dijous, 15 de novembre de 2012

Lectio Divina

«JO SÓC JOSEP, EL VOSTRE GERMÀ»
Una lectura del Gènesi

Introducció

Iniciem en ferm el nostre propòsit de llegir la Bíblia a través d’alguns dels textos més rellevants de cadascun dels llibres que la formen. Parlem de «textos rellevants», i no és pas fàcil fer-ne una tria. En tot cas, es tracta d’una tria subjectiva, evidentment. Cada lector s’identifica amb uns o altres textos, que li poden semblar més o menys rellevants. A la Bíblia, no caldria dir-ho, quan la llegim com aquest diàleg entre Déu i nosaltres, entre nosaltres i Déu, tot ho és de rellevant.

El text que he triat, del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, és el relat del retrobament dels germans de Josep, amb Josep, el seu germà, a Egipte, i forma part d’una llarga i preciosa narració que se sol anomenar «Història de Josep i els seus germans» (Gènesi, capítols 37 al 49).

Amb la presentació que vaig fer de la Bíblia en el número anterior, tenim ja uns elements per a situar correctament el text i no perdre’ns en la seva lectura i interpretació. Recordem alguns aspectes importants. El Gènesi és el primer llibre de la Bíblia, i és també el primer llibre de la Torà, i la Torà o Pentateuc és, al seu torn, la primera secció de la Bíblia hebrea. El nom del llibre en hebreu, bareixit, significa «al principi». El llibre, per tant, ens parla d’allò que hi ha al principi, d’allò que Déu ha posat com a fonament de la seva història, del seu diàleg amb la Creació i amb l’Home-Servidor de la Creació. És un llibre fundacional, en el sentit més ple d’aquesta paraula, o fonamental, en tant que conté els fonaments d’alguna cosa. Conté, si es vol, la identitat del poble que, tot llegint-lo, s’emmiralla en aquest llibre, que, no ho oblidem, forma part de la Torà, és Torà, és a dir, ensenyament de part de Déu, concreció del seu projecte, de la seva aliança, expressió, en definitiva, del seu ésser més profund que és amor i veritat, pietat i fidelitat. Convé recordar, per il·luminar aquest plantejament inicial, que també l’evangelista Joan comença el seu evangeli amb la mateixa paraula: «Al principi —diu— existia el Logos, la Paraula» (Jn 1,1). Al principi, diu Joan, com a fonament de la realitat i de la història de Déu amb la Creació i amb els Homes, i havia el Logos, la paraula, el sentit, el llenguatge. I, tot llegint l’Escriptura, nosaltres procurem trobar, aprendre aquest llenguatge, aquest logos diví portador de vida, de felicitat i de sentit, un logos, no ho podem oblidar, que s’ha fet carn, que ha assumit plenament aquesta història humana nostra de la qual ell mateix és fonament (cf. Jn 1,14 i He 1,2-3).

Presentació del text

Gènesi 45,1-15, Josep es fa conèixer als seus germans

«Josep no pogué dominar més l’emoció davant tots els qui l’envoltaven i va cridar: —Feu sortir tothom del meu davant. Així, en el moment en què es va fer conèixer als seus germans, no hi havia cap dels seus assistents. Josep es posà a plorar tan fort, que els egipcis ho van sentir i se’n va assabentar fins la cort del faraó. I va dir als seus germans: —Jo sóc Josep. ¿Encara és viu el meu pare? Els seus germans no li podien respondre, de tan esglaiats que estaven de tenir-lo al davant. Llavors Josep digué als seus germans: —Acosteu-vos cap a mi. Ells se li van acostar, i els tornà a dir: —Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida. Ja fa dos anys que hi ha fam al país i encara en passaran cinc sense conreu ni sega. Déu m’ha enviat aquí abans que vosaltres per assegurar-vos la supervivència en aquest país i salvar prodigiosament les vostres vides. No sou vosaltres els qui em vau enviar aquí, sinó Déu. Ell ha fet que jo fos com un pare per al faraó, m’ha fet senyor de totes les seves possessions i governador de tot el país d’Egipte. Afanyeu-vos a anar a trobar el meu pare i digueu-li: “Això diu el teu fill Josep: Déu m’ha fet senyor de tot Egipte. Baixa al meu costat, no triguis. Viuràs a la regió de Goixen, a prop meu, amb els teus fills, els teus néts, els teus ramats d’ovelles i vaques i amb tots els teus béns. Allà jo et mantindré, perquè encara queden cinc anys de fam. No vull que et manqui res a tu, ni a la teva família, ni als teus ramats”. Vosaltres mateixos i tu, Benjamí, germà meu, podeu comprovar amb els vostres propis ulls que sóc jo qui us parla. Feu saber també al meu pare quina alta dignitat ocupo a Egipte i expliqueu-li tot el que heu vist. I porteu aquí el meu pare com més aviat millor. Josep es va llançar al coll del seu germà Benjamí tot plorant, i Benjamí també plorava abraçat a ell. Després va besar els altres germans, cobrint-los de llàgrimes. Després d’això, els seus germans es posaren a conversar amb ell».

Com ja hem indicat abans, el text forma part —n’és un dels punts àlgids— del relat de la història de Josep i els seus germans (Gn 37-49). Convé recordar-la breument. Els dotze fills de Jacob, que són els dotze pares d’Israel, els dotze fonaments de la ciutat santa de Jerusalem, símbol de tot el poble, com diu bellament el llibre de l’Apocalipsi (21,14), els dotze germans, doncs, no acaben de reeixir en les relacions que comporta i que han de construir la seva vida fraterna. No suporten que un d’ells, Josep, sigui el dipositari de l’amor preferent del pare, Jacob, altrament anomenat Israel (cf. Gn 32,29). No suporten la diferència. El pare fins i tot li ha fet teixir una túnica ornada amb bells ornaments únics, preciosos, de gran valor. Decideixen eliminar-lo, sobretot després que Josep els ha contat un somni en el qual, ells, els seus germans, i els pares, Jacob i Raquel, simbolitzats per les garbes de blat, els estels, el sol i la lluna, es prosternaven davant Josep. El llancen dins una cisterna, després de rumiar si el maten o no, i, finalment, el venen a uns marxants que el conduiran com a esclau fins a Egipte, on, després de diverses vicissituds, Josep serà restablert pel Faraó i posat al cap del seu regne, ocupant-ne la segona dignitat. Arribat el temps de la fam, els germans de Josep baixaran a comprar blat a Egipte, i, després d’un procés molt complex, en el qual Josep actua aparentment com si es volgués venjar dels seus germans, però que, en realitat, vol ser una pedagogia de la reconciliació, procés que analitzarem una mica, es retrobaran amb el seu germà, reconciliats, formant, novament, un poble de germans.

Lectio

Si en fem una primera lectura atenta, que us proposo de fer abans de continuar endavant, ens adonem de seguida de la importància que tenen les paraules «germà», «pare», també «família» (en hebreu, literalment, «casa», és a dir, casal, llinatge), i «Déu» (en hebreu «Elohim», que és el nom genèric que sempre traduïm per la paraula «Déu»). Josep es presenta als seus germans, que fins ara no l’havien reconegut, com el germà en relació al pare. En efecte, exclama: «Jo sóc Josep [el vostre germà]. Encara es viu el meu pare?». Déu està fortament implicat en aquesta història. De fet, és el qui té la clau, el sentit, d’aquesta història.

Un altre aspecte que deduïm de la lectura, és la importància de la dignitat de Josep com a primer ministre o lloctinent del Faraó a Egipte. El text, doncs, vol subratllar també l’exaltació de Josep, després del seu itinerari d’abaixament i d’humiliació.

I, encara, un altre element que voldria subratllar, i que segurament també haureu identificat en la vostra lectura, és la tensió dramàtica i la càrrega emocional del relat. Estem assistint a un moment molt fort de retrobament i de reconciliació, quelcom que s’havia trencat, i no sense llàgrimes, ara es refà, i esdevé porta per al goig i per a l’esperança. Fixeu-vos que el text descriu l’esglai dels germans, i, encara, el plor, finalment alliberat, de Josep, que prepara el retrobament.

Volgudament m’aturo ací, per tal de continuar amb la meditació del text, això, és, amb el seu estudi més aprofundit. En realitat, podríem identificar molts altres aspectes, útils també per a la lectura espiritual que podem i podeu fer d’aquest bonic relat.

Meditatio

Som al final d’un trajecte. Estem assistint a un punt d’encontre de camins que s’havien separat i que ara es retroben. Trobar, retrobar-se, trobada... ha de ser sens dubte un verb important en la nostra meditació, en la nostra lectura profunda d’aquesta pàgina sagrada de l’Escriptura. D’on vénen aquests camins que es retroben? Convindria, ara, que féssim una parada i rellegíssim el relat de Josep des del capítol 37 del Gènesi. Recordem el punt d’arrencada d’aquests camins.

«Jacob habitava en el país de Canaan, on el seu pare ja havia viscut com a immigrant. Aquesta és la història de la família de Jacob. Josep tenia disset anys i pasturava els ramats amb els seus germans, però encara era un noi entre els fills de Bilhà i de Zilpà, dones del seu pare. Les noves que portava al seu pare sobre els seus germans no eren bones. Israel estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l’havia tingut quan ja era vell, i li havia fet teixir una túnica de mànigues amples. Els seus germans s’adonaven que el seu pare el preferia a tots ells; per això el detestaven i no eren capaços de parlar-li amigablement» (Gn 37,1-4).

Adoneu-vos de la insistència en la realitat del clan, de la família, de la casa. «Aquesta és la història —literalment, “genealogies”— de la casa de Jacob». És a dir, d’Israel. Israel ens està dient, està rellegint, en aquest text, està meditant, la seva identitat, una identitat que es forja en el seu esdevenir, en la seva història com a poble. És una casa construïda per les relacions fraternes entre germans en relació a un pare, Jacob o Israel, que porta la identitat de tot el clan, de la família. Jacob, però, com el seus pares Abraham i Isaac, viu com a immigrant, com a foraster en una terra que no posseeix en propietat. Israel, doncs, un poble sempre itinerant, un poble de tendes, que cal plegar i tornar a plantar, està en camí, està caminant per construir un futur, una identitat, que són el futur i la identitat de Déu, a l’escolta de la seva paraula. En aquest context, Josep ens és presentat de seguida en relació al seu pare i als seus germans. I ací comença el conflicte. La gratuïtat de l’amor del pare, Jacob, pel seu fill preferit, Josep, és el motiu de l’enveja i de la discòrdia. Allò que hauria de ser camí per a la gràcia i la joia de Déu, es converteix, per l’opció lliure de l’home, en camí de desfeta i de mort. Josep té una missió important enmig del seu poble, enmig dels seus germans, una missió que ja anuncien els somnis misteriosos de les garbes de blat i dels estels, el sol i la lluna que es prostren davant d’ell. Però de moment aquesta missió resta oculta, oculta d’una banda en la incomprensió respectuosa, meditativa i silent del pare: «Què vol dir això que has somniat» (Gn 37,10), i, de l’altra, en l’odi i la gelosia creixent dels germans.

El conflicte és tan greu, la ferida tan profunda, que porta a l’eliminació del germà, de l’agraciat, del favorit del pare, Jacob, i en darrer terme, de Déu, que és el qui de debò està al darrere de tota aquesta història. Segurament penseu en un altre text que parla de la mort d’un germà pel seu germà: Gn 4. Caín mata el seu germà Abel pel mateix motiu, perquè Déu ha acollit l’ofrena del seu germà i no la seva. Perquè la gràcia, la gratuïtat, el bé en definitiva, no tenen cabuda en el seu cor. Caín, i els onze germans de Josep, refusen el pla de Déu, refusen la mediació d’aquell que Déu ha triat per a fer-ne un signe esplendorós de la seva benedicció enmig dels homes.

Passant per l’abaixament i la mort —la cisterna, l’esclavitud i la presó a Egipte— Josep farà també el camí de l’exaltació, de la resurrecció, si voleu. Però primer ha davallat fins al més profund de la humiliació, i del cor de la humiliació, agafat de la mà de Déu que el salva, ha trobat el camí de l’ascensió, el camí de la glòria. En efecte, Josep és exaltat pel Faraó i posat al cap de tot el país d’Egipte. És així que Josep podrà començar a ser font de nova vida per al seu poble, per als seus germans i el seu pare.

És important adonar-se que el conflicte, l’eliminació del germà, afecta profundament el pare. La realitat del pare sofreix un canvi a causa del desamor dels fills, dels germans. El text descriu amb molta intensitat el dolor del pare quan li porten la túnica tenyida de sang del fill estimat, aquella túnica que el distingia com el fill de la predilecció:

«Jacob es va esquinçar els vestits, es posà una roba de sac i durant molt de temps va fer dol pel seu fill. Tots els seus fills i les seves filles intentaven de consolar-lo, però ell no es deixava consolar, i deia: —Encara faré dol pel meu fill quan baixi a trobar-lo al país dels morts! I plorava contínuament el seu fill» (Gn 37,34-35).

Quan Josep retroba els seus germans a Egipte, s’adona que, abans de fer-se conèixer, ha d’ajudar-los a guarir la ferida que ha comportat la divisió, que n’ha fet, d’un poble de germans, un poble de fratricides. I ací comença tota l’estratagema, que fa tan deliciós el relat, i, fins a un cert punt, desconcertant i contradictori: sembla que Josep es vulgui venjar dels seus germans, els vulgui retornar, «ull per ull i dent per dent, tot el mal que li han fet». Els acusa d’espies i els acomiada retenint com hostatge Simeó, però, dins els sacs de blat hi amaga els diners que ha rebut com a preu. En el segon viatge dels germans a Egipte, Josep acabarà amagant la seva copa d’argent dins el sac de Benjamí, el qui havia ocupat el seu lloc de predilecció en el cor del pare Jacob, la presència del qual havia imposat com a condició per alliberar Simeó en aquest segon viatge. I és en aquest moment, quan Josep vol retenir Benjamí, que els germans, representats per Judà, assumeixen la responsabilitat del germà petit davant del pare i, d’alguna manera, refan allò que s’havia trencat: estimen per l’altre, Benjamí, es posen en el seu lloc, fan el pas de l’egoisme i l’enveja vers l’amor, vers la llibertat de l’amor. Ho podeu llegir al capítol 44. En aquest punt arribem al nostre text, i és ara que comprenem el gruix humà i també teològic d’aquest retrobament de Josep i els seus germans, i amb ells, del pare, Jacob, perquè, finalment, els germans, refent la seva fraternitat, han refet també la seva relació amb el pare, és a dir, la seva filiació, la seva identitat com a poble, com a Israel.

Josep mateix és qui explica el sentit d’aquest itinerari estrany, paradoxal, d’aquesta història de divisió i de reconciliació i retrobament: «És Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida». És Déu qui s’amagava darrere el vel d’una història humana, feta d’amor i de desamor, de perdó i de reconciliació, de pèrdua i de retrobament. Déu sempre actua així en la història. Amagat, amb discreció. Respectant amb saviesa infinita els nostres processos humans, la nostra llibertat. Déu, en aquesta història, actua sobretot a través de Josep. I és ara que podem entendre el veritable significat de la figura, de la persona de Josep. Josep, enmig dels seus germans, és font de reconciliació, causa de retrobament, de perdó i de vida. Els lligams trencats es refan, després d’una llarga pedagogia de reconciliació, que ací hem repassat molt breument. El poble es retroba de nou com un poble de germans, com Israel unit per l’amor (els germans i el pare, Jacob) entorn de Josep, l’exaltat pel Faraó després d’haver fet l’experiència de l’abaixament i de la mort. Josep és, en realitat, una de tantes figures messiàniques que es troben a la Bíblia. Hi fa pensar aquella túnica tan bonica, única, que el distingia dels altres. Hi fa pensar l’amor preferent de què era objecte per part del seu pare i per part de Déu, que ha fet reeixir el seu camí. Hi fa pensar la seva saviesa, regal de Déu, i que el porta a saber llegir amb profunditat els signes —somnis— de la història. El Messies, a la Bíblia, és a dir, l’Ungit de Déu, l’hem d’entendre com aquell que porta la missió de fer present Déu en la història, perquè, com hem dit, Déu sempre s’amaga darrere el vel de la història, no hi intervé directament. El Messies és com un sagrament d’aquesta presència divina que porta la salvació i la benedicció. És per això que per Josep, a causa de Josep, el poble abocat a la mort (la fam) per culpa de la desunió (l’eliminació del germà), retroba de nou les fonts de la vida i les fonts de la pròpia identitat com a poble. I les retroba en Josep, entorn de Josep. Això és el que ens fa contemplar el nostre text.

En un altre relat molt bonic de reconciliació entre germans, Esaú i Jacob (el pare de Josep), que podeu llegir a Gn 33, hi ha una expressió bellíssima, i fortíssima, que diu Jacob al seu germà Esaú en el moment del retrobament i de la reconciliació: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m’has acollit amb benvolença» (Gn 33,10). Els germans de Josep fan seves aquestes paraules carregades de significat: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu ens aculls amb benvolença», ens fas participar de la vida i de la gràcia, de la benedicció de Déu.

El relat ens està dient, al capdavall, que solament en el Messies el poble pot retrobar-se com a tal, retrobar la seva identitat. I aquesta identitat és la benedicció de Déu de la qual, aquest poble de germans reconciliats en l’Ungit, ha de ser testimoni i sagrament enmig de tots els altres pobles. Aquesta era, si més no, la primera crida i la primera promesa de Déu a Abraham, el pare de la fe d’Israel (cf. Gn 12).

Contemplatio

Jo no ho sé què pensaven els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, sobretot Mateu, Lluc i Joan, quan van confegir els seus relats que ens expliquen la resurrecció de Jesús, el Messies, i el seu retrobament —aparicions— per la comunitat dels deixebles. No ho sé, però és tan temptador pensar i creure que van rellegir aquest preciós relat de retrobament que hem meditat, amb Josep i els seus germans, per tal de dir alguna cosa, per tal d’intentar explicar l’inexplicable!

Jesús va ser traït i venut, com Josep, per un dels seus germans, per un dels dotze deixebles. Recordeu que Jesús els defineix diverses vegades com a germans (cf. Mt 23,8). Jesús va passar per la humiliació i per la mort, però Déu n’hi va fer un camí d’exaltació i de glòria. La traïció i la mort de Jesús havien dispersat el grup dels dotze, havien trencat els lligams de la comunió, havien ferit greument les fonts de la reconciliació i del perdó. Només entorn del Ressuscitat, Jesús exaltat que es fa misteriosament present enmig dels seus, seran capaços de refer aquests lligams i seran constituïts per sempre poble de germans en una veritable comunitat d’amor i de perdó. Entorn de Jesús, el Messies, mai sense ell, com els germans entorn de Josep. Us convido a repassar els relats de les aparicions del Ressuscitat, i veureu que Jesús es val també d’una pedagogia de la reconciliació. Els deixebles, com els germans de Josep, no el reconeixen mai a primera vista, i quan, finalment, el reconeixen, és per la iniciativa de Jesús (i de Josep), que es fa conèixer, que revela el seu veritable significat, la seva veritable identitat: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu».

La nostra contemplació, ens porta, doncs, de Josep a Jesús, el nou Josep, el Josep veritable, aquell que Déu ha enviat al davant nostre, per donar-nos l’autèntic aliment de vida, el blat de la saviesa incorruptible. Jesús, l’Exaltat per Déu al cap de casa seva, la seva i la nostra Església. Jesús, el Crist, aquell en el qual refem els nostres vincles, la nostra identitat, la nostra germanor.

És el Ressuscitat mateix qui ens diu que, per poder-lo comprendre plenament a ell, hem fer primer el camí de la Torà, dels Profetes i dels Salms (Lc 24,44). Altrament no arribarem mai a comprendre’l de debò i no ens podrem constituir com a poble al seu voltant. Jesús aplica la mateixa pedagogia als dos deixebles d’Emmaús, que són una imatge molt eloqüent i expressiva de l’església en camí a l’encontre del Ressuscitat, a l’encontre d’una Presència que no és mai del tot evident, i que s’amaga sempre darrera el signe, un signe que, tot amagant, revela, i tot revelant, amaga.

La nostra contemplació ens ha portat a Jesús. Però, paradoxalment, ens fa contemplar Jesús, en Josep, al cor de l’Antic Testament, al cor de la Torà, al cor d’allò més íntim que ens ha dit Déu d’ell mateix. Josep és Jesús, i els seus germans som tots nosaltres. I quan hem descobert aquesta realitat, amagada i patent alhora al cor de l’Antic Testament que prepara el Nou, quan hem fet aquest camí de reconciliació i de retrobament, podem confessar que Josep-Jesús-Crist és Déu, el nostre Pare: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m’has acollit amb benvolença» (Gn 33,10).

La nostra contemplació ens ha portat a Jesús, i de Jesús a l’Església, la comunitat. No podem tenir Jesús entre nosaltres al marge de la comunitat de l’Església. No el podem reconèixer i acollir, com els germans de Josep, si no és en aquesta experiència de fraternitat. Perquè des dels inicis —quan hem començat la història de Josep— ens hem rellegit a nosaltres mateixos com una casa, una família, una comunitat, una fraternitat. No podem ser altrament. Un poble foraster de germans que fa camí, portant amb ell la seva identitat, el Crist, el Messies, sagrament de la bondat incommensurable de Déu.

Oratio

Voldria deixar-vos amb dos textos preciosos de l’Escriptura relacionats amb la història de Josep per a la vostra pregària contemplativa. La lectura i meditació de l’Escriptura ens ha de portar sempre a l’àmbit de la pregària, és més, ha de ser llegida i meditada en aquest àmbit.

Un text de l’Antic Testament. Josep va amagar els diners amb què els seus germans li havien pagat el blat, dins els seus sacs de blat, com un tast de la seva generositat, d’allò que Déu, a través d’ell, els preparava. Els germans, estranyats, voldran restituir-los a Josep en la seva segona compareixença davant d’ell. Aquesta és la nostra justícia humana. La de Déu, en canvi, tornar-nos els diners. Josep diu als seus germans: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs». En la nostra pregària podríem meditar aquest petit text, per assaborir la joia i la saviesa de tot el relat sencer. Perquè, en el nostre viatge, en les nostres anades a Egipte, sempre portem el tresor de Déu, Déu mateix, en el nostre sac de viatge, en la nostra motxilla. Portem la seva Paraula, l’Escriptura, aquest tresor inesgotable que hem d’administrar, és a dir, llegir, meditar, pregar i contemplar. Un tresor que, d’amagat, Crist, el Messies, Josep, ha posat dins els nostres sacs perquè el trobéssim en les asprors i les parades del nostre camí.

I un text del Nou Testament.

«Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: —No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: S’han repartit entre ells els meus vestits; s’han jugat als daus la meva roba. Això és el que van fer els soldats» (Jn 19,23-24).

La túnica preciosa de Jesús, teixida d’una sola peça de dalt a baix, potser per la seva mare, Maria, la Dona, que als peus de la creu, amb el deixeble estimat, ens representa a nosaltres, la comunitat reconciliada, aquesta túnica, que els soldats no gosaren trossejar, sempre m’ha portat a llegir la mort de Jesús a la creu com la revelació plena del Messies, Josep-Jesús. Aquell que, morint i ressuscitant, com Josep, fa possible que nosaltres, els seus deixebles, siguem una comunitat de germans, restaurats a la font que brolla del seu costat colpit per la llançada del soldat. Aquesta túnica és un símbol de la unitat en la fraternitat, de la veritable comunió que solament es troba en l’amistat amb Jesús.

Per acabar, tinc el deure d’indicar que volgudament he invertit l’ordre clàssic del mètode de la lectio divina[1]: lectio, meditatio, oratio i contemplatio. Jo he preferit: lectura, meditació, contemplació i oració. Així us deixo amb el realisme de l’oratio, això és, del vostre diàleg personal amb Déu, la Paraula, una oratio que, a més de la meditació i, encara, de la contemplació del misteri de Déu, ens compromet en la tasca seriosa de refer i de vetllar per les nostres relacions fraternals, per crear espais de diàleg i de retrobament entre nosaltres, que facin possible el perdó. Perquè, no ho oblidem mai, rere les llàgrimes i la tendresa de Josep i dels seus germans, que s’abracen feliços després de la solitud i la ferida del desamor, hi ha sempre les llàgrimes, la tendresa i l’abraçada del pare del fill pròdig de la paràbola, del Pare, que és Déu (cf. Lc 15,11-32): «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m’has acollit amb benvolença» (Gn 33,10).



[1] En les nostres lectures dels textos bíblics procurarem seguir aquest mètode. Més que un mètode, és un camí, com un mapa per orientar la nostra lectura. Aquest estil savi de llegir la Bíblia, que ja venia d’una llarguíssima tradició, el va consagrar en el segle XII un monjo cartoixà en la seva obra Scala claustralium, on estableix i explica aquesta manera ordenada de llegir els textos: lectio, meditatio, oratio i contemplatio. És a dir, la lectura i l’aprofundiment del text, en un àmbit de pregària, que ens ha d’obrir a l’amor i a la contemplació del misteri de Déu.

1 comentari:

purigleon ha dit...

Me ha gustado mucho el articulo pedagofia pra un encuentro. Enhorabuena. Muy sugestivo, profundo y que invita a llevarlo a cabo