Lectio Divina

EL DEUTERONOMI

La segona Llei (Dt 5,1-22)

1. El Deuteronomi

Presentem en aquest nou exercici de lectura de la Bíblia el cinquè llibre del Pentateuc o Torà, que ara ja coneixem una mica, després d’haver-ne fet el recorregut en lectures anteriors. El nom amb què el coneixem els cristians, Deuteronomi, prové de la traducció grega dels LXX, i significa literalment «la segona Llei». El nom original del llibre, en hebreu, és «Debarim», o sigui «les Paraules», ja que és així com comença el llibre: «Aquestes són les paraules que Moisès va dir» (Dt 1,1).

Aturem-nos en el nom grec. Segona Llei. Què vol dir? Parlem d’una Llei supeditada a la primera? De rang inferior? D’una còpia de la Llei? No. Hem de llegir-ho més aviat com a relectura, meditació i actualització de la Llei. Aquesta seria la clau justa per a abordar correctament el nostre llibre. Hem parlat ja alguna vegada de la importància d’aquests termes: rellegir, meditar, quan ens enfrontem amb la Bíblia. Precisament el Deuteronomi és fruit d’un exercici de relectura i de meditació de la Torà amb la finalitat d’encarnar-la en la història del poble que és a punt de començar, és a dir, amb la finalitat de posar en exercici l’Aliança, d’establir un veritable diàleg entre la història dels homes i la història de Déu.

Convé que ens fixem en l’inici del llibre, en les primeres paraules, que ens en donen la clau: «Paraules que Moisès va adreçar a tot el poble d’Israel a l’altra banda del Jordà, en el desert» (Dt 1,1). Acabat el llarg pelegrinatge del desert, el lloc on el poble, alliberat de l’esclavatge, ha fet coneixença íntima amb el Senyor a l’Horeb o muntanya del Sinaí, d’on n’ha rebut la Llei, la Torà; el lloc on ha après a forjar la seva identitat profunda, es troba ara a les ribes del Jordà, a punt de travessar-lo, a punt d’endinsar-se en la història, el lloc teològic on haurà d’encarnar el projecte de Déu contingut en la Torà. És en aquesta perspectiva, simbolitzada geogràficament, que Moisès i el poble rellegeixen els continguts de la Llei, els mediten i els actualitzen. Algú va dir que era com els «exercicis espirituals que Moisès va predicar al poble abans d’entrar a la Terra Promesa».[1] És la preparació del que farà Josuè més endavant, quan, precedit per l’Arca de l’Aliança, travessarà el Jordà guiant el poble cap a la conquesta del seu destí i del seu sentit (Js 3).

És per això, que fins i tot en la seva situació dins el conjunt de la Bíblia, aquest llibre té una funció interpretativa o hermenèutica molt important. Ocupa el cinquè lloc dins la Torà, és a dir, és el cinquè rotlle de la Llei, i alhora, fa de pont, de frontissa de la nova secció de la Bíblia, els Profetes (Nebiim), que comença amb el llibre de Josuè, i que és precisament la relectura de la Torà i la seva encarnació en la història del poble. L’estructura literària és quasi perfecta. Fixeu-vos-hi:

Gènesi - Èxode - Levític - Nombres

Deuteronomi

Josuè - Jutges - Samuel - Reis

4 llibres (Gn, Ex, Lv i Nm), Dt, 4 llibres (Js, Jt, Sm i Re). Aquests darrers són els anomenats profetes primers o anteriors, que obren la segona secció de la Bíblia, els Profetes, i que nosaltres coneixem més aviat com a llibres històrics. El Deuteronomi els relliga, els articula i els interrelaciona, i la seva funció és tan important que fins i tot, en la redacció i organització del Llibre de la Bíblia, ha impregnat amb la seva teologia els llibres de la primera part o Torà, i els de la segona, o Profetes, fins al punt que els entesos parlen de la història deuteronomista quan es refereixen als llibres de Josuè, Jutges, Samuel i Reis, els dos darrers subdividits cadascun en dues parts.

L’estil d’aquest redactor o escola deuteronomista, que ha relligat perfectament aquesta primera part de la Bíblia, és molt exhortatiu, amb el to del mestre que parla al seu deixeble, o del pare que parla al seu fill. Un tret que fa del Deuteronomi un llibre particularment amable, proper a la nostra sensibilitat espiritual. La teologia deuteronomista rellegeix la història del poble i el seu sentit en clau de fidelitat o d’infidelitat a l’Aliança, i esbossa ja el camí, el pelegrinatge espiritual cap a Jerusalem, que serà el centre de la segona secció, com a únic lloc d’articulació i expressió de la identitat teològica del poble, és a dir, com únic lloc del culte i de l’encontre amb el Senyor (el Temple), que s’esdevindrà sobretot de la mà d’un personatge, que serà central en la segona secció de la Bíblia, que és el messies, encarnat en la figura del rei David, i del qual haurem de parlar en lectures properes, i que ja ens anticipava la Torà amb l’atractiva figura de Josep, del qual també vàrem parlar en la nostra incursió al Gènesi.

Per confirmar la importància d’aquest llibre en la tradició i la vida del poble d’Israel i també de l’Església, basti dir que d’ell procedeix un dels textos principals amb els quals la fe d’Israel s’expressa i s’identifica, el «Shemà», que tot jueu piadós i temorós de Déu recita tres vegades al dia i amb el qual professa el Credo de la seva fe, que no és tant l’expressió d’un conjunt de veritats o dogmes, com l’articulació d’un diàleg fonamentat en l’escolta: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’ÚNIC. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla’n a casa i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat» (Dt 6,4-9).

També l’Església se’l fa seu en tant que es tracta d’un llibre especialment citat i estimat pel Nou Testament, que Jesús assumeix plenament com a fonament i punt de partida del seu seguiment (Mc 12,28-34). Un dels càntics més estimats de la litúrgia de l’Església, el de les Laudes de la segona setmana, és manllevat del Deuteronomi (32,1-12), i comença quasi amb les mateixes paraules del llibre: «Escolta cel, que parlaré». Sant Benet, a la seva Regla, sembla fer-se ressò del to exhortatiu i alhora tendre del deuteronomista: «Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica» (RB, Pròleg 1), invitant el candidat a la vida monàstica a establir aquest diàleg personal amb el Senyor fonamentat en l’escolta.

2. «Lectio» del text: una relectura del Decàleg (Ex 20,1-17/Dt 5,1-22)

Deuteronomi 5,1-22

1 Moisès va convocar tot el poble d’Israel i els digué: «Escolta, Israel, els decrets i les prescripcions que avui us comunico. Apreneu-los i mireu de posar-los en pràctica. 2 El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l’Horeb. 3 No la va fer solament amb els nostres pares, sinó també amb tots nosaltres que avui som vius. 4 A dalt de la muntanya, el Senyor us va parlar cara a cara, des del mig del foc. 5 Jo em trobava llavors entre ell i vosaltres, per comunicar-vos els seus manaments, perquè teníeu por d’aquell foc i no vau pujar a la muntanya. El Senyor digué: 6 “Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau. 7 No tinguis cap altre déu fora de mi. 8 No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües de sota la terra. 9 No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen. 10 Però, per als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions. 11 No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom. 12 Observa el repòs del dissabte, consagra-me’l, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. 13 Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, 14 però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni el teu bou, ni el teu ase, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teva ciutat. Així el teu esclau i la teva esclava podran reposar igual que tu. 15 Recorda’t que eres esclau al país d’Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te’n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte. 16 Honra el pare i la mare, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. 17 No matis. 18 No cometis adulteri. 19 No robis. 20 No acusis ningú falsament. 21 No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d’un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany.” 22 Aquests són els manaments que el Senyor va promulgar amb veu forta davant tota la vostra assemblea, des de dalt de la muntanya, enmig del foc, de foscor i de nuvolades. No va afegir res més a aquests manaments. Després els escriví en dues taules de pedra i me les donà.

Hem triat precisament aquest text per subratllar la noció de relectura, que considerem tan important. El Decàleg, com a compendi de tota la legislació israelita, nucli i eix de l’articulació escrita de l’Aliança és, sens dubte, un dels textos fonamentals de la Bíblia, i alguns el consideren únic en el marc més general de la legislació oriental. Ens fixarem, doncs, en la nostra lectura del text, com el Deuteronomi rellegeix la primera versió del decàleg, que trobem a Èxode 20,1-17.

a) Introducció al Decàleg

Notem d’entrada la presentació o introducció que fa el Deuteronomi al decàleg sinaític: Dt 5,1-5. Moisès s’hi presenta com a mitjancer entre Déu i el poble: «jo em trobava entre Déu i vosaltres», diu Moisès. És una manera d’expressar què és la Torà per al poble. La Torà —i el Decàleg és el compendi de la Torà— és aquest «entre Déu i nosaltres», és la mediació a través de la qual Déu es fa present en la història, i la tasca del poble, destinatari de la Torà i interlocutor de l’Aliança, serà la d’articular correctament aquesta mediació en la història que està a punt de començar.

Un altre tret important d’aquesta introducció és l’afirmació rotunda de l’actualitat de la Llei per a la generació present. D’ací, un cop més, la importància i el significat de la relectura com actualització del passat: «El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l’Horeb. No la va fer solament amb els nostres pares, sinó també amb tots nosaltres que avui som vius.» Allò que va ser dit en el passat afecta igualment el present: és el «nosaltres» que abasta el passat, el present i el futur de la història, i el fil que dóna continuïtat al «nosaltres» és la fe i la història del poble. La funció de la relectura és precisament aquesta actualització, que ha de ser viva, capaç de fecundar novament la vida del poble. Aquesta relectura és fa aprenent la Torà i posant-la en pràctica. Interioritzant-la i actuant-la, verificant-la en el concret i en la realitat: «Escolta, Israel, els decrets i les prescripcions que avui us comunico. Apreneu-los i mireu de posar-los en pràctica» (Dt 5,1). Dos verbs decisius: «aprendre (escoltar)» i «posar en pràctica (actuar)», sense els quals no es podria comprendre l’Israel teologal, la seva relació amb Déu i la seva articulació com a poble.

b) Els manaments «per a Déu»

El primer grup de manaments del Decàleg (Dt 5,6-15), que atenyen la unicitat de Déu i el compromís de consagrar-li tota l’existència, no mostra cap diferència respecte a la primera redacció. Déu hi és presentat com l’alliberador del poble, com aquell que ha actuat en la història fent renéixer Israel amb una nova vida, arrencant-lo de l’esclavatge d’Egipte i invitant-lo a un camí, a un projecte de llibertat i de diàleg. Aquest fet és tan decisiu, que l’únic intermediari entre Déu i l’home serà la seva Paraula, la seva Torà, aquesta instrucció que cal aprendre, escoltant-la, i posar en pràctica. Per això es prohibeix tota altra representació, qualsevol muntatge religiós que pretengués fer de pont entre l’home i Déu al marge de la seva Paraula viva: els ídols, en definitiva, i la utilització manipuladora del nom de Déu i de la seva voluntat.

La radicalitat d’aquest plantejament, el de la unicitat de Déu i el seu valor absolut com a referent, pot explicar el fet que no hagi calgut retocar-ne la redacció ni rellegir-lo altrament. El poble pertany totalment a Déu, la seva identitat profunda és teologal, i aquesta pertinença radical a Déu parteix del fet únic de la seva intervenció en la història alliberant el poble, és més, fent-lo néixer com a poble, capaç d’establir una relació amb ell basada en el diàleg i en la llibertat: aquesta relació a la Bíblia rep el nom de «berit», és a dir, d’aliança.

El precepte del dissabte, en canvi, és interpretat des d’una perspectiva nova, enriquit amb un nou matís. La identitat teologal del poble, salvaguardada en els preceptes anteriors de la unicitat divina i la prohibició dels ídols i del jurament, s’expressa i es nodreix en el culte. És en el culte on esclata magníficament la gratuïtat i la llibertat amb què s’ha d’articular aquesta identitat com a relació i diàleg amb Déu. El dissabte simbolitza aquell espai de lloança i de gratuïtat cap a on camina el destí de la creació i el destí de l’home, o, si es vol, el dissabte expressa el sentit de l’home i de la creació com a projecte comú de Déu. Per això, en la primera redacció del Decàleg, allò que justifica l’observança del dissabte és precisament el dissabte de la creació, i, amb ell, tota l’obra de la creació orientada cap al seu sentit, cap a la seva plenitud, com a primera actuació «ad extra», fora d’ell mateix, del Senyor de la creació. Amb l’observança del dissabte, fent descansar la creació i descansant ell mateix de tot treball, el creient s’insereix en aquest dinamisme, el dinamisme del descans de Déu, de la glòria, de la gratuïtat i de la lloança. En la segona redacció del Decàleg, en canvi, el fonament teològic del descans sabàtic és la intervenció del Déu de la creació en la història del poble: «Recorda’t que eres esclau al país d’Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te’n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte» (Dt 5,15). D’aquesta manera, la llibertat i la dignitat de l’home assoleixen plena carta de ciutadania en el projecte de la gratuïtat i de la lloança, en el sentit i l’horitzó de la creació. La creació serà només un projecte acabat quan participi de la llibertat de Déu, de la llibertat de la Pasqua, de la llibertat de l’home que pot entonar el salm 8 amb ple dret: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?” Gairebé n’has fet un déu, l’has coronat de glòria i dignitat, l’has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus» (Sl 8,4-7).

c) Els manaments «per a l’home»

Després d’aquesta afirmació, el Decàleg ens introdueix en el pla de les relacions humanes, del compromís amb la realitat, del que avui en podríem dir concreció ètica de les virtuts teologals. En aquest nivell hi ha perfecta concordança entre les dues redaccions, entre el text base i la seva relectura. La redacció deuteronomista afegeix tan sols un matís en el manament d’honorar el pare i la mare: «Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu» (Dt 5,16b). Seràs feliç, literalment «t’anirà bé» o potser «Déu et farà bé». Es tracta de l’arrel «tob», la mateixa que trobem en el relat de la creació (Gn 1), quan Déu contempla la seva obra i hi posa el segell de la seva bondat i de la seva bellesa: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (tob)» (Gn 1,31). El missatge és molt diàfan: l’home, inserit en el mateix dinamisme creador, en tant que fill engendrat per un pare i una mare, ha de col·laborar en el projecte de Déu, en la bondat i la bellesa de la creació. Ha de contribuir, tot donant-li continuïtat, a portar-la vers el dissabte, vers el seu sentit. És del tot lògic, doncs, que el manament d’observar, de consagrar el dissabte doni pas tot seguit al d’honorar el pare i la mare. Allò que és Déu en el pla teologal, ho són el pare i la mare en el pla creatural. El matís del deuteronomista, doncs, confereix al Decàleg, en el seu vessant ètic i humà, una gran profunditat. Es tracta d’aquesta complicitat profunda, implícita, entre la realitat divina i la realitat humana, una complicitat que salvaguarda alhora la transcendència de Déu i la seva immanència, això és, la seva proximitat, el seu compromís amb la història de l’home i el projecte de la creació indissolublement units.

Els preceptes subsegüents són la conseqüència lògica d’aquesta complicitat, d’aquest compromís: no matar, no atemptar contra el matrimoni (signe de l’Aliança de Déu amb el seu poble), no robar, no acusar falsament, no cobejar... fan referència al just equilibri en les relacions del creient amb la realitat, una justícia que assegura la màxima llibertat, la màxima obertura envers Déu i envers els altres. Per això Jesús podrà resumir feliçment el Decàleg en els dos preceptes fonamentals, ja continguts en el Deuteronomi: «Estimar Déu i estimar els altres» (cf. Mc 12,29-31) dels quals depèn i es fonamenta tota la Llei.

Aquesta relectura del codi fonamental de la Torà mostra doncs com el poble ha aprofundit la seva pertinença radical a Déu com un compromís amb el seu projecte creador, un compromís que es verifica en la història i en la humanitat concreta en clau d’aliança, de llibertat i de diàleg.

3. «Meditatio» del text

Quina actualitat pot tenir per a nosaltres aquesta relectura deuteronomista del Decàleg? Com l’hem de rellegir al nostre torn? No podríem pas eludir la lectura de Marc per trobar-ne la resposta:

«Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: “Quin és el primer de tots els manaments?” Jesús va respondre: “El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” Llavors el mestre de la Llei li digué: “És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.” Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No ets pas lluny del Regne de Déu.” I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta» (Mc 12,28-34).

Jesús, en diàleg amb un mestre de la Llei, un teòleg d’Israel, rellegeix la Torà anant precisament a l’arrel del seu fonament. Per a nosaltres és molt important adonar-nos de l’encontre radical, total, entre la fe d’Israel i el plantejament de Jesús. El mestre de la Llei i Jesús coincideixen en la mateixa valoració, en la mateixa relectura de la Torà, i Jesús la proposa com a atri del Regne: «No ets pas lluny del Regne de Déu».

«No ets pas lluny». Vol dir, tanmateix, que cal fer encara un pas per entrar al Regne. I és en aquest punt on la relectura del Deuteronomi esdevé crucial per a nosaltres, els deixebles de Jesús, empeltats en la mateixa fe d’Israel. En efecte, per a nosaltres ja no es tracta d’estimar els altres com a nosaltres mateixos, sinó com Jesús ens estima: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres» (Jn 13,34). La mesura de l’amor és Jesús mateix amb el seu amor concret, encarnat, fet història.  El punt d’inflexió entre la realitat de Déu i la realitat humana, aquell «entre ell i nosaltres» de Moisès, ja no és la Torà, sinó Jesús mateix, amb la seva humanitat, encarnació perfecta de la Paraula, de la Torà de Déu. En Jesús la complicitat implícita entre l’obra de Déu i l’obra dels homes esdevé explícita i perfecta. La creu marcarà el cimal d’aquest trobament, d’aquesta explicitació divina en la història que, paradoxalment, amb l’absència que es produirà fruit de la consumació del misteri pasqual de Crist (resurrecció i ascensió), es tornarà novament un implícit diví.

Des de l’òptica de Jesús, doncs, però això ja era així en l’ortodòxia de la fe d’Israel, el «per a Déu» i el «per als homes» del Decàleg no es poden separar. Cal articular-los sempre correctament, tots dos, mai l’un prescindint de l’altre: és la clau de l’ètica cristiana i és també la plenitud i la perfecció de la seva litúrgia, com ho era per al culte d’Israel. I tan sols als peus de la Creu de Jesús, de la qual neix l’Església com a nou i definitiu Tabernacle de Déu enmig dels homes, el Decàleg assoleix la seva perfecció i la seva plenitud, capaç d’orientar i fecundar novament els camins de la història portant al dissabte de la gratuïtat i de la lloança el projecte de Déu.

4. Pregària

Després de la nostra lectura del Decàleg de la mà de Jesús i del Deuteronomi, serà bo fer-ne pregària: és a dir, situar correctament el nostre compromís amb la història en la perspectiva divina. La pregària, de fet, és això, una reorientació constant de la realitat cap a la seva perspectiva correcta, divina.

Hi ha un text, al Nou Testament, que els cristians van assumir molt aviat com el nou «Shemà» del nou poble, com la carta d’identitat de l’Església. És el Parenostre, que participa del mateix alè, del mateix dinamisme del Decàleg i, com ell, està estructurat en dos blocs, en el «per a Déu» i el «per als homes», estretament vinculats i interrelacionats. N’és, de fet, la síntesi perfecta, convertida en pregària, en súplica confiada a Déu, vist i acollit com a Pare bo que guia amb amor i amb força la història humana i el projecte de la creació.

«Pare nostre del cel,

santifica el teu nom,

fes que vingui el teu Regne,

que es faci la teva voluntat

aquí a la terra com es fa en el cel.

Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia;

perdona les nostres ofenses,

així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen;

no permetis que caiguem en la temptació,

i allibera’ns del mal» (Mt 6,9-13).

El pa i el perdó, que rebem com un do per a la nostra vida concreta, humana, però que també hem de treballar amb el nostre esforç, són la preparació del Regne, i són el mitjà que tenim per anar ajustant al nostre projecte al projecte de Déu i per no caure en la temptació d’erigir-nos nosaltres mateixos com a referència absoluta de la història i de la creació i per acceptar la mediació, ara no ja de la Torà, sinó de Jesús el Crist. El Parenostre, al capdavall, ens dóna la clau per fer aquell pas que encara no havia fet el mestre de la Llei interlocutor de Jesús en el relat de Marc. Amb el Parenostre passem de la proximitat a la possessió del Regne, millor dit, amb el Parenostre el Regne ens pren i ens assumeix en tota la nostra realitat. El Parenostre és l’atri i el temple del Regne.

Publicat a la revista «Poblet» n. 25, desembre 2012

---

[1] Frase del Dr. Jordi Latorre en uns exercicis predicats a Poblet.