abats i fundadors de Cister
El dia 26 de gener els monjos cistercencs celebrem la solemnitat de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, tres monjos benedictins del segle XI, professos del monestir de Molesmes, que, el 1098, amb un bon grup de monjos de la mateixa comunitat, inicien un nou projecte de vida monàstica benedictina al lloc anomenat Cistercium o Cîteaux, que ells anomenen Nou Monestir. Després de moltes dificultats, el tercer abat, Esteve Harding, veurà consolidat el projecte, amb noves fundacions i amb l’arribada del futur sant Bernat, acompanyat d’un estol de candidats a la vida monàstica cistercenca.
La celebració dels fundadors no deixa de ser una mirada al passat, i com a tal, comporta el risc de pensar que, en el passat, hi ha l’edat d’or, en aquest cas, de la vida monàstica. I no és pas així. Perquè el passat ja no existeix, i els monjos d’ara ja no ens hi podem traslladar. En tot cas, la mirada al passat, pot servir per mirar amb humilitat el present, per renovar la il·lusió, per esforçar-se en la tasca de rellegir-lo, de reinterpretar-lo, aquest passat, en funció del present que ens és donat de viure.
El dia 26 de gener els monjos cistercencs celebrem la solemnitat de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, tres monjos benedictins del segle XI, professos del monestir de Molesmes, que, el 1098, amb un bon grup de monjos de la mateixa comunitat, inicien un nou projecte de vida monàstica benedictina al lloc anomenat Cistercium o Cîteaux, que ells anomenen Nou Monestir. Després de moltes dificultats, el tercer abat, Esteve Harding, veurà consolidat el projecte, amb noves fundacions i amb l’arribada del futur sant Bernat, acompanyat d’un estol de candidats a la vida monàstica cistercenca.La celebració dels fundadors no deixa de ser una mirada al passat, i com a tal, comporta el risc de pensar que, en el passat, hi ha l’edat d’or, en aquest cas, de la vida monàstica. I no és pas així. Perquè el passat ja no existeix, i els monjos d’ara ja no ens hi podem traslladar. En tot cas, la mirada al passat, pot servir per mirar amb humilitat el present, per renovar la il·lusió, per esforçar-se en la tasca de rellegir-lo, de reinterpretar-lo, aquest passat, en funció del present que ens és donat de viure.
3 comentaris:
Uns quants anys enrera era impensable que els monjos és connectéssin a Internet per escriure blogs, encara que els blogs no existien si que la sortida al mon exterior d'Internet era considerat perillós. Ara en canvi, veiem com aixó de la Xarxa es una oportunitat excepcional per evangelitzar, i especial pels-les monjo-es ja que, escriure es treball solitari de cel·la monàstica.
Penso que la veritable edat d’or monàstica encara està per arribar. Fa segles la renuncia monàstica representava poc més que un allunyament de la família i una obertura a un món immens de coneixements, no tinc en compte la entrega a Déu, ja que penso que és atemporal. Però avui dia, amb tantes coses que tenim, tantes possibilitats, tanta informació, fins i tot tanta saturació de tot, crec que cada cop més la vida monàstica va tornant-se quelcom més sincer, una renuncia a les possibilitats, més que no una entrega a elles. Crec que encara que les vocacions són menors, cada cop seran més sinceres i crearan comunitats més sólides.
Sí, és ben veritat, tot i que sovint, quan veig en un atlas d'Europa, la ràpida proliferació de monestirs cistercencs, fa la impressió realment d'una xarxa, d'una mena de web anticipat, ja que els cistercencs, salvant l'autonomia de cada casa, van assolir de crear una veritable xarxa de caritat entre els monestirs. El bisbe Iniesta, que ens escriu sovint, acaba moltes de les seves notes amb aquesta expressió: «units en l'internet de la pregària».
Jo tinc també aquesta sensació, i estic convençut que hem de viure molt a fons la fraternitat, entre nosaltres monjos, i en l'acolliment als de fora que vénen als nostres monestirs, oferint-los ben viu el testimoni de la vida en comunitat.
Publica un comentari a l'entrada