell us digui. Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. Els diu Jesús: —Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: —Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: —Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell. Després d’això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s’hi quedaren uns quants dies».

Amb aquest text comença pròpiament l’evangeli de Joan, després del capítol 1, que fa de pròleg de l’obra: amb el relat d’unes noces, a Canà, amb la presència de la mare de Jesús, Jesús mateix i els seus deixebles. Maria —l’evangeli de Joan no la designa mai amb aquest nom, ans sempre com la “mare de Jesús” o com la “dona”— apareix situada de bon començament en relació a Jesús, però no a Jesús tot sol, sinó a Jesús i als seus deixebles.

Aquest doncs és el punt de vista amb què haurem de contemplar Maria des de la perspectiva de l’evangelista Joan, que és el porta-paraula de la comunitat anomenada del “deixeble estimat”, per a la qual és de vital importància la delimitació i la comprensió d’aquest terme, “deixeble”, per situar-se correctament en el seguiment de Jesús.

«No tenen vi», diu Maria. En els profetes el vi simbolitza la joia del temps i del convit messiànic, la plenitud de la salvació (Is 55, 1; Jr 31, 12; Jl 4, 18), o, per contrast, la ira de Déu, l’embriaguesa del seu càstig (Is 51, 22; Jr 25, 15). I pot ser encara imatge poètica de l’alegria i la dolcesa de l’amor, sobretot al Càntic dels Càntics (4, 10; 5, 1; 7, 10).

També segons la Bíblia el vi forma part del convit de la Saviesa, i n’és, per tant, un símbol, pot significar la mateixa saviesa de Déu, en allò de més amagat i profund que conté: «La Saviesa —diu el llibre dels Proverbis— s’ha fet un palau amb set columnes ben tallades, ha matat el bestiar, ha preparat el vi i fins ha parat la taula; ha enviat les serventes, fa una invitació des del punt més alt de la ciutat: —Veniu aquí, gent inexperta, als qui no teniu seny us dic: veniu a menjar el meu aliment, a beure el vi que he preparat» (Pr 9, 1-5). És Jesús, Saviesa i Paraula del Pare en la perspectiva del quart evangeli, qui ens prepara la taula del seu convit, on se’ns dóna ell mateix com a aliment i com a beguda.

«No tenen vi». La resposta de Jesús a la seva mare no deixa de sorprendre’ns. Si la traduïm literalment del grec, fa així: «Dona, i a tu i a mi què ens importa?». Altres prefereixen aquesta versió: «Dona, què hi ha entre tu i jo?». Aquest diàleg breu i tivant sembla reflectir la tensió, que degué donar-se realment en els primers seguidors de Jesús, entre els qui al·legaven algun privilegi de consanguinitat amb el Mestre i els qui n’havien esdevingut senzillament deixebles. Jesús, doncs, relativitzaria la pretensió de Maria de fer prevaler els seus drets de mare “biològica” sobre el fill. No oblidem que Jesús li respon amb el vocatiu “dona”, i no “mare”. Com si Jesús volgués situar per a nosaltres, lectors cridats a esdevenir deixebles, la seva mare en la perspectiva primordial en la qual ha de ser contemplada, com la Dona, la nova Dona, la nova Eva, que és a punt d’infantar el nou Home, el nou Adam, en els albors de la nova Creació.

Maria ha entès el missatge de Jesús i se situa immediatament en el lloc que pertoca al deixeble, que li pertoca a ella en la perspectiva de la fe, el lloc de l’escolta contemplativa i activa, el lloc de Maria de Betània (cf. Lc 10, 38-42) que escolta el Mestre bo i asseguda als seus peus, però també el lloc de Marta que el serveix amb tota sol·licitud: «Feu tot el que ell us digui».

L’escena de l’aigua convertida en vi, amb l’esment de les piques per a l’aigua de les purificacions rituals dels jueus, i del vi millor guardat pel nuvi —Jesús— fins al darrer moment, suggereix també la novetat, l’absoluta i trasbalsadora novetat de l’evangeli de Jesús, com a nova Torà, com a nou Ensenyament de la Saviesa que ve a donar sentit i plenitud als preceptes antics.

Acabades les noces, Maria se’n torna amb Jesús i els deixebles a Cafarnaüm, on s’estaran no gaires dies —diu l’evangelista—, perquè Jesús, i els deixebles, i Maria han de continuar el seu camí de la fe. Ara, en aquest verset conclusiu del relat, la mare i els germans de Jesús són anomenats conjuntament amb els deixebles, formant un sol grup, i no com en dos àmbits separats, com els trobàvem a l’inici de la narració: Jesús i els deixebles d’una banda, la mare i els germans de l’altra. Ara, Maria la mare de Jesús, els germans i els deixebles de Jesús es troben tots en el mateix àmbit de la fe, ja que els deixebles, com ens ha dit el v. 11, «van creure en ell», en Jesús, com a conseqüència del signe —un signe per a la fe— de l’aigua convertida en vi.

Sembla, doncs, que l’itinerari de Maria, la Dona, és el d’esde­venir, de mare, deixebla de Jesús. Maria, en el seu pelegrinatge personal de la fe, com a seguidora de Jesús, haurà d’aprendre també a situar-se en la perspectiva del deixeble, en l’àmbit del deixeble, el qui «fa tot el que Jesús diu» després d’escoltar la seva Paraula i acollir-la en el seu cor.

Això ho veurem més clarament en l’escena del Calvari, l’altra on apareix la mare de Jesús en el quart evangeli.

2. Als peus de la creu (Joan 19, 25-27)

«Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: —Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: —Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva».

Tots recordem la primera estrofa de l’entranyable seqüència dedicada a la Mare de Déu en el seu dolor:

«Stabat Mater dolorosa
iuxta crucem lacrimosa
dum pendebat Filus»

que Josep M. Folch i Camarasa ha traduït així:

«A tocar de la creu santa
que del fill el cos aguanta
dreta als peus la Mare està».

«Dreta als peus la Mare està». L’escena és ben expressiva, amb tot el dramatisme plàstic que conté. El verb llatí stare significa romandre dempeus, amb fermesa, sense vacil·lar. Aquesta és l’actitud corporal i espiritual de Maria als peus de la creu on penja torturat el seu fill. En efecte, quan arriba l’hora de Jesús, la Mare l’acompanya, hi és present, el sosté amb la seva mirada, amb la seva pregària, amb el seu cor que vessa tendresa enmig del sofriment. El film de Mel Gibson La passió de Crist plasma amb gran fidelitat aquesta actitud de la Mare en les darreres hores del Fill.

A les noces de Canà Jesús havia dit a la seva mare: «Encara no ha arribat la meva hora» (Jn 2, 4). L’hora de Jesús, un dels temes recurrents del quart evangeli, és l’hora del vi de l’alegria messiànica, l’hora de les noces de Déu amb la Humanitat, l’hora del convit de la Saviesa, l’hora de la salvació. És l’hora del Calvari, on Jesús, passant per la humiliació i pel camí de l’obediència rep la corona de la seva dignitat reial enlairat al tron de la creu. Ara, doncs, ha arribat l’hora de Jesús, i amb ella l’hora també de la seva mare. I és que, en realitat, als peus de la creu assistim també a unes noces, les noces de Déu amb la Humanitat. Hi ha l’espòs, el Crist, que és el Fill de Déu, aquell que és l’Expressió, en majúscula, de Déu. Hi ha l’esposa, simbolitzada en la Dona, representant qualificada de la Humanitat[1]. Hi ha l’arbre, encara, com en l’escena del Gènesi (capítols 2 i 3) amb Adam i Eva, un arbre vital, del qual penja no el fruit de la mort que porta a la mort, sinó el fruit de la vida, Jesús, com Raïm que penja del Cep Veritable, i que, un cop espremut en el cup de la creu, fa brollar, ara sí, el vi nou del convit de la Saviesa, la sang vivificadora de Crist (Déu) que «és amor incorruptible» —segons l’expressió de sant Ignasi d’Antioquia (carta als Romans, vii)—, la saba vital que de l’arrel i de la soca del cep corre cap a les sarments per a vivificar-les. Jesús, nou Adam. Maria, nova Eva. L’espòs i l’esposa, en un jardí d’oliveres i de vinyes, com al Càntic dels Càntics. L’escena, malgrat el seu dramatisme humà, és irresistiblement bella i corprenedora.

Als peus de la creu Maria —és també la seva hora— viu un nou naixement. Esdevé una dona nova, en una maternitat del tot diferent i impensada d’aquella que va viure en els dies llunyans de Natzaret i de Betlem. De mare, Maria esdevé deixebla. La interpretació tradicional de l’escena del Calvari i el diàleg breu de Jesús crucificat amb Maria i el deixeble estimat apunta cap al fet que Maria ens és lliurada (per Jesús, el Fill) com a mare espiritual, mare espiritual de la nova comunitat dels deixebles, l’Església, que neix a la creu del costat traspassat de Jesús —com també Eva va ser treta del costat traspassat d’Adam adormit (cf. Gn 2, 21-22).

Assumint del tot aquesta interpretació legítima del text proposo de fer un pas més.

Fixem-nos atentament en el diàleg del Crucificat amb els qui l’acompanyen al peu de la creu. Diu Jesús: «Dona, aquí tens el teu fill»; i al deixeble estimat li diu: «aquí tens la teva mare». «Des d’aquell moment —continua el text— el deixeble l’acollí (la mare de Jesús) entre les seves coses, entre allò seu (tá ídia, segons l’original grec)». La frase, en llatí, que tots podem entendre, és ben expressiva: «et ex illa hora accepit eam discipulus in sua». In sua, que no significa ben bé «a casa seva», com ho tradueixen normalment les versions en la nostra llengua.

Maria, la mare de Jesús és acollida no tant com a mare, sinó com a deixebla en la nova família de Crist, la comunitat del deixeble estimat, prototipus de tota comunitat cristiana i prototipus també de tot deixeble, que és per definició “estimat” per Jesús. A la creu Maria renuncia, si ho podem dir així, a la seva condició de mare carnal de Jesús per esdevenir-ne plenament la deixebla. Per la fe accedeix a una maternitat espiritual molt més fecunda que no pas la maternitat purament biològica. En ella es reprodueixen les paraules del pròleg de l’evangeli: «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d’un desig carnal, ni d’un voler humà, sinó de Déu mateix» (Jn 1, 12-13). No és la sang allò que la vincula a partir d’ara amb el seu Fill, sinó la seva fe de dona creient.

Això ho va expressar molt bé sant Agustí en un dels seus sermons que la Litúrgia de les Hores ens fa llegir en l’Ofici de Lectura de la festa de la Presentació de la Mare de Déu, el 21 de novembre: «Sí, santa Maria complí veritablement la voluntat del Pare, i per això a Maria va valer-li més ser deixebla de Crist que no pas mare de Crist» (sermó xxv).

Per acabar aquest punt, com un signe que el pot reforçar, voldria fer esment d’un altre personatge cabdal del quart evangeli, Nicodem, aquell fariseu, un principal dels jueus, que volia conèixer Jesús, i que a partir de la seva trobada amb ell iniciarà un pelegrinatge interior en la fe que el portarà també fins als peus de la creu a recollir el cos mort de Jesús, com a deixeble del Mestre juntament amb Josep d’Arimatea, que el portarà a néixer de nou, a néixer de dalt, de l’aigua i de l’Esperit que brollen del costat obert de Jesús, per al Regne de Déu, en l’àmbit de la fe (cf. Jn 3, 1-16; 7, 50 i 19, 39).

Conclusions

Amb aquestes reflexions voldria invitar-vos a mirar amb profunditat la icona de la Mare de Déu tal com la pinta l’evangeli de Joan. Una icona, com tota obra d’art, pot ser captada superficialment, i això ja és molt: n’admirem la bellesa, l’habilitat de la composició, la perfecció amb què estan utilitzats els colors, els jocs de la llum i de les ombres, etc… però podem fer un pas més, i és provar de copsar el significat que l’obra ens vol transmetre. En la contemplació d’una obra d’art, com en la lectura d’un llibre, s’esdevé un diàleg entre l’obra i l’espectador (o lector). És aquest diàleg el que ens permet d’accedir al missatge i al significat de l’obra. En el cas de la Sagrada Escriptura diem que és en aquest diàleg on es produeix l’esdeveniment de la Revelació, això és, de l’autodonació de Déu que se’ns comunica mitjançant la seva Paraula escrita.

Una mirada superficial —i aquest adjectiu no vol tenir ací cap connotació pejorativa— sobre les escenes de les noces de Canà i del Calvari, on apareix Maria la Mare de Jesús, ens porta a la lectura piadosa del text, en la línia d’una interpretació tropològica o moral: Maria és la dona atenta i servicial que s’adona de la manca de vi i que, amb discreció i eficàcia, procura posar-hi remei: el cristià, com Maria, ha de ser servidor amatent i sol·lícit enmig dels seus germans. Maria és la dona de fe, que es refia plenament del seu Fill: el cristià, com Maria, ha de provar la seva fe en els moments de dificultat. Maria és la mare compassiva que roman dreta al peu de la creu, fent costat a Jesús, participant del seu sofriment, i que Jesús lliura a la seva Església com a mare espiritual de la nova comunitat (el deixeble estimat): l’Església, doncs, i cada cristià, té cura de Maria, la Mare, tributant-li un culte digne i adequat. Repeteixo que aquesta lectura tropològica és legítima, però no és suficient.

En canvi, la lectura profunda, espiritual, del text, ens ha dut a una realitat més seriosa, i que ens afecta més plenament a cadascun de nosaltres, sense perjudici dels sentiments més o menys piadosos que Maria ens pugui inspirar: Maria aprèn, en la fe, a esdevenir deixebla. Convé repetir-ho, perquè és una frase important: Maria aprèn, en la fe, a esdevenir deixebla. Ací hi ha el nucli del text, el fruit que se’ns ofereix al paladar amb tota la seva dolcesa un cop hem trencat la closca del sentit literal i moral de l’Escriptura.

El deixeble és el qui segueix Jesús, escolta i fa la seva paraula. Esdevenir deixeble de Jesús no s’improvisa. És fruit de tot un itinerari, un itinerari en la fe i en la confiança, sovint foradant amb aquesta fe i amb aquesta confiança les foscors més impenetrables de la nit: com Nicodem, que anava a veure Jesús de nit (cf. Jn 3, 2). L’evangeli de Joan està pensat i escrit sobretot per acompanyar aquest itinerari de configuració del deixeble amb Jesús a través de la fe i de les foscors de la fe. I Maria, d’una manera privilegiada, en tant que és la mare del Mestre, l’acollidora, en la fe, de la seva Paraula, ens és proposada com a model d’aquest itinerari, com a model, doncs, de deixebla.

De fet Maria ens és proposada com una clau que obre (Canà) i tanca (Calvari) l’evangeli de Joan, que esdevé així, llegit des d’aquesta clau, la bona notícia de les noces de Déu amb la Humanitat: «No et diran més “Abandonada” ni anomenaran el teu país “Desolació”. A tu et diran “Me l’estimo”, i a la teva terra, “Té marit”, perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra» (Is 62, 4).

Arribats al terme de la nostra reflexió i de les conclusions que n’hem tret, potser podríem afegir aquesta invocació als bellíssims elogis de la lletania lauretana que diem en acabar el rés del Sant Rosari: «Santa Maria, Mare i Deixebla de Jesús, pregueu per nosaltres».



[1] Ací el paper de Dona se sobreposa al de Mare, i per això, i només en l’espai obert del llenguatge simbòlic, podem parlar figuradament d’espòs i d’esposa.