dimarts, 10 de març de 2009

Homilia: Discutir amb Déu

DIMARTS DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Is 1, 10. 16-20; Sl 49, 8-9. 16bc-17. 21 i 23 (R.: 23b); Mt 23, 1-12

«Després podreu discutir amb mi», ens diu el Senyor, avui, a través del seu profeta. Discutir amb Déu, germans. Tots els grans personatges de la Bíblia han discutit amb Déu, des d’Abraham fins a Santa Maria. La fe és un debat amb Déu. No és, per descomptat, una actitud piadosa concretada en pràctiques piadoses. És quelcom més seriós! Per què és un debat, la fe? Perquè som creats, a imatge i semblança de Déu, amb logos, amb raó, amb capacitat per pensar, i és així, amb el pensament i la discussió, que són la raó en exercici, com el Déu de la revelació vol ser conegut per nosaltres. Per això la fe, com a resposta a la revelació, és un debat, un debat seriós, una discussió, en la qual, però, ens hi va la vida i la felicitat, o el sentit, si voleu, de la nostra existència. Com al pobre gran Job!

Fixem-nos en el salm que hem cantat! És un salm provocador, molest. Déu ens hi interpel·la. Suscita el debat! No ens pot deixar indiferents. Reclama una resposta, un compromís, un canvi, un gir en la nostra vida. La fe no és mai un anestèsic ni un ansiolític. És, ben al contrari, un revulsiu, perquè la revelació, la paraula de Déu, aquesta paraula feta profecia, és sempre una provocació a la nostra intel·ligència.

També Jesús suscita un debat molt seriós a l’evangeli. L’església, la comunitat, ha d’actuar, ha de traduir la seva fe en el servei. L’autoritat i el guiatge, en ella, s’hi han d’entendre i d’exercir com a servei. Va bé recordar que, fa pocs dies, la Generalitat, a través del Departament d’Afers Religiosos, ha presentat un estudi titulat precisament «El servei de servir», en el qual informa els ciutadans i reconeix el treball amagat i eficaç de les congregacions religioses que incideixen de forma directa en els problemes socials concrets de la nostra gent. Aquest informe és una provocació, també, per a la nostra fe, refugiada tal volta —això cadascú s’ho sap— en la comoditat d’una vida claustral confortable i segura.

Sí, la fe és una provocació, un debat amb Déu. És un camí. La Pasqua, cap a la qual caminem, ve a trobar-nos —hi heu pensat?— com la gran provocació del nostre Déu: provocació a la raó i a la intel·ligència, provocació al nostre cor.

2 comentaris:

Silveri Garrell ha dit...

Realment l'amor de Deu inclou també que poguem discutir amb ell, del contrari seria un amor rebaixat. Però aquest aspecte bíblic ha quedat molt amagat per les jerarquies eclesials, ja que el terme "discutir" comporta perill de divisions entre els cristians i més aviat els cristians hem de ser dòcils a la veu del Magisteri sense discusions.

Fra Lluís Solà ha dit...

Discutir sempre en la línia de dialogar. Aquesta dimensió de la nostra fe és del tot innegociable, en tant que la fe, diu sant Pau, ve de l'audició, de l'audició de la paraula, audició que demana resposta. I d'ací en neix el diàleg, o la discussió, de la fe.