divendres, 3 de juliol de 2009

Homilia, Tomàs, el mistagog de la fe

Dia 3 de juliol
SANT TOMÀS, APÒSTOL

Ef 2, 19-22; Sl 116, 1. 2 (R.: Mc 16, 15); Jn 20, 24-29

El text que acabem de proclamar cloïa, en la seva primera edició, l’evangeli de Joan. Després, en un segon procés editorial, hom hi afegiria la coneguda escena de la pesca miraculosa i l’aparició del Ressuscitat vora el llac. L’evangeli de Joan és el llibre dels signes de la fe, uns signes que ens cal aprendre a desxifrar per tal de poder accedir a Jesús i, amb ell, al Pare. En el pròleg de l’evangeli se’ns diu que «Déu ningú no l’ha vist mai», i que solament el Logos, «que està en el si del Pare», ve per explicar-nos-el.

L’aigua convertida en vi a les noces de Canà, la guarició del fill del funcionari reial, el paralític de la piscina de Betzata, la multiplicació dels pans, la guarició del cec de naixement, la resurrecció de Llàtzer… són aquests signes a través dels quals ha de néixer i créixer la fe del deixeble. Perquè es tracta de creure, i de tenir vida, tot creient. Però el gran signe, ja preparat a Canà, és la Creu del Senyor, és el seu Cos sacratíssim traspassat per nosaltres, per obrir-nos, a través de les seves ferides, l’accés a la Realitat en majúscula, significada pel signe de la carn del Logos, de Jesús.

Tomàs, que un dia preguntava a Jesús: «Quin camí hi porta?», és, en realitat, el mistagog del quart evangeli, el qui ens indica el camí correcte de l’accés a Jesús, el Ressuscitat, per la fe, a través dels signes, això és, dels sagraments. Els estudiosos del quart evangeli estan d’acord a afirmar que, rere aquest text, hi ha una intensa vida sacramental d’una comunitat peculiar. Per això Jesús diu: «Feliç el qui creurà sense haver vist». Perquè nosaltres ja no podem veure ni tocar el Logos en el realisme de la seva carn, però sí que el toquem i el contemplem en el realisme del signe sacramental. A través dels sagraments, el Ressuscitat va voler que restessin obertes, sagnants, en la vida de l’Església, les seves cinc ferides glorioses, aquelles que, simbòlicament, representem en el ciri pasqual la nit que renovem la nostra fe.

Es tracta de tenir vida, tot creient en aquell que és la Veritat. Es tracta de felicitat, de plenitud, de sentit. Nosaltres som Tomàs, i els sagraments ens permeten l’accés a allò que la primera comunitat sí que va poder contemplar amb els propis ulls i tocar amb les pròpies mans, vull dir, la Paraula de la Vida. Que sant Tomàs, l’apòstol, ens sigui, en el dubte i la defallença, mistagog de la fe, de l’esperança i de la felicitat pels camins de l’amor. Amén.

1 comentari:

Joan Josep ha dit...

Hem oblidat l'importància dels Sacraments. Són ells els qui ens mostren, els camins vers Déu...Però, desgraciadament els simbols que els envolten no diuen res a la gent del carrer. És el dilema de la liturgia: ser fidels a uns ritus...o buscar uns nous camins que facin comprensibles els Sagrements a tothom...I és el repte per els catequistes: explicar i fer entenedors aquests simbols a tothom. Una abraçada: Joan Josep