diumenge, 2 d’abril de 2017

Des del monestir

UNA MICA DE RES DE NO-RES

De vegades, durant la missa conventual, sobretot els diumenges, s’escau l’arribada d’algun grup de visitants, normalment gent gran. Sorprèn la manera com entren a l’església, fent molta remor, xerrant, tot i adonar-se de l’espai on es troben, i que hi ha una assemblea pregant. Quan ja no permetem —més enllà de les creences religioses de cadascú— que ens corprengui la quietud i l’espai d’un temple com el de Poblet, vol dir que passa alguna cosa, que han canviat els valors, que se’ns ha esmussat la capacitat de meravellar-nos, de fer silenci, d’escoltar. Des del refetor, del qual tinc encomanada la cura, s’escau també que veig desfilar els turistes, pel claustre, i fa una certa basarda quan un grup nombrós s’amuntega davant el cancell de la sala per guaitar a través dels vidres. No cal dir que, en veure un monjo feinejant, augmenta el to de veu i, qui més qui menys, procura robar-te la intimitat en una instantània fotogràfica. Més que gaudir de l’art, de la noblesa i la saviesa dels espais monacals, es diria que consumeixen monument.

Als monjos també ens passa això. Ens podem convertir en consumidors espirituals, consumidors insaciables de pregàries o de rutines més o menys piadoses. Fins i tot podem convertir en objecte de consum l’altre que hem d’acollir, ja sigui a l’hostatgeria, al confessionari, al correu electrònic, on en la trobada quotidiana del frec a frec comunitari. Una mirada, ni que sigui d’esquitllentes, cap a l’exterior, cap als visitants, als turistes, ens pot evangelitzar, en el sentit que pot actuar com a crítica i revulsiu. L’humus que nodreix les nostres experiències, els nostres comportaments, les nostres respostes, al capdavall és el mateix, per als de dins i per als de fora.

Els monjos estem cridats a ser en l’Església i en el món un espai i una profecia de gratuïtat. Hauríem de reivindicar aquesta economia, viure-la amb sinceritat i proposar-la. Ho vaig pensar simbòlicament el dia que ens posaven una mica de cendra al cap, una mica de res de no-res, que és el que som, al capdavall, si no fem del nostre no-res l’eco de la gratuïtat de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1958, 2 abril 2017