Des del monestir

UNA MICA DE RES DE NO-RES

De vegades, durant la missa conventual, sobretot els diumenges, s’escau l’arribada d’algun grup de visitants, normalment gent gran. Sorprèn la manera com entren a l’església, fent molta remor, xerrant, tot i adonar-se de l’espai on es troben, i que hi ha una assemblea pregant. Quan ja no permetem —més enllà de les creences religioses de cadascú— que ens corprengui la quietud i l’espai d’un temple com el de Poblet, vol dir que passa alguna cosa, que han canviat els valors, que se’ns ha esmussat la capacitat de meravellar-nos, de fer silenci, d’escoltar. Des del refetor, del qual tinc encomanada la cura, s’escau també que veig desfilar els turistes, pel claustre, i fa una certa basarda quan un grup nombrós s’amuntega davant el cancell de la sala per guaitar a través dels vidres. No cal dir que, en veure un monjo feinejant, augmenta el to de veu i, qui més qui menys, procura robar-te la intimitat en una instantània fotogràfica. Més que gaudir de l’art, de la noblesa i la saviesa dels espais monacals, es diria que consumeixen monument.

Als monjos també ens passa això. Ens podem convertir en consumidors espirituals, consumidors insaciables de pregàries o de rutines més o menys piadoses. Fins i tot podem convertir en objecte de consum l’altre que hem d’acollir, ja sigui a l’hostatgeria, al confessionari, al correu electrònic, on en la trobada quotidiana del frec a frec comunitari. Una mirada, ni que sigui d’esquitllentes, cap a l’exterior, cap als visitants, als turistes, ens pot evangelitzar, en el sentit que pot actuar com a crítica i revulsiu. L’humus que nodreix les nostres experiències, els nostres comportaments, les nostres respostes, al capdavall és el mateix, per als de dins i per als de fora.

Els monjos estem cridats a ser en l’Església i en el món un espai i una profecia de gratuïtat. Hauríem de reivindicar aquesta economia, viure-la amb sinceritat i proposar-la. Ho vaig pensar simbòlicament el dia que ens posaven una mica de cendra al cap, una mica de res de no-res, que és el que som, al capdavall, si no fem del nostre no-res l’eco de la gratuïtat de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1958, 2 abril 2017

Homilia, El signe de Jonàs

DIMECRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Jn 3,1-10; Sl 50,3-4.12-13.18-19 (R.: 19b); Lc 11,29-32

«El signe de Jonàs» és el títol d’un llibre de Thomas Merton. És també, una mica, el símbol de la nostra vida de cristians i de  monjos, amagada en el cor de la terra, en el cor del món, per a ser-hi signe de la benedicció de Déu. El profeta Jonàs resumeix en el seu itinerari l’itinerari i la missió del poble d’Israel. Els profetes són sempre els portadors i els desvetlladors de la identitat del poble, però Jonàs ho és d’una manera tota especial. Déu li demana que sigui signe de la seva benedicció, del seu perdó, al cor mateix del mal, de la foscor, de la negació de Déu... tot això significa Nínive per al creient d’Israel. Jonàs, abans de poder ser portador d’aquesta benedicció de Déu per a tothom, ha de purificar i renovar la seva identitat creient fent l’experiència del refús i de la mort. Només al ventre del peix trobarà les paraules per proclamar i cantar la seva fe en el Déu que salva.

Ho fa composant un salm que, avui, no hem cantat en la nostra litúrgia. El salm de Jonàs, una perla preciosa amagada al cor del llibre, al cor de la Bíblia: «Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m’ha respost. Des de l’entranya de la mort he cridat auxili, i tu, Senyor, has escoltat el meu clam. Em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència. Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple!» (Jn 2,3.5). «Oh, si pogués...» també aquest hauria de ser el nostre desig, l’agulló i l’esperó del nostre camí quaresmal: «Si pogués tornar a veure el teu sant temple», el lloc on la salvació de Déu es torna cant i presència.

Que Déu salvi, que la seva benedicció pugui arribar al cor mateix del mal, de la negació de Déu, l’escandalitza, a Jonàs. Que Déu cridi tothom a convertir-se i vulgui concedir una nova oportunitat, que pugui fer arribar la seva salvació més enllà de les fronteres de l’Església, a vegades també ens escandalitza.

La Quaresma és per a nosaltres la carbassera de Jonàs. Ens és ofert de seure-hi una bella estona —quaranta dies— per revisar els nostres esquemes esquifits, per obrir-los a l’inesperat, a la sorpresa, a la gràcia de Déu, i poder exclamar com el fill d’Amitai: «És el Senyor qui em salva». El Senyor Jesús ens salva passant per la mort, submergint-se en el sense sentit de la mort i del dolor, assumint com a propi l’itinerari de Jonàs, l’itinerari d’Israel tot obrint-lo a horitzons més amplis.

No tinguem por, doncs, de fer els tres dies de camí en la nit del dolor i en el cor del mal cap a la llum de la Pasqua, o els quaranta dies de la nostra penitència quaresmal. Els fem amb Jesús, més gran que Jonàs.

Des del monestir

SOR LUCÍA CARAM

Ens recorda cada dia un aspecte important de la vida monàstica. La seva dimensió profètica! Sense profetisme no hi pot haver vida monàstica autèntica. La vida monàstica sorgeix com a contestació a l’establishment de l’Església i si perd aquest mordent profètic també esdevé prescindible. No és necessària.

Vull defensar-la, sor Lucía, pel seu testimoniatge al servei dels més pobres. Al capdavall la mesura del cristianisme és la mesura de les benaurances, la mesura del cristianisme és sempre ètica: «allò que fèieu a un d’aquests germans meus» (Mt 25,40), no pas allò que crèieu o allò que pregàveu. «És de l’amor que ens examinaran al final de la vida».

Amor. Aquests dies s’han dit paraules molt poc amoroses: «El seu parlar és melós —deia profèticament el salmista—, però el seu cor és agressiu; les seves paraules llisquen com l’oli, però de fet són punyals desembeinats» (Sl 55,22), punyals d’una espiritualitat freda com l’acer, morta com l’amor que s’estima a si mateix.

El dogma de la virginitat de Maria que professem amb tota l’Església no té per objecte, en absolut, la biologia femenina. Quan es formula aquest dogma, quan en parlen els evangelistes, hom creu que la dona és un mer receptacle de la llavor masculina, que ella no aporta res biològicament a la concepció d’un nou ésser humà. Ara sabem que tot ésser humà és fruit, a parts iguals, d’una llavor femenina i d’una llavor masculina. Quan l’Església declara i professa la virginitat de Maria confessa que ella és realment Mare de Déu, que Jesús, el Fill de les seves entranyes és tot de Déu, és el Verb encarnat, i perquè és encarnat, és també tot de l’home, perquè Maria també és nostra. Si el Verb encarnat és tot de l’home, vol dir també que la sexualitat és tota de Déu, és lloc de la benedicció de Déu, i com tot l’humà ha estat redimida i feta joiosa pel misteri de la Creu de Crist.

Un dogma no és una cosa morta, petrificada, un dogma és una provocació a la nostra intel·ligència. Si sant Gregori el Gran podia afirmar de la Paraula inspirada de l’Escriptura: «Divina eloquia cum legente crescunt», podem afirmar també, dels dogmes, que «cum credente crescunt». 

Una església que no creix és, certament, prescindible. Ho és sobretot una església que no posa a les balances el pes de la seva ètica fonamentada en la justícia, de la seva caritat en la veritat.

Coratge, sor Lucía, i gràcies.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1953, 26 febrer 2017