dissabte, 12 d’abril de 2008

Homilia, 12 abril 2008

DISSABTE III DE PASQUA
Ac 9, 31-42 Sl 115, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 12); Jn 6, 60-69

«Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d’escoltar-lo?». Ai­xí explica l’evangelista Joan la reacció dels oients al discurs del pa de vida, que hem escoltat, sencer, durant aquesta setmana III de Pasqua, convertida, la nostra església abacial, en una altra sinagoga de Cafarnaüm. «Aquest llenguatge és molt dur» Quin llenguatge? El llenguatge de l’encarnació. El llenguatge d’un Déu que es fa carn i sang nostra.

La comunitat per a la qual Joan escrivia el seu evangeli tenia dificultat a acceptar la carn i la sang de Déu. No li era fàcil creure que en Jesús, en la seva història humana, marcada per la precarietat i la contingència, en la seva carn i en la seva sang, hi residís «tota la plenitud de la divinitat» (Col 2, 9).

I nosaltres? També tenim dificultats a acceptar-lo aquest llenguatge? Semblava que el concili de Calcedònia de l’any 451 ens havia resolt el problema quan va «ensenyar-nos a confessar un sol i mateix Fill: nostre Senyor Jesucrist, perfecte en la seva divinitat i perfecte en la seva humanitat, Déu veritable i home veritable, amb un cos i à­nima racional, consubstancial al Pare per la divinitat, consubstancial a nosaltres per la humanitat». Però, tot i aquesta confessió de fe tan solemne, l’Església ha continuat professant en ocasions un cert monofisisme, no sempre ha acabat de prendre’s seriosament la humanitat de Crist, i ens l’ha presentat, de vegades, com un ésser mític, amb dos pisos, que fa trampes jugant la carta amagada de la seva divinitat, escamotejant la seva humanitat. Fixeu-vos si més no en la tendència al sobrenaturalisme o a l’espiritualisme que aflora de tant en tant en la vida de l’Església, en la malfiança envers la corporalitat, l’afecti­vitat, la sexualitat… I no cal anar tan lluny, germans: cada dimecres, a Matines, sentim aquestes paraules: «Ensenyeu-nos a menysprear les coses de la terra i a estimar les del cel». No hi heu pensat mai en l’absurd d’aquesta petició? No seria més coherent dir, si de debò hem assumit la fe de Calcedònia, «Ensenyeu-nos a estimar les coses de la terra per aprendre a estimar també les del cel»? O és que anem repetint mecànicament els continguts de la nostra fe i ens dispensem de pensar-los? Si també féssim trampes, si no penséssim la nostra fe, no podríem dir mai com Pere: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».

En canvi, quan l’Església, el cristianisme, s’ha pres seriosament la humanitat de Crist, la humanitat de Déu, ha estat la promotora d’un veritable humanisme, de tots aquells valors que situen l’ho­me en la perspectiva correcta davant Déu i en fan un ésser lliure i responsable.

Si nosaltres, doncs, som dels qui sabem i creiem que Jesús, nascut veritablement de la Verge Maria, que va patir i fou immolat per nosaltres, és el Sant de Déu, mengem la seva carn i beguem la seva sang per poder tenir vida en Ell.