Des del monestir

MIRALL TRENCAT

Fa uns dies vaig retrobar una vella lectura dels meus temps d'estudiant de BUP i COU: «Mirall trencat» de Mercè Rodoreda (1908-1983), publicada l'any 1974. Diria que es tracta d'una de les grans novel·les de la nostra literatura, si més no és una gran novel·la. Parla d'un món tancat en ell mateix, un món meravellós, descrit amb detalls minuciosos i esplèndids, però un món tancat en ell mateix, del qual els personatges no poden escapar. Aquest món està magistralment simbolitzat per la magnífica casa, una torre de Sant Gervasi. Fins i tot el jardí, que podria ser un símbol de vida i d'obertura, esdevé el lloc de l'enyorament i de la mort, i l'arbre immortal, el llorer, és, a la novel·la, un arbre de mort, un espòs de sang. El relat ofereix una visió pessimista de l'itinerari humà dels seus personatges, condicionats sempre pel passat, esclaus d'un temps que els encadena i se'ls esmuny de les mans. El que més m'ha impressionat, però, és com l'autora, al final, destrueix ella mateixa l'univers literari de ficció que havia creat per als seus personatges: una rata fastigosa i repugnant posa punt i final a la novel·la, morint ella mateixa enmig dels espolis de la torre de Sant Gervasi.

Es tracta d'un món tancat, un món de ficció, amb unes lleis que funcionen a l'interior d'aquest univers literari, i que no podem aplicar a l'exterior, fora d'aquest món. Per això no se'n poden treure tampoc massa conclusions sobre el pessimisme de l'autora, o de la seva visió tràgica del món, de la vida, de l'ésser humà... perquè el món de la ficció literària és creat i destruït dins el clos de la novel·la.

Però sí que en trec una aplicació important, que a mi em sembla fonamental, per a la lectura de la Bíblia. Per què ens costa tant de llegir la Bíblia com un esdeveniment literari? De posar-nos dins d'aquest món, d'aquest univers narratiu, i mirar de comprendre'n les lleis, i gaudir amb la seva lectura? Sovint, massa sovint, utilitzem la Bíblia com allò que no és, com un llibre piadós d'història i de moral.

Podrem descobrir el rostre de Déu que ens mira des del mirall de la Sagrada Escriptura, i en aquest rostre, la nostra pròpia imatge i semblança, solament si sabem afrontar-la i gaudir-ne com una experiència literària meravellosa.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1678, 2o novembre 2011

Mare de l'església

 Per escoltar i meditar.

Homilia, La Porta

DIMARTS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (I)

Gn 13,2.5-18; Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5 (R.:1a); Mt 7,6.12-14

La primera vegada que vaig visitar Poblet, cap als anys vuitanta, amb un grup dels escolapis d’Igualada, recordo que fra Marc ens va aplegar tots en la penombra de l’atri de l’abat Copons, i amb un gest teatral, ràpid, va obrir la bella porta del segle XIII que dóna entrada al claustre. No he oblidat la impressió d’aquell pas simbòlic i alhora real, de la penombra a la llum, del tancament a l’obertura. Suposo que és el que es proposava el nostre guia. Els qui som ací, en aquest cor, hem fet l’experiència del que ha suposat per a la nostra vida travessar-la d’una manera, diguem definitiva, aquesta porta, el dia del nostre ingrés al monestir.

Avui Jesús ens parla d’una porta que cal travessar per accedir a la vida. Cal afanyar-se per entrar-hi, i només s’hi pot passar d’un a un. Aquesta porta estreta deu ser, traduint la imatge de Jesús a un llenguatge més actual, el sentit, el desllorigador de la nostra existència. Els qui es queden a fora són aquells la vida dels quals ha resultat fallida, com un producte caducat que es llença, com la sal fada deixada al carrer perquè tothom la trepitgi. La imatge és dura: «La porta de la perdició és ampla i el camí és espaiós: per això molts hi entren. Però la porta de la vida és petita, i el camí, estret: per això pocs hi troben». És el cas de les cinc verges ximpletes del mateix evangeli de Mateu: «Us asseguro que no us conec».

«Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles —diu Jesús. Els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges». Jesús és la porta. És el camí i la porta del Regne, ell que ha vingut com a missatger d’aquest Regne de veritat i de vida. És una porta estreta, com ho és el pal vertical de la creu, però s’eixampla en l’abraçada amorosa del Crucificat que ens atreu tots cap a ell, cap a la Porta, en majúscula.

«Vaig veure una porta oberta en el cel» proclama el vident de l’Apocalipsi. I el salmista: «Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?» «Pocs hi troben», deia Jesús. Demanem-li a un que «hi va trobar», sant Lluís Gonzaga, que ens ajudi «a trobar-hi», i afanyem-nos a entrar-hi, germans i germanes, per a cantar la glòria de Déu. Amén.