diumenge, 19 de gener de 2014

Des del monestir

DEFENSA DEL CAGANER

Tot desant les figures del pessebre hi he pensat. Abans de Nadal «el caganer» va fer parlar, ran d’una desafortunada representació. Va provocar reaccions de tota mena... fins i tot els més bel·ligerants volien presentar una querella. No sé si ho han fet. El caganer! Apareix als pessebres catalans a finals del segle XVII, i no únicament als pessebres. Es tracta, per tant, d’una figura que s’ha guanyat amb justícia el títol de tradicional i entranyable.

Sempre he vist el pessebre com una teatralització del misteri de l’Encarnació, com una confessió joiosa i humil alhora de la fe de Calcedònia: Jesucrist, Déu i home veritable. En aquesta confessió, el relat de la Creació se’ns torna muntanyes de suro i de guix, boscos de molsa, rius de paper de plata, camins de serradures, conreus de terra vermella, cel blau fosc de paper fi, figuretes de fang i de colors vius. I al centre, entre el bou i la mula, el Senyor de la Creació fet infant. La figura del caganer hi aporta un gran realisme. Joan el Teòleg ho dirà amb paraules altisonants: «El qui es la Paraula es va fer carn». Déu assumeix la nostra fragilitat fins a les darreres conseqüències. La figura del caganer, el de debò, ens hi representa una mica a tots, fràgils i indefensos.

En realitat —la saviesa popular sempre va molt a fons— el caganer del pessebre és l’evocació feliç d’una escena molt simpàtica de la Sagrada Escriptura, força oblidada, la d’un caganer reial vinculat a la història de David i de la genealogia del Messies (1 Samuel 24,1-23). Vet ací que el rei Saül, tot perseguint David, va entrar en una cova a fer les seves necessitats. Amagat dins la cova hi havia David i els seus homes. Saül, indefens, li era presa fàcil. Però David va saber reconèixer, enmig de la indefensió del seu perseguidor, la dignitat i la llibertat de l’ungit del Senyor, i no li va fer cap mal. L’escena acaba amb una bella confessió de Saül: «David, fill meu, és de debò la teva veu? [...] Tu ets l’innocent, i jo el culpable. Tu sempre m’has fet bé, i jo, en canvi, sempre t’he fet mal [...] Jo sé de cert que tu seràs rei, i que en tu es consolidarà la reialesa d’Israel».

Fem nostres aquestes paraules! I tant de bo el misteri d’aquest Rei que acabem de celebrar ens faci una mica més humans, una mica més humils. I és que per Nadal aprenem sobretot a situar-nos en la nostra realitat, als ulls de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1791, 19 gener 2014