dimarts, 18 de març de 2008

Homilia, 18 març 2008

DIMARTS SANT
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

«Déu va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plà­nyer». Ho cantarem durant la comunió, tot apropant-nos a rebre el Pa que ens dóna Jesús, signe de la seva identitat i de la seva intimitat compartides. Va ser, com ho serà aquest, un moment intens aquell en què Judes va rebre el pa de l’amistat del Senyor i, rere aquest pa, la suggestió de Satanàs.

Jesús sap què està passant pel cor de Judes i fins l’empeny, l’en­coratja a dur a terme el seu propòsit: «Fes més de pressa això que estàs fent». Jesús, encara, interpreta «això que Judes està fent i que cal que faci de pressa» com la causa de la glorificació del Fill de l’Home. Glorificar, si ho traduïm en un llenguatge entenedor per a nosaltres, vol dir manifestar, fer evident el pes específic d’una cosa, la seva realitat, el seu significat profund. «Això que Judes està fent» revelarà, segons Jesús, qui és realment el Fill de l’Home, qui és realment Déu.

I què és el que fa o ha de fer Judes?

Déu entrega, lliura el seu Fill. Allò que va demanar una vegada a Abraham, el lliurament del fill estimat, és a dir, de la pròpia vida, del propi futur, Déu ho fa, ho assumeix com a cosa pròpia. Déu ens dóna Jesús, el seu Fill estimat, i en el Fill se’ns dóna Ell mateix com a Déu: «Déu va entregar el seu propi Fill…». Goso afirmar que l’essència de Déu, allò que Déu és, la seva glòria, el seu pes específic, s’explica en aquest verb «entregar».

I Judes, què hi fa ací? Judes assumeix la responsabilitat de conjugar en mode humà el verb entregar, que, fins ara, hem conjugat en mode diví. Això és el que fa, el que ha de fer Judes; això és el que Jesús l’apressa a fer, i que serà causa de glorificació per a ell, per a Jesús, i per a Déu: Judes lliura, entrega Jesús, el Fill, als grans sacerdots. Judes, amb la seva acció, inicia el drama que culminarà divendres quan sentirem Jesús, a la creu, assumint amb plena llibertat tot el pes i el significat d’aquest verb lliurar, en el moment en què, «inclinant el cap, lliurarà l’esperit», és a dir, es lliurarà ell mateix al Pare i a la humanitat. Avui, doncs, comencem la contemplació d’aquest misteri del lliurament de Jesús, en el qual Judes hagué d’assumir un paper tan important i tan terrible alhora.

Germanes, germans, nosaltres, del verb original grec que hem de traduir per «entregar» o «lliurar» (en llatí «tradere»), en retenim només els significats de «trair» i de «traïdor», i hem convingut sense cap escrúpol a etiquetar Judes com «el traïdor», i amb Judes, en molts moments de la història, fins i tot el poble jueu en el seu conjunt. Ho és, però, Judes un «traïdor» en el sentit pervers que nosaltres donem al mot? I nosaltres? No «traïm» sovint el text de la Sagrada Escriptura quan en fem una lectura superficial i en traiem conseqüències superficials per a la nostra vida?