divendres, 11 de desembre de 2009

Homilia, Les torxes de la fe

DIVENDRES DE LA SETMANA II D’ADVENT

Is 48,17-19; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: cf. 8, 12); Mt 11,16-19


«Senyor, concediu al vostre poble d’esperar tot vetllant la vinguda del vostre Fill únic; que, tal com ell ens va ensenyar, sortim a rebre’l amb les torxes enceses». L’oració amb què hem començat aquesta celebració resumeix molt bé l’espiritualitat de l’Advent, i ho fa rellegint un evangeli ben conegut, el de les cinc verges prudents i les cinc nècies que esperaven l’Espòs. I el salm que hem cantat —ho veurem després— ens porta també al cor d’aquest mateix evangeli, i ens indica unes pistes per a la nostra espera d’Advent.

Les verges duien unes torxes, cinc torxes per esperar l’Espòs. Què són aquestes cinc torxes? Els cinc llibres de la Llei, és a dir, tot l’Antic Testament entès, llegit com la història de l’espera de l’Espòs d’Israel, el Messies. Però enfront de la Llei, de la Paraula del Senyor hi ha dues actituds possibles: l’acolliment —és l’actitud prudent— i el refús —l’actitud desassenyada. Són les dues actituds que ens presenta el salm primer, que hem cantat, dues actituds en les quals, segons el salm, ens juguem la nostra felicitat, la benaurança del Regne que esperem i que ve en Jesús. «Estimar de cor la llei del Senyor i meditar-la nit i dia» és la condició per a donar fruit, el camí de la felicitat, aquesta «felicitat desbordant com un riu i com les onades del mar», de què ens parlava Isaïes, aquesta felicitat que ens porta el Regne messiànic que Jesús, l’Espòs, ve a instaurar.

Les verges, encara, som tots nosaltres, els creients en Jesús, que fem camí tot esperant, i portem també les torxes de la fe a la mà. Un camí tensat entre la primera vinguda de Crist a Betlem i la segona que esperem per a la fi dels temps, perquè la felicitat que aviat contemplarem, fràgil, en l’Infant Jesús, és ja un tast de la felicitat del Regne que esperem i que ell, aquest Infant, ja fa present enmig nostre.

Portem-les ences les torxes, doncs! No descurem les nostres fioles amb l’oli! Ens ho juguem tot en aquesta espera! La fe que il·lumina el nostre camí d’Advent l’hem d’alimentar amb l’oli de l’esperança, de la pregària, de la lectura de la Paraula… però sobretot, amb l’oli de la caritat, sortint amatents a l’encontre del Senyor que ve a trobar-nos ara «en cada home i en cada esdeveniment». Que ell, l’Espòs, «la llum de la vida», sostingui la nostra esperança i el nostre goig. Amén.