La darrera carta del papa, qualificada com un document insòlit, únic en aquests darrers anys, no m’ha sorprès. Rellegint els seus discursos i homilies resulta ben evident el to propositiu, humil i positiu d’una papa que es val de la força de la paraula, del diàleg, i del raonament, un estil per a mi més concorde amb la proclamació de l’evangeli que no pas el recurs mediàtic excessiu que va caracteritzar l’anterior pontificat. No és gens estrany, doncs, que el papa reflexioni sobre els seus mateixos actes i opcions, reconegui allò que cal reconèixer i reafirmi allò que cal reafirmar: està en la línia del que hem anat veient aquests quatre anys. La veritat és que aquesta carta és un document que fa pensar. Ha tocat profundament la meva sensibilitat. Però també, en la línia d’un article molt interessant del diari italià la Repubblica, «La solitudine del Papa», signat per Vito Mancuso, reconec que caldria aquesta mirada de misericòrdia sobre molts altres sectors de l’església que, de vegades, es poden sentir bandejats pels plantejaments oficials. L’articulista es referia concretament als divorciats casats de nou, un col·lectiu nombrós i important, al qual es neguen els sagraments. Tant de bo, tots junts, avancem més i més en aquest to positiu i, sobretot, propositiu. Hom pot reflexionar sobre allò que proposa, però no sobre allò que imposa.
dissabte, 14 de març del 2009
Proposar, que no imposar
La darrera carta del papa, qualificada com un document insòlit, únic en aquests darrers anys, no m’ha sorprès. Rellegint els seus discursos i homilies resulta ben evident el to propositiu, humil i positiu d’una papa que es val de la força de la paraula, del diàleg, i del raonament, un estil per a mi més concorde amb la proclamació de l’evangeli que no pas el recurs mediàtic excessiu que va caracteritzar l’anterior pontificat. No és gens estrany, doncs, que el papa reflexioni sobre els seus mateixos actes i opcions, reconegui allò que cal reconèixer i reafirmi allò que cal reafirmar: està en la línia del que hem anat veient aquests quatre anys. La veritat és que aquesta carta és un document que fa pensar. Ha tocat profundament la meva sensibilitat. Però també, en la línia d’un article molt interessant del diari italià la Repubblica, «La solitudine del Papa», signat per Vito Mancuso, reconec que caldria aquesta mirada de misericòrdia sobre molts altres sectors de l’església que, de vegades, es poden sentir bandejats pels plantejaments oficials. L’articulista es referia concretament als divorciats casats de nou, un col·lectiu nombrós i important, al qual es neguen els sagraments. Tant de bo, tots junts, avancem més i més en aquest to positiu i, sobretot, propositiu. Hom pot reflexionar sobre allò que proposa, però no sobre allò que imposa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
S'agraeix la teva visió més contemplativa sobre un tema que pot aixecar moltes suspicàcies tan pel fons com per la forma. La decisió d'aixecar l'excomunió es va prendre a prop del dia que es cumplia 50 anys de la convocatòria del Concili Vaticà II, i segur que es podia haver trobat qualsevol altre mes o dia de l'any ja que aquestes decisions se suposa que es prenen de forma pausada i meditada.
Alguns comentaristes aventuren fins i tot presses i pressions per part de certes persones de la Curia, i millor no sé malpensat precisament respecte a la data triada.
S'entèn que s'ha perdonat a les persones però no al "moviment", i en qualsevol cas que el moviment lefebrista vulgui tornar a fer de les seves es veurà bloquejat pel Dret Canònic. En quant a les parelles casades pel civil que volen participar en els sagraments son lluires de fer-ho sempre que sigui en una església que no els coneixin, en canvi en mig d'una comunitat de coneguts no ho veig edificant. Si només hem de qualificar pecat el no estimar, els que troten a tota pastilla canviant freqüent de parella deuen ser uns sants.
M'ha semblat una reflexió interessantíssima la que has fet, Joan. Crec que Benet XVI té molts problemes en el seu pontificat: l'extraordinària longitud i mediatització de l'anterior, el fet de què és un pontífex intel·lectual quan la gent estava acostumada a un gairebé un showman, que els seus discursos són mássa elaborats i refinats perquè s'entenguin a primeres, i els periodistes sovint no ajuden a fer-los més clars, sinó més bé al contrari... Crec que es un Papa que, certament, està una mica sol, i més quan les suposats grans defensors de la tradició, de l'església nacionalcatólica li fan el llit tot sovint quan no diu el que ells volen sentir.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada