«HONOR REGINÆ IUDICIUM DILIGIT»
Perdoneu-me el punt d’ironia i la llatinada del títol. És
una frase feliç de sant Bernat de Claravall, que trobareu en la seva carta n.
174 adreçada als canonges de Lió, i que parafraseja un verset del salm 99 tot
aplicant-lo a Maria. Es podria traduir dinàmicament així: «de Maria —la reina—
cal parlar-ne amb discreció». Que lluny de la imatge tòpica i típica del sant
Bernat «principal amador i curador del zel de la Verge», com el definia sant
Bonaventura.
En aquesta carta n. 174, de la qual, per raons òbvies, ningú
no parla, sant Bernat qüestiona seriosament el fonament teològic de la festa de
la Immaculada que, en la seva època, anava introduint-se per tota la Gàl·lia, i
que algunes esglésies, com la de Lió, començaven a celebrar: Bernat s’oposa a
la festa litúrgica, ben conscient de la «lex orandi lex credendi»: digues-me
què pregues i et diré què creus. Cal dir que l’Orient, que desconeix la
doctrina occidental del pecat original forjada per sant Agustí, no hi trobaria
res a dir. Però Bernat, aplicat lector del doctor d’Hipona, sí, perquè, amb
tota lògica, Maria, segons el doctor mel·liflu, no podria quedar de cap manera
exempta de la redempció obrada per Jesucrist i per a això no li caldria tampoc
cap privilegi especial. La doctrina escolàstica sobre la Immaculada que s’anirà
consolidant fins arribar al dogma de 1854, és, per a Bernat, una mena de
malabarisme especulatiu que desdiu de la discreció i de la senzillesa de Maria
—santa Teresina s’expressa de manera molt similar en un escrit seu sobre Maria,
igualment poc divulgat.
En tant que també els dogmes els hem de rellegir i
interpretar —ens hi empeny l’Any de la Fe que estem celebrant— és interessant
recórrer a Bernat, considerat el darrer dels Pares, i adonar-se, llegint la
seva obra, de la discreció amb què parla de Maria, sempre en referència a
Jesucrist, i de com la seva fe cerca de fer-se raonable.
Ara que som a l’Advent ens
va bé contemplar la discreció de Santa Maria, la seva humilitat i la seva
llibertat, que en fan una porta oberta al diàleg que Déu vol reprendre amb la
seva criatura. I ens va bé també adonar-nos de com l’excessiu dogmatisme pot
ofegar el pluralisme d’una fe sanament i necessàriament dialogant.
Publicat a Catalunya Cristiana, 1733, 9 desembre 2012
Publicat a Catalunya Cristiana, 1733, 9 desembre 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada