Homilia, 18 març 2008

DIMARTS SANT
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

«Déu va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plà­nyer». Ho cantarem durant la comunió, tot apropant-nos a rebre el Pa que ens dóna Jesús, signe de la seva identitat i de la seva intimitat compartides. Va ser, com ho serà aquest, un moment intens aquell en què Judes va rebre el pa de l’amistat del Senyor i, rere aquest pa, la suggestió de Satanàs.

Jesús sap què està passant pel cor de Judes i fins l’empeny, l’en­coratja a dur a terme el seu propòsit: «Fes més de pressa això que estàs fent». Jesús, encara, interpreta «això que Judes està fent i que cal que faci de pressa» com la causa de la glorificació del Fill de l’Home. Glorificar, si ho traduïm en un llenguatge entenedor per a nosaltres, vol dir manifestar, fer evident el pes específic d’una cosa, la seva realitat, el seu significat profund. «Això que Judes està fent» revelarà, segons Jesús, qui és realment el Fill de l’Home, qui és realment Déu.

I què és el que fa o ha de fer Judes?

Déu entrega, lliura el seu Fill. Allò que va demanar una vegada a Abraham, el lliurament del fill estimat, és a dir, de la pròpia vida, del propi futur, Déu ho fa, ho assumeix com a cosa pròpia. Déu ens dóna Jesús, el seu Fill estimat, i en el Fill se’ns dóna Ell mateix com a Déu: «Déu va entregar el seu propi Fill…». Goso afirmar que l’essència de Déu, allò que Déu és, la seva glòria, el seu pes específic, s’explica en aquest verb «entregar».

I Judes, què hi fa ací? Judes assumeix la responsabilitat de conjugar en mode humà el verb entregar, que, fins ara, hem conjugat en mode diví. Això és el que fa, el que ha de fer Judes; això és el que Jesús l’apressa a fer, i que serà causa de glorificació per a ell, per a Jesús, i per a Déu: Judes lliura, entrega Jesús, el Fill, als grans sacerdots. Judes, amb la seva acció, inicia el drama que culminarà divendres quan sentirem Jesús, a la creu, assumint amb plena llibertat tot el pes i el significat d’aquest verb lliurar, en el moment en què, «inclinant el cap, lliurarà l’esperit», és a dir, es lliurarà ell mateix al Pare i a la humanitat. Avui, doncs, comencem la contemplació d’aquest misteri del lliurament de Jesús, en el qual Judes hagué d’assumir un paper tan important i tan terrible alhora.

Germanes, germans, nosaltres, del verb original grec que hem de traduir per «entregar» o «lliurar» (en llatí «tradere»), en retenim només els significats de «trair» i de «traïdor», i hem convingut sense cap escrúpol a etiquetar Judes com «el traïdor», i amb Judes, en molts moments de la història, fins i tot el poble jueu en el seu conjunt. Ho és, però, Judes un «traïdor» en el sentit pervers que nosaltres donem al mot? I nosaltres? No «traïm» sovint el text de la Sagrada Escriptura quan en fem una lectura superficial i en traiem conseqüències superficials per a la nostra vida?

Homilia, 10 març 2008

DILLUNS V DE QUARESMA
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Sl 22, 1-3. 4. 5. 6 (R.: 4ab); Jn 8, 1-11

«Com un lliri entre els cards és la meva estimada entre les donzelles» (Ct 2, 2). Aquest verset del Càntic dels Càntics ens ajudarà avui, germanes i germans, a comentar el bonic conte que ens ha estat proclamat com a primera lectura. L’autor d’aquest fragment grec del llibre de Daniel ha triat el nom de Susanna per a la protagonista del seu relat: «una dona boniquíssima que reverenciava Déu». Susanna és una paraula hebrea que significa lliri, i la trobem fins a 8 vegades al Càntic dels Càntics, quasi sempre referida a l’Estimada (Israel) en llavis de l’Estimat (el Senyor), que vol lloar-ne la boniquesa, la pulcritud i la integritat.

El llibre de Daniel, un dels darrers Escrits de la Bíblia hebrea, redactat en un moment de forta crisi, vol desvetllar la identitat i l’esperança del poble acarat a nous reptes culturals i polítics. En aquest context, el nostre conte sapiencial ens proposa un personatge femení, Susanna, «el Lliri», reprenent el Càntic dels Càntics, com a figura i com a model del poble d’Israel. A més, situa l’escena en el marc d’un jardí —paradís, diu el text grec—, rellegint el relat protològic de l’arbre del bé i del mal i de la dona temptada per la serp. També Susanna és temptada per dos vells, dos cors allunyats de Déu i de la seva Torà. Susanna, però, reverencia Déu, educada com ha estat en la Llei de Moisès, i és la força del temor del Senyor que l’ajuda a mantenir-se fidel sense por a la calúmnia ni a la mort. Quin contrast, doncs, entre aquesta dona, Susanna, i la primera dona, Eva, la mare de tots nosaltres, temptada, seduïda i enganyada per la serp!

I Daniel? El seu nom significa Déu és el meu jutge. El Daniel del nostre relat és un personatge messiànic, sagrament i portador del judici salvador de Déu, i ens remet al nostre Crist, Jesús, que, en l’evangeli d’avui, que rellegeix al seu torn la història de Susanna, ve a portar una paraula de judici i de salvació, no de condemna, per a la dona adúltera, filla d’Israel, símbol de la humanitat. Crist, el bon pastor, «a qui el Pare ha confiat tot el judici» (cf. Jn 5, 22), ve a portar-nos, a cadascun de nosaltres, una paraula de salvació de part de Déu, el seu Pare i el nostre Pare: «Ningú no t’ha condemnat? Ningú, Senyor. Tampoc jo no et condemno».

Susanna, «el Lliri», ens remetia al Càntic dels Càntics, l’epitalami de les noces de Déu amb la humanitat; i el Càntic és el rotlle de la Pasqua jueva, llegit i meditat a la sinagoga durant les festes de Pasqua, perquè la Pasqua celebra precisament això: el misteri de les noces de Déu amb la humanitat a través del seu Messies, Crist, retrobat per l’Estimada —Susanna, o Maria Magdalena, o les santes dones del matí de Pasqua, Israel: l’Església, en definitiva—, en un jardí florit de resurrecció.

Florim, doncs, «com les roses en temps de primavera i com els lliris al costat d’una font d’aigua» (Sir 50, 8), roses i lliris per a l’Estimat, amb el càntic nou de la Pasqua que ja és a prop.

Homilia, 30 gener 2008

DIMECRES III/II
1Sa 7, 4-17; Sl 88, 4-5. 27-28. 29-30 (R.: 29a); Mc 4, 1-20

Al web d’una organització catòlica nascuda a Catalunya que té com a lema «viure el cristianisme sense complexos» hi trobem consignes com aquestes: «Escriu al Sr. Montilla demanant la dimissió del Secretari General d’Interior · Escriu al conseller Maragall protestant pel seu projecte de suprimir la classe de religió al Batxillerat · Davant la creació d’un “Consell de Gais, Lesbianes i Transsexuals”, escriu al President Montilla queixant-te», etc.

«Escolteu —diu Jesús al web de l’Evangeli—. El sembrador va sortir a sembrar…». Quina cosa tan senzilla… Déu com un sembrador que surt a sembrar… i és que totes les paràboles del Regne que va explicar Jesús ens apropen a la senzillesa, a la paciència i a la discreció de Déu, que sap prou bé que la sembra del Regne ha de seguir el seu procés. Com el pagès, que ja hi compta que una part de la llavor es malmetrà.

De la lectura atenta de la paràbola del sembrador crec que se’n pot deduir una manera de ser els cristians en el món, una manera de ser i de fer Església, una saviesa, en definitiva, que contrasta amb les consignes del web en qüestió, si més no amb l’estil i l’oportunitat de plantejar-les. La paràbola ens invita a apropar-nos al llenguatge, a l’estil de Jesús, al llenguatge, a l’estil, si se’m permet de dir-ho, de Déu mateix, que respecta els processos humans actuant sempre des del més profund de la realitat, discretament, i no des de la superfície, amb cops d’efecte cridaners.

Contrastem, doncs, amb la paràbola d’avui, el web del nostre propi cor, de la nostra intel·ligència i de la nostra sensibilitat. Com a cristians, laics, religioses, o monjos, sabem quin és el nostre lloc en el món, en l’Església, i com hi hem de ser? Fixem-nos en la llavor: cau a terra, resta amagada, mor… i finalment, quan l’espera del pagès arriba a terme, «dóna fruit, trenta, seixanta, cent». El pagès, després de sembrar, ha esperat, pacientment, discretament, amb la confiança que, al capdavall, la collita seria ben abundosa… «qui tingui orelles, que ho senti».