divendres, 20 de març de 2009

Homilia: estimar Déu, estimar l’home

DIVENDRES III DE QUARESMA

Os 14, 2-10; Sl 80, 6c-8a. 8bc-9. 10-11ab. 14 i 17 (R.: cf. 11 i 9a);
Mc 12, 28b-34


«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». En aquest punt, el mestre de la Llei i Jesús estaven totalment d’acord: L’amor és el principi i el fonament de la Llei, de la Torà. Per ací, sens dubte, ens caldria retrobar i refermar els ponts de diàleg teològic amb els nostres germans jueus, un diàleg recentment qüestionat per circumstàncies desafortunades. Israel i nosaltres som testimonis en el món de la benedicció i de l’amor de Déu. Ens pot unir res de més gran? «En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare». «Els estimaré, ni que no s’ho mereixin». «Jo faig que donin fruit». M’agrada pensar, reprenent les imatges de tanta força poètica que hem escoltat en el profeta Osees, que en aquest jardí de la Creació, humit de la rosada divina, Israel és l’olivera i l’Església la parra: l’oli i el vi que amoroseixen les ferides de la humanitat, com a fruit, signe i resposta a l’amor gratuït i sense fronteres de Déu.

L’evangeli ens ajuda a aprofundir en la doble dimensió de l’ètica de l’amor. En la seva dimensió teologal: «Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces», i en la seva dimensió antropològica: «estima els altres com a tu mateix». Sant Lluc ho va il·lustrar de meravella posant en relació aquesta discussió del mestre Jesús i del mestre de la Llei amb dos relats de redacció pròpia: la paràbola del bon samarità, que subratlla la dimensió antropològica de l’amor com a servei actiu i concret a l’altre, i el relat de Marta i Maria de Betània, on Jesús subratlla el valor de la dimensió teologal de l’amor com a escolta contemplativa de la paraula de Déu, situant-la aparentment per damunt del servei actiu.

El qui, donant tota la primacia a l’escolta de la Paraula, en l’obediència de la fe, surt a l’encontre de l’altre necessitat, en l’obediència del servei, és a prop del Regne de Déu. De fet, aquest amor radical, diví i humà, fa present ja el Regne en tota realitat humana. El Regne que ve també en la taula del pa i del vi que ens disposem a parar. Acollim-lo, doncs, estimant sense fissures.