dilluns, 8 de desembre de 2014

Lectio divina

HE TROBAT EL LLIBRE DE LA LLEI
Una lectura de 2 Reis 22,1-20

Introducció

«L'autor [dels llibres dels Reis] no vol escriure una simple cronologia de la reialesa, sinó més aviat la història de la teocràcia, és a dir, exposar el comportament de Déu pel que fa al seu poble i, d'una manera especial, pel que fa als dos regnes de Judà i Israel segons els mèrits de l'un i de l'altre. Per això s'estén amb complaença en els esdeveniments del regne d'Israel, esdeveniments que, d'altra banda, estan particularment relacionats amb el ministeri profètic. Déu, en efecte, mitjançant els càstigs i l'enviament sovintejat dels seus profetes, cerca de fer tornar cap a ell el regne apòstata i no lliurarà Israel als assiris sinó després d'haver-se esvaït tota esperança de conversió. El regne de Judà no trigarà a seguir la mateixa sort, ja que els seus habitants cauran en els mateixos errors».

Aquestes paraules de la introducció als llibres dels Reis del P. Clair, d'una antiga edició francesa de la Bíblia (P. Lethielleux, Les livres des Rois. Introduction critique et commentaires, tom primer, Paris 1897, pàg. 85), ens donen una bona pista d'introducció i presentació d'aquests dos nous llibres sagrats, en realitat un de sol dividit en dues parts, estretament relacionat amb el bloc anterior, els llibres de Samuel. Els llibres de Samuel se centren en la figura de David, preparada i precedida pel rei Saül i pel profeta Samuel. Els llibres dels Reis parteixen de la figura de Salomó, fill de David i constructor del temple de Jerusalem, en el qual s'acompleix la promesa feta a David sobre la continuïtat i consolidació de la dinastia. Després aborden la història de la divisió del Regne davídic en dos regnes a la mort de Salomó: Israel al Nord, amb capital a Samaria, i Judà al Sud, amb capital a Jerusalem. Ens fan assistir primer a la caiguda d'Israel, l'any 722 aC, en mans dels assiris, i després a la de Judà, l'any 586 aC, en mans dels babilonis. Aquest serà el punt i final de la història. L'autor hi va entreteixint la cronologia dels regnats d'ambdós reialmes, però, en realitat, el protagonista és Déu i el seu projecte. El criteri que decideix els avatars de la història política dels dos regnes és la fidelitat o no al projecte (la Llei) de Déu, veritable rei d'Israel i de Judà. És una història profètica. Ja hem dit en comentaris anteriors que el profeta és l'intèrpret autoritzat de la Torà en el marc de la història. Així, com una frontissa entre les dues parts, entre els dos llibres dels Reis, s'hi insereix, de forma una mica abrupta però relligant-los, l'anomenat cicle d'Elies i Eliseu, profetes clau per a entendre el veritable argument d'aquesta obra, com ja insinuava el P. Clair: és Déu qui guia la història del poble, una història que es resol en la fidelitat o no al seu projecte explicitat en la Llei (1 Re 17,1 - 2 Re 2,15). Amb paraules d'André Chouraqui: «És el Déu d'Israel qui dóna a aquesta història un començament, un sentit i una finalitat. L'autor té la mirada fixa en aquest Déu, no pas en el rei terrenal. La seva preocupació principal és descriure la part que el Senyor pren en aquesta història de la qual ell és autor i únic guia» (Introducció als llibres dels Reis).

L'autor, des de l'exili, després del fracàs aparent del projecte de Déu —en realitat allò que fracassa és un projecte polític, humà— intenta trobar un sentit a tot plegat, i ho fa resseguint aquesta història política des de la perspectiva de la fidelitat a la Torà. És el criteri teològic que trobem en el llibre del Deuteronomi, i que dóna nom també a la teologia d'aquesta història profètica. Si el poble, guiat pel seu rei, no té en compte el projecte de Déu en la configuració del projecte polític, aquest projecte camina cap al fracàs. El profeta intervé en els moments crucials, al cor d'aquesta història, per recordar i actualitzar aquest criteri de fidelitat a la Paraula de Déu i provar de redreçar el fil de la història. De fet, la profecia va més enllà, superant-lo, del fracàs del projecte polític —la caiguda dels dos regnes— com a testimoni de la fidelitat insubornable de Déu al seu pacte. I és que, al capdavall, cap projecte polític no es pot confondre amb el Regne de Déu. Tan sols el prepara, l'indica, hi apunta. El Regne de Déu no és un projecte humà ans totalment i exclusivament un projecte de Déu que advé en la història humana com a do gratuït. Sabem que, per a la Bíblia d'Israel, aquests llibres històrics (Josuè, Jutges, Samuel i Reis) formen un tot amb la resta dels llibres profètics (Isaïes, Jeremies, Ezequiel i els següents dotze profetes menors): un tot o secció que la Bíblia hebrea anomena indistintament amb el nom de «Profetes».

En el text que us proposo descobrirem que aquesta Paraula, el projecte de Déu, la Torà, està escrita al cor de la història del poble com a criteri que no es pot eludir. Aquest cor de la història, el seu punt d'inflexió és el temple, on el sacerdot troba el rotlle de la Llei. Però aquesta Llei, des del temple, tendeix a envair i fecundar, respectant-lo, l'àmbit sempre atractiu de la història profana que batega amb el pols de la quotidianitat.

Lectio 2 Reis 22:1-20

1 Josies tenia vuit anys quan començà a ser rei. Va regnar trenta-un anys a Jerusalem. La seva mare es deia Jedidà i era filla d'Adaià, de Boscat. 2 Va plaure al Senyor i va imitar en tot el comportament de David, el seu avantpassat, sense desviar-se'n ni a dreta ni a esquerra. 3 L'any divuit del regnat de Josies, el rei va enviar el canceller Xafan, fill d'Assaliahu, fill de Meixul·lam, al temple del Senyor, amb aquest encàrrec: 4 «Vés a trobar el gran sacerdot Hilquià perquè recompti els diners de les ofrenes del temple del Senyor, tot allò que els guardians del cancell han recollit del poble. 5 Que ho donin als mestres d'obres encarregats de l'edifici del temple del Senyor, perquè puguin pagar els qui treballen en les obres de reparació dels desperfectes del temple: 6 els fusters i els paletes. Així podran comprar la fusta i els carreus necessaris per a les reparacions de l'edifici. 7 I que no els demanin comptes dels diners que els posen a les mans, perquè són gent de tota confiança.» 8 Llavors el gran sacerdot Hilquià va dir al canceller Xafan: «He trobat el llibre de la Llei al temple del Senyor!» Hilquià va passar el llibre a Xafan, i aquest el va llegir. 9 El canceller Xafan anà a palau i va portar al rei la següent notícia: «Els teus servents han comptat tots els diners recollits al temple i els han donat als mestres d'obres encarregats de l'edifici del temple del Senyor.» 10 Després el canceller Xafan va comunicar al rei: «El sacerdot Hilquià m'ha donat un llibre.» I Xafan el va llegir davant el rei. 11 Quan el rei va sentir les paraules del llibre de la Llei es va esquinçar els vestits. 12 Després va donar aquesta ordre al sacerdot Hilquià, a Ahicam, fill de Xafan, a Acbor, fill de Micaià, al canceller Xafan i a Assaià, oficial reial: 13 «Aneu a consultar el Senyor per mi, pel poble i per tot Judà, sobre el que hi ha escrit en aquest llibre que ha estat trobat, perquè la indignació del Senyor es deu haver abrandat contra tots nosaltres, ja que els nostres pares no van obeir les paraules d'aquest llibre i no van complir tot el que prescriu.» 14 El sacerdot Hilquià, Ahicam, Acbor, Xafan i Assaià anaren a trobar la profetessa Huldà, muller de Xal·lum, fill de Ticvà, fill d'Harhàs, encarregat del vestuari. Huldà vivia a Jerusalem, al Barri Nou. Quan li van explicar l'assumpte, 15 ella els va dir: «Això us respon el Senyor, Déu d'Israel: Digueu a l'home que us ha enviat: 16 “Jo, el Senyor, faré caure un desastre damunt aquest lloc i els seus habitants; així es complirà tot el que està anunciat en el llibre que el rei de Judà ha sentit llegir. 17 Ells m'han abandonat i han cremat ofrenes a altres déus, m'han irritat amb els ídols que són obra de les seves mans; per això la meva indignació s'ha abrandat contra aquest lloc, i és un foc que no s'apagarà.” 18 Responeu, doncs, al rei de Judà que us ha enviat a consultar el Senyor: “Això et dic jo, el Senyor, Déu d'Israel: Les paraules que has sentit llegir 19 t'han tocat el cor, i t'has humiliat davant el Senyor en sentir com jo afirmava que aquest lloc, amb els seus habitants, quedaria desolat i maleït. Veient que t'has esquinçat els vestits i has plorat davant meu, jo també t'he escoltat a tu. Ho dic jo, el Senyor. 20 Per això faré que et reuneixis amb els teus pares; reposaràs en pau dins el sepulcre, i els teus ulls no veuran res de la calamitat que faré caure damunt aquest lloc.”» Ells van fer saber al rei aquesta resposta.

És un text de lectura aparentment fàcil. Mirem-ne el drama —com diria Orígenes—, això és, la successió dels fets i les intervencions dels personatges: els diàlegs, els detalls, els matisos, què diuen, què fan, com ho diuen, com ho fan, on ho diuen, on ho fan... etc. És important llegir la Bíblia des d'aquesta perspectiva dramàtica o literària. Els nostres pares en la fe ho feien. Per què a nosaltres ens costa tant?

Fixem-nos, en una primera lectura, que hi apareixen els personatges i els elements fonamentals de la teologia d'Israel: el rei com a ungit del Senyor, el temple i els sacerdots, la profecia —una dona! la profetessa Huldà—, i, al centre de tot, com a nus de l'acció dramàtica, el llibre de la Llei. L'escena és força pintoresca, plena de color i de tensió, i per això la seva lectura amable pot, d'entrada, desorientar. En unes obres de restauració al temple de Jerusalem que, pel que sembla, estava una mica deixat, els paletes troben el rotlle de la Llei amagat potser en un forat, rere una paret, o en algun altre lloc recòndit. Aquesta troballa, amb el procés de lectura que suscita, i subratllo la paraula «lectura» —primer el canceller Xafan (potser també el gran sacerdot Hilquià, el text no ho precisa) i després el rei— desvetlla un procés seriós de conversió i de retorn als camins del Senyor que marcarà positivament el regnat del rei Josies, considerat pel cronista un bon rei: «Mai no hi havia hagut abans de Josies un rei que s'hagués convertit com ell al Senyor: amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, tal com diu la Llei de Moisès; i després d'ell tampoc no n'hi va haver cap d'igual» (2 Re 23,25).

El rotlle de la Torà és trobat al temple, és a dir, en el lloc del culte, l'espai especialment designat per Déu mateix per a l'encontre amb el seu poble. Això ja és molt significatiu: els creients de la Bíblia deixen —i deixem— ressonar la Paraula de Déu en l'àmbit de la litúrgia. Però manca una instància important perquè aquesta Paraula celebrada i acollida en el culte esdevingui activa per a la història i la vida concreta de cadascú. Aquesta instància és la profecia. La profetessa Huldà, en efecte, interpreta en el segon moviment del relat el sentit de la troballa i de la lectura de la Llei, i fa veure com l'abandó d'aquesta Llei, el fet d'haver construït el projecte de la història deixant-la de banda, no queda sense conseqüències: Judà i Jerusalem, si no redrecen els seus camins, i aquests camins passen per la Llei del Senyor, correran la mateixa sort que el regne del Nord, Isarael, el record de la desfeta del qual és encara ben present.

Què diuen els personatges? Em sembla que la frase central, la més important, és la del sacerdot Hilquià: «He trobat el llibre de la Llei al temple del Senyor!». Aquest verb «trobar», en la seva forma hebrea, indica el final acomplert d'una intensa recerca, encara que aparentment el llibre hagi estat trobat per casualitat. Després, el conseller Xafan, com qui no vol la cosa, ho comunica al rei: «El sacerdot Hilquià m'ha donat un llibre». Per a ell el més important són evidentment les obres del temple i els diners, d'acord amb l'encàrrec del rei. Una altra paraula important és la resposta del rei després d'escoltar la lectura de la Llei: «Aneu a consultar el Senyor per mi, pel poble i per tot Judà, sobre el que hi ha escrit en aquest llibre que ha estat trobat». El rei és el representant del poble. Parem esment en la insistència en el verb trobar: en la seva forma passiva pot indicar que és Déu qui ha desencadenat aquest procés que, insistim, en l'àmbit de la història sembla fruit d'una casualitat. I, finalment, les paraules de la profetessa, que omplen de sentit tot el procés: «Això et dic jo, el Senyor, Déu d'Israel: Les paraules que has sentit llegir t'han tocat el cor». Són paraules que fan un diàleg. Primer el diàleg entre els personatges de la història, els protagonistes aparents del drama: el rei, el canceller, el sacerdot, la profetessa... un diàleg que ens porta a descobrir-ne l'interlocutor en majúscules, el Senyor, que parla per boca de la profetessa: ell és el veritable protagonista del drama, el qui guia la història.

Resumint: aquest rei piadós, descendent de David, preocupat per l'abandó del temple a causa dels cultes idolàtrics que s'hi han practicat, endega obres importants de restauració. Els paletes troben el llibre amagat de la Llei del Senyor, i el lliuren al sacerdot Hilquià, el qual, al seu torn, el fa a mans del secretari del rei, Xafan. Xafan, havent-lo llegit, el presenta al rei. Josies, corprès per la lectura, fa consultar la profetessa Huldà per desvetllar i actualitzar aquella Paraula «adormida» del Senyor en les vells rotlles polsosos. El missatge de la profetessa és molt dur: construir el propi projecte humà, polític, històric... a banda del projecte de Déu, porta a un atzucac, al fracàs.

Meditatio

Hem fet una lectura superficial del text. Una lectura carnal, històrica, literal... ens hem fixat en els detalls del drama, en els personatges i en les situacions. També en els diàlegs: com en la primera lectura d'una obra de teatre, tots els actors asseguts dalt l'escenari, abans d'identificar-se amb els personatges i començar a interpretar-los. La lectura històrica del text sempre és una mica freda, asèptica, neutra. I ha de ser així. Aquesta insatisfacció —que uns paletes, fent obres al temple, trobin un vell rotlle de la Torà, no significa res per a nosaltres— ens empeny a fer un pas més. A provar d'aprofundir el text, a interpretar-lo, a trencar-ne la closca dura de la lletra, a llegir-lo a un nivell espiritual per tal d'extreure'n el sentit. Com en l'obra de teatre ens disposem a esdevenir nosaltres mateixos actors del drama, és a dir, ens disposem a deixar-nos afectar per la lectura del text, a implicar-nos en els processos que pot desvetllar. És el que fem en aquest segon nivell de lectura que anomenem meditatio, i que no es tracta pas d'una lectura piadosa o emotiva, sinó d'un aprofundiment seriós i laboriós de les paraules i les frases que confegeixen el text.

Aquesta lectura atenta ens fa adonar de seguida d'un detall important de la identitat del personatge que posa en marxa tot el procés del drama. Es diu Josies, és a dir, Jesús o Josuè —en hebreu és el mateix, i significa «Déu salva». Josuè, que era el personatge amb el qual iniciàvem la caminada per la història, el lloc on cal trobar i actualitzar la Llei del Senyor, és un capdavanter del poble, un guia, algú preocupat per la fidelitat dels qui té confiats al projecte de Déu expressat en la seva Paraula que és presenta com a Llei, com a norma per als homes. El nostre Josuè, Jesús de Natzaret, tindrà una missió molt semblant: assumirà d'una forma nova i definitiva el projecte de Déu com a Regne que ve i vol ser instaurat ja enmig d'una comunitat acollidora, preparada per a escoltar. Josies, el nostre rei, es troba una mica al mig d'aquests dos grans personatges. Entre el Josuè que inicia el camí de la història i el Jesús que la culmina obrint-la definitivament vers l'horitzó del Regne, hi ha Josies, que representa l'espai secular i profà: Josies té el llibre de la Llei a les mans, entre el sacerdot Hilquià i la profetessa Huldà: tot ell és una invitació a llegir-la, a actualitzar-la, prenent com a referent la profecia, responsable a Israel que el culte incideixi en la realitat i es verifiqui en una ètica, en un comportament correcte —just, diria la Bíblia—.

La lectura profunda ens revela tot un procés. Primer la recerca. Les obres del temple són com la metàfora, una mica, de la nostra vida, i del que ens passa. Sovint vivim també entre runes, i és enmig d'aquestes runes que som cridats a treballar per construir la nostra identitat amb la referència objectiva d'una Paraula amagada que cal trobar. Jesús a l'evangeli fa servir una metàfora molt semblant en una de les seves paràboles del Regne: la metàfora del tresor amagat. Hi ha algú que cava i troba un tresor, i la troballa suscita també un procés: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 13,44). Ben mirat, la reacció del nostre rei Josies després de trobar i escoltar la lectura del llibre de la Llei, i la d'aquest home de la paràbola, és molt semblant. Potser amb una diferència: al rei Josies el mou el temor davant el judici de Déu, i a l'home de la paràbola el mou la joia d'haver trobat el seu bon Déu amagat com un tresor al cor de la realitat, al cor de la vida quotidiana. Potser aquesta és la diferència entre el vell pacte i el novell: l'ombra del judici de Déu i l'alegria lluminosa de la proximitat de Déu i del seu Regne.

El procés que porta a la conversió del rei passa per la lectura, és a dir, per la represa de la Llei com a pauta de l'aliança amb Déu. I passa també pel temple, pel culte, per la trobada dialogal amb el Senyor. El llibre és trobat al temple, lloc de la litúrgia, l'únic lloc possible, segons el Deuteronomi, del trobament correcte entre l'home i Déu. I les causes de la infidelitat del poble tenen a veure, un cop més, amb el culte, amb el culte idolàtric, motiu pel qual el temple del Senyor havia anat quedant abandonat i menysvalorat, fins a la ruïna física i a l'esmorteïment de la litúrgia sacrificial que s'hi tributava. Aquesta troballa del llibre de la Llei al temple evoca la situació del poble després de l'exili, quan ha tornat a l'antic regne de Judà —ara una província autònoma de l'imperi Persa— i comença a reconstruir el país i, sobretot, la pròpia identitat enmig de les ruïnes del temple i de la ciutat de Jerusalem. Aquest procés de reconstrucció i recuperació de la identitat teològica —Israel és un poble que pertany a Déu— es fa bàsicament partint de la lectura i meditació de la Llei i la seva actualització en el culte profètic. Les ruïnes del temple són metàfora del poble anorreat, i la troballa del rotlle de la Llei al cor d'aquestes ruïnes indica el mandat per part de Déu de refer el pacte, l'aliança, la història de la pròpia identitat, per i a través de la lectura del text. La Bíblia, tal com la tenim, és l'obra editorial d'aquest moment fort en què els savis d'Israel reprenen les velles tradicions, les rellegeixen, les actualitzen i, sobretot, les preguen en l'àmbit del temple que va renaixent de les seves ruïnes, i, ben aviat, també en l'àmbit més domèstic del culte sinagogal. La profecia, en tot aquest procés, hi intervé com l'esperit que guia i vivifica la lectura: la lectura de la Llei en l'espai del culte es converteix en autèntic diàleg amb Déu, i amb el foc de la profecia esdevé l'esperó i l'estímul d'una vida nova. La feta del rei Josies no és sinó una anticipació o, millor, una projecció vers el passat, d'aquest procés de recuperació del poble després de la desfeta de l'exili.

A través de la paraula profètica d'Huldà descobrim el veritable sentit dels esdeveniments i de la història, i qui és el qui la guia i la porta vers el seu acompliment: Josies posa en marxa el drama d'una història humana, però no n'és ell l'autèntic protagonista, no és pas ell el qui la guia; el fracàs del projecte humà, aquest projecte que s'havia concretat en una monarquia i en la construcció d'un país, es deu a l'oblit unilateral de la Llei.

Llei, culte i profecia formen un tot en la identitat teològica del poble. La seva articulació correcta no sempre és fàcil, però cal esmerçar-se sempre perquè això sigui possible. El rei Josies, com a representat del poble i garant d'un projecte humà, polític, rep una paraula de l'àmbit del culte, del temple, però aquesta paraula no serà activada fins que no se n'hagi fet una nova relectura en l'àmbit de la profecia. Aquest és el sentit de la història profètica. Quan parlem d'història profètica volem dir això. Una història que camina per ajustar-se més i més al projecte de Déu. La profecia fa possible que l'àmbit de la laïcitat —amb paraules modernes— i de la profanitat, allà on pertanyen el rei i el poble, esdevingui també un lloc teològic. A partir d'ara la «tenda del trobament» amb Déu ja no és únicament el temple, ans també la realitat profana. Tanmateix, el pas cap a la profanitat com a lloc teològic, com a lloc de Déu, el farem d'una forma més decisiva i definitiva en entrar a la tercera secció de la Bíblia, anomenada «Escrits», i, sobretot, en accedir al Nou Testament, quan Jesús dirà que ell mateix és el temple, el lloc del trobament entre Déu i l'home.

Contemplatio

La Bíblia és com una sala de miralls. També és com un mirall trencat. Un conjunt d'imatges, aparentment fragmentàries o distorsionades, que amb la nostra lectura hem d'aprendre a recompondre. Aquesta metàfora del mirall trencat indica el valor del pluralisme dins l'Escriptura. L'Escriptura no és unívoca. És un diàleg, tal com veiem en el drama de la nostra lectura. Un diàleg humà al servei d'un diàleg diví. Hem de fer dialogar els llibres de la Bíblia, hem d'aprendre a mirar en un mirall la imatge d'un altre mirall. És així, partint de la metàfora dels miralls, que voldria fer la contemplació del text que acabem de llegir. Heus ací el mirall, o els miralls:

Primer mirall: «Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare. Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: “Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.” El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.” Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada. Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret» (Lc 2,21-39).

Segon mirall: «Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: “Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.” Ell els respongué: “Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?” Però ells no comprengueren aquesta resposta» (Lc 2,41-50).

Jesús havia estat presentat al temple, tot just nat, amb motiu de la purificació dels seus pares i amb vista al compliment de la Llei. Fou el trobament amb el vell Simeó, representant de l'Israel creient, i amb la profetessa Anna, que donava culte a Déu en el temple i esperava l'alliberament d'Israel. Ara, assolida l'edat del seny, l'edat en què ja li era permès de llegir i comentar la Torà, Jesús retorna al temple, d'amagat dels seus pares, per dialogar amb els guardians oficials d'aquesta Torà, els mestres d'Israel: ho fa escapolint-se de Josep i de Maria per amagar-se momentàniament al cor del temple. I és aquí, en aquest àmbit, al temple, enmig d'aquest diàleg de saviesa —«escoltant-los i fent-los preguntes», diu el text— que Jesús ha de ser cercat i després trobat, com en altre temps el rotlle de la Torà pel sacerdot Hilquià.

El joc de miralls ens projecta la imatge de Jesús com la Torà veritable, com la Paraula encarnada de Déu, ara ja no tan sols en el paper, sinó en una història i un procés humans concrets, els d'aquest jove Jesús.

Jesús, un cop trobat al temple pels seus pares, deixa l'espai sagrat de manera definitiva per amagar-se en l'espai profà de la quotidianitat. A partir d'ara, quan arribi el temps de la seva manifestació, tindrà només algun contacte esporàdic amb el temple, i sovint per a distanciar-se'n o relativitzar-lo. Aquesta és la gran novetat de l'evangeli, quelcom que ja s'insinuava en el relat del rei Josies: la instal·lació definitiva de la Llei, de la paraula sagrada, en l'àmbit de la realitat profana. També el culte i la profecia —Simeó i Anna, i els pares de Jesús en forma de sacerdots oferents— han intervingut per clarificar la identitat de Jesús, però provocant aquest desplaçament des de l'espai sacral al profà: «Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem», dirà Jesús, el profeta, a la samaritana (Jn 4,21). I en l'evangeli de Lluc, serà també un samarità, i no el levita ni el sacerdot, qui recollirà l'home malferit a la vora del camí (Lc 10,30-35), i serà un samarità l'únic dels deu leprosos guarits que tornarà per donar gràcies a Jesús (Lc 17,11-19). En virtut d'aquest desplaçament, Jesús, com a Torà encarnada en un procés i en una història humans, serà capaç d'activar un capgirament definitiu en l'evolució del món. Aquest món, privat com el samarità i la samaritana d'identitat teològica, esdevindrà el lloc per excel·lència de la trobada amb Déu.

L'escolta de la Paraula, ben clara en el cas de Josies —el text no deia que ell mateix llegís el llibre de la Llei, sinó que ho feia el canceller Xafan en veu alta—, pren en el cas de Maria i de Josep el nom del silenci meditatiu sota el vel de la incomprensió. I és que en el silenci del món, al cor de la realitat, mentre la història va fent el seu camí, la Paraula de Déu no és mai explícita, ni unívoca. Parla amb els clarobscurs d'una biografia humana! Aquest és l'horitzó de la nostra contemplació, aprendre a llegir en la història i en la rutina de la vida la Paraula en majúscules, una Paraula amagada, l'única que pot aportar llum i sentit.

Oratio

Per a la pregària que ha de culminar el nostre treball de lectura, us proposo, com ja és habitual, un altre mirall, un mirall que us retorna el text de la Llei i en el qual podeu també contemplar-vos vosaltres, mirant d'ajustar el vostre itinerari a aquesta Llei. El mirall és un salm, un petit fragment del salm 119 [118], un llarg salm alfabètic (format de vint-i-dos salms, tants com les lletres de l'alefat) que és una meditació amorosa de la Torà del Senyor.

Salm 119:1-16
1 Feliços els homes de conducta irreprensible,
que segueixen la Llei del Senyor!
2 Feliços els homes que guarden el seu pacte
i cerquen el Senyor amb tot el cor,
3 no cometen mai cap mal, segueixen els seus camins!
4 Has donat els teus preceptes
perquè siguin observats fidelment.
5 Tant de bo que els meus camins
no es desviïn de guardar els teus decrets;
6 mai no em veuré decebut
si tinc al davant tots els teus manaments.
7 El meu cor et lloarà amb sinceritat
quan aprendrà que decideixes amb justícia.
8 Vull guardar els teus decrets;
no m'abandonis, no em deixis sol.

9 Com mantindrà pur un jove el seu camí?
Vivint d'acord amb la teva paraula.
10 T'he cercat amb tot el cor:
no deixis que m'aparti dels teus manaments.
11 Guardo al fons del cor el que has promès,
per no pecar contra tu.
12 Sigues beneït, Senyor!
Fes que aprengui els teus decrets.
13 Els meus llavis compten d'una a una
totes les sentències que has donat.
14 Sóc més feliç guardant el teu pacte
que fruint de grans riqueses.
15 Vull considerar els teus preceptes
i fixar-me en els teus camins.
16 Els teus decrets són la meva delícia,
no oblidaré mai el que has promès.

Un mirall en el qual podem mirar-nos i emmirallar-nos: «El meu cor et lloarà amb sinceritat quan aprendrà que decideixes amb justícia». Al capdavall, la contemplació i l'activació en la nostra vida de la Llei del Senyor, del seu projecte just i amorós, és font d'alegria i de lloança, és un camí vers l'autèntica felicitat, vers el sentit ple de la nostra vida: «Sóc més feliç guardant el teu pacte que fruint de grans riqueses». Els salms —cent cinquanta miralls al cor de la Bíblia— actuen com el Llibre trobat en un forat recòndit del temple; els salms, cantats en la litúrgia, pregats en el silenci del propi cor i actualitzats pel missatge profètic, són capaços de desvetllar un procés de renovació en la nostra història personal, fins al punt que tota la història, la història col·lectiva, la que construïm amb els altres, sigui portada, acompanyada vers l'horitzó de la benedicció i de la lloança, que són els noms bíblics de la plenitud i del sentit: «Sigues beneït, Senyor! Fes que aprengui els teus decrets. Els meus llavis compten d'una a una totes les sentències que has donat. Sóc més feliç guardant el teu pacte que fruint de grans riqueses. Vull considerar els teus preceptes i fixar-me en els teus camins. Els teus decrets són la meva delícia, no oblidaré mai el que has promès».

Publicat a la Revista Poblet, n. 29, desembre 2014