diumenge, 22 de juliol de 2012

Des del monestir

NEBIAH

Vol dir profetessa. El llibre de l’Èxode presenta amb aquest nom la germana de Moisès, Maria, encarregada de dirigir la gran litúrgia d’acció de gràcies de la Pasqua, després del pas del mar Roig (Ex 15,20). Però no vull escriure sobre això.

Alguns voldrien els monjos i, sobretot, les monges, quietes en els seus monestirs, enfilant salms o desgranant rosaris. Diuen que som religiosos de vida contemplativa (!?). Fins i tot n’hi ha que afirmen que som els encarregats de la pregària en l’església, com si Jesús hagués lliurat el Parenostre només a uns quants. I, tanmateix, els qui diuen això no s’adonen que la vida monàstica, amb el pas del temps, ha perdut l’alè profètic que sí que l’havia caracteritzada dins l’església. Per no parlar dels primers segles del cristianisme, pensem per exemple en un Bernat de Claravall (s. XII), que no es quedà per a ell tot sol la Paraula que li cremava les entranyes, o, en els nostres dies, en un Roger de Taizé, que va fer del seu monestir un signe profètic de reconciliació.

Avui la vida monàstica a casa nostra ha retrobat el seu alè profètic per boca de dues profetesses: la germana Teresa Forcades, benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, i sor Lucía Caram, dominica del convent de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara de Manresa. Cadascuna amb matisos diferents, són portadores d’una paraula de foc, clara i intel·ligent, una paraula que neix de la fe i de la raó i que es verifica en els fets, en la línia del «dabar» (paraula-esdeveniment) de la Bíblia.

La paraula profètica sempre és incòmoda, principalment per als dirigents de la mateixa institució de la qual brolla i a la qual va adreçada. Déu ens hi parla, per mitjà d’aquesta paraula, en moments delicats o crucials de la història, per recordar-nos que l’Absolut és l’altre, el petit amb el qual Ell s’identifica. L’altre és la bardissa encesa on el misteri de Déu se m’ofereix i em reclama, fent esclatar els àmbits esquifits del dogma i del magisteri.

Agraïm-la, aquesta paraula profètica. No siguem sords! Acollim-la en tots els seus matisos! És Déu mateix, el Senyor, qui ve a trobar-nos en la paraula dels profetes: «Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol / per a virtuts corcades en l’acontentament. / [...] dóna mal d’ull a la bellesa clara / i infecta de misèria la joia i el desig, / car ja tota mirada, o radiant o llosca, / s’aclarirà de sobte, bleïda per la fe: / vindré com terratrèmol o com gropada fosca / perquè Jo sóc, Jo sol, Jahvè!» (Nabí, Josep Carner, cant I).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1713, 22 juliol 2012