DIJOUS DE LA SETMANA XIV DURANT L’ANY (I)
Gn 44, 18-21. 23b-29. 45, 1-5; Sl 104, 16-17. 18-19. 20-21 (R.: 5a);
Mt 10, 7-15
Mt 10, 7-15
«Déu, un fabricant de somnis», escoltàvem dilluns, en aquest ambó. Avui, la Sagrada Escriptura ens fa retrobar un gran somniador i amic de Déu, Josep, el fill afegit de Jacob, el fill de la il·lusió, quan ja no era esperat. Josep somniava el somni diví d’un Israel unit entorn del Messies. Recordeu? Les garbes dels seus germans inclinant-se davant la seva; la lluna, el sol i onze estrelles inclinant-se davant d’ell. Ni el seu pare, ni la seva mare, ni els seus germans, no el van entendre aquest somni. I era Déu que, a través de Josep, somniava el seu poble reconciliat, aplegat entorn del Messies! Però els germans de Josep no ho podien entendre, perquè li tenien enveja. El pecat els sotjava i el misteri del mal començava a embolcallar-los amb les seves ales de mort. Per tal de fer realitat el somni de Déu, Josep i els seus germans haurien de fer l’experiència del mal, passant per la mort: Josep, sofrint-la —simbòlicament—, els seus germans, infligint-la.
L’escena que hem llegit avui ens desvela, amb colors vius i emotius, la realitat ja desclosa del somni joiós de Déu. Els germans de Josep, Israel, es retroben entorn del Messies i fan l’experiència de la veritable reconciliació després de la llarga pedagogia del sofriment provocat pel pecat. Fixeu-vos, germans, que al cor de la Bíblia ja hi ha inscrita la Creu de Crist, la Creu del Messies, aquest Messies que alimenta el seu poble, obrint-li els graners de la seva generositat. Els camins del pecat i de la mort, fresats pel Messies, assumits així per ell fins a les darreres conseqüències, esdevenen els camins de la vida i del retrobament. Us heu fixat en el salm que hem cantat? Proclamava la resurrecció i l’exaltació del Messies, Josep, després de fer l’experiència de la mort, a la presó. El faraó, és a dir, el sobirà dels pobles —llegiu-hi Déu mateix—, el feia seure a la seva dreta, i és així que, exaltat, Josep esdevenia font de vida i de salvació per als seus germans.
A mi m’emociona, germans, pensar que els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, es van inspirar en aquesta escena per tal d’expressar l’inexpressable, l’experiència inenarrable de retrobar-se, els deixebles, de nou congregats, reconciliats, entorn del Crist ressuscitat, el nou Josep, Messies d’Israel, que ens dóna l’autèntic pa del cel, i això després d’haver-lo traït i d’haver-lo venut a la mort ignominiosa de la creu. Hi heu pensat mai? Som un poble reconciliat, retrobat entorn de Jesucrist. Ja no hi ha lloc per a l’enveja i la gelosia, per a la rancúnia, per a l’insult, per a la rialla mofeta i la paraula de menyspreu, per a la desobediència, per al culte autosuficient del propi jo. Per què? Perquè les ferides de la Creu han guarit les nostres ferides, les ferides del món.
Però, és realment així, en la nostra comunitat, en les vostres comunitats, en les nostres famílies, en les vostres famílies? O potser encara el Crist no se’ns ha fet conèixer? Perquè els deixebles, primer, com els germans de Josep, «no s’adonaven que era ell!». Si fos així, ens tocarà, com als germans de Josep, tastar el vi amarg de l’excomunió, sentir-nos exclosos de la comunitat si és que n’excloem els germans. És l’únic remei: «el cauteri de l’excomunió», amb paraules de sant Benet, que l’entenia com una pedagogia perquè el monjo retrobés el goig de la comunió amb els germans. La pedagogia que Josep aplica als seus germans. La mateixa de Jesús amb els seus deixebles, i amb tots nosaltres.
L’escena que hem llegit avui ens desvela, amb colors vius i emotius, la realitat ja desclosa del somni joiós de Déu. Els germans de Josep, Israel, es retroben entorn del Messies i fan l’experiència de la veritable reconciliació després de la llarga pedagogia del sofriment provocat pel pecat. Fixeu-vos, germans, que al cor de la Bíblia ja hi ha inscrita la Creu de Crist, la Creu del Messies, aquest Messies que alimenta el seu poble, obrint-li els graners de la seva generositat. Els camins del pecat i de la mort, fresats pel Messies, assumits així per ell fins a les darreres conseqüències, esdevenen els camins de la vida i del retrobament. Us heu fixat en el salm que hem cantat? Proclamava la resurrecció i l’exaltació del Messies, Josep, després de fer l’experiència de la mort, a la presó. El faraó, és a dir, el sobirà dels pobles —llegiu-hi Déu mateix—, el feia seure a la seva dreta, i és així que, exaltat, Josep esdevenia font de vida i de salvació per als seus germans.
A mi m’emociona, germans, pensar que els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, es van inspirar en aquesta escena per tal d’expressar l’inexpressable, l’experiència inenarrable de retrobar-se, els deixebles, de nou congregats, reconciliats, entorn del Crist ressuscitat, el nou Josep, Messies d’Israel, que ens dóna l’autèntic pa del cel, i això després d’haver-lo traït i d’haver-lo venut a la mort ignominiosa de la creu. Hi heu pensat mai? Som un poble reconciliat, retrobat entorn de Jesucrist. Ja no hi ha lloc per a l’enveja i la gelosia, per a la rancúnia, per a l’insult, per a la rialla mofeta i la paraula de menyspreu, per a la desobediència, per al culte autosuficient del propi jo. Per què? Perquè les ferides de la Creu han guarit les nostres ferides, les ferides del món.
Però, és realment així, en la nostra comunitat, en les vostres comunitats, en les nostres famílies, en les vostres famílies? O potser encara el Crist no se’ns ha fet conèixer? Perquè els deixebles, primer, com els germans de Josep, «no s’adonaven que era ell!». Si fos així, ens tocarà, com als germans de Josep, tastar el vi amarg de l’excomunió, sentir-nos exclosos de la comunitat si és que n’excloem els germans. És l’únic remei: «el cauteri de l’excomunió», amb paraules de sant Benet, que l’entenia com una pedagogia perquè el monjo retrobés el goig de la comunió amb els germans. La pedagogia que Josep aplica als seus germans. La mateixa de Jesús amb els seus deixebles, i amb tots nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada