divendres, 26 de setembre de 2008

Homilia, 26 setembre 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XXV/II
DURANT L’ANY
Ecle 3, 1-11; Sl 143, 1a i 2abc. 3-4 (R.: 1a); Lc 9, 18-22

«Qui és?» L’evangeli d’ahir, germans, ens deixava amb aquesta pregunta inquietant en llavis d’Herodes. I avui Jesús la reprèn i la formula als seus deixebles: «Qui diu la gent que sóc, jo?» És important prendre’s seriosament aquesta primera pregunta i parar atenció al que es diu sobre Jesús. La seva realitat, el seu missatge, no són captats ni entesos de la mateixa manera per tothom. Ja en el mateix Nou Testament hi ha un gran pluralisme respecte a la comprensió de Jesús. Hi ha, podríem dir, cristologies complementàries. El Jesús de Marc, el Jesús de Mateu, el Jesús de Lluc, el Jesús de Joan… és clar que són el mateix Jesús, però cada evangelista ens en pinta un retrat amb el qual es pugui identificar la comunitat concreta per a la qual escriu l’evan­geli. Aquest pluralisme encara és més evident entre els teòlegs actuals que es dediquen a l’estudi de Jesús. Per posar un exemple proper: l’obra «Jesús, un perfil biogràfic», d’Armand Puig, ens presenta un Jesús “confessional”, molt ben delimitat, mentre que José Antonio Pagola ens n’ha ofert darrerament una visió més oberta, més rica de matisos, més a prop, potser, de la pregunta que de la resposta.

I, tanmateix, «Qui diu la gent que soc jo?» no és la pregunta decisiva. La pregunta decisiva em compromet a mi, també de forma decisiva: «I tu, qui dius que sóc?» El que diu la gent em pot ajudar a fer una primera aproximació a la figura, a la persona de Jesús. Però quan ell se’m fa de debò trobadís, la segona pregunta, la decisiva, resulta ineludible. La resposta de Pere, que recorda la dels nostres catecismes, podria, però, no ser una resposta, exactament com les opinions de la gent sobre Jesús. Una resposta no és mai per a tranquil·litzar-nos sinó per a posar-nos en camí. La pregunta que ens fa Jesús compromet tota la nostra vida, les nostres actituds, les nostres opcions, ja que, en el fons, una pregunta és per a respondre-la amb una altra pregunta. Tan sols així avancem, caminem, creixem. Per això Jesús matisa la resposta del seu deixeble i amic i la complementa evocant la figura del Servent sofrent: «El Fill de l’home ha de patir molt». Aquest «patir» de Jesús serà doncs el punt de referència, el criteri, la mesura de la meva resposta, una resposta que hauré de confegir amb la vida, posant-la al servei, en el seguiment, de Jesús, el Mestre.

Acabo també amb una pregunta: no voldrà dir, tot plegat, que en el sofriment, i tan sols passant pel sofriment, puc aprendre a descobrir el veritable rostre de Jesús?

1 comentari:

joanferrerclausell@gmail.com ha dit...

No tinc clar que la resposta passi només pel sofriment. Però és ben veritat que una pregunta d'aquestes vivencials sobre Jesús només es repon amb altres preguntes que et van configurant "en recerca". I sovint les respostes a aquestes segones preguntes te les donen els altres quan hom és capaç de sortir d'un mateix per ajudar. En um moment on els llibres d'autoajuda estant a moltes prestatgeries, cal parlar d'"heteroajuda" : només ajudant als altres t'ajudes a tu mateix.