Beat Joan Pau II, papa

TEXTOS LITÚRGICS OFICIALS

Text llatí

(www.vatican.va)

Die 22 octobris

BEATI IOANNIS PAULI II, PAPAE

Carolus Iosephus Wojtyła anno 1920 in civitate Wadowice in Polonia natus est. Presbyteratu auctus, studiis theologiae in Urbe completis, in patriam reditus variis pastoralibus academicisque muneribus functus est. Iam Episcopus auxiliaris Cracoviensis, anno 1964 Archiepiscopus nominatus est et Sacrosancto Concilio Oecumenico Vaticano II interfuit. Summus Pontifex die 16 octobris 1978, Ioannis Pauli II sumpto nomine, electus, summa apostolica praesertim familiarum iuvenumque et aegrotantium sollicitudine emicuit, quae eum ad innumeras populi Dei ubique per orbem terrarum Visitationes duxit cuiusque fructus, inter multos alios, eximius Ecclesiae hereditate relictus ditissimum eius Magisterium et promulgationes Catechismi Catholicae Ecclesiae atque Codicum Iuris Canonici sive Ecclesiae Latinae sive Ecclesiarum Orientalium. In Urbe die 2 aprilis 2005, in vigilia dominicae II Paschatis seu de divina misericordia, pie in Domino quievit.

De Communi pastorum: pro papa

Ad Officium lectionis

Lectio altera

Ex Homília beáti Ioánnis Pauli Secúndi, papae, in inítio pontificátus.

(Die 22 octobris 1978: AAS 70 [1978], 945-947)

«Nolite timere! Aperite ianuas Christo!»

Petrus Romam venit! Quid enim eum hanc in Urbem, cor Impérii Románi, diréxit et condúxit, nisi inspiratióni a Dómino infúsae oboediéntia? Fórsitan his Galilaéae piscátor hucúsque veníre nollet. Fórsitan illic manére mallet, apud ripas lacus Genesáreth, sua cum navícula, suis cum rétibus. Sed, a Dómino ductus, eius óbsequens inspiratióni, huc venit!

Secúndum antíquam traditiónem, témpore persecutiónis sub Neróne, Petrus Romam relínquere vóluit. Sed Dóminus intervénit: ei óbviam éxiit. Petrus ad Eum se vertit, intérrogans: «Quo vadis, Dómine?». Et Dóminus ei statim respóndit:

«Romam vénio iterum crucifígi». Petrus Romam revérsus est et hic usque ad suam mansit crucifixiónem.

Aetas nostra nos invítat, nos impéllit, nos óbligat, ut Dóminum inspiciáamus et nos in húmilem piámque immergámus meditatiónem mystérii suprémae potestátis ipsíus Christi.

Ipse, Qui ex María Vírgine natus est, Fílius fabri lignárii – uti putabátur – Fílius Dei vivi, sicut Petrus conféssus est, venit, ut ex ómnibus nobis «regnum sacerdótum» institúeret.

Concílium Oecuménicum Vaticánum II nobis mystérium memorávit huius potestátis, in lucem próferens missiónem Christi – Sacerdótis, Prophétae et Magístri, Regis – quae in Ecclésia perséquitur. Omnes, totus Dei Pópulus istam tríplicem partícipat missiónem. Et fórsitan praetérito témpore in caput Papae tiára imponebátur, haec nempe triplex coróna, ut significáret, per eiúsmodi signum, quod totus ordo hierárchicus Ecclésiae Christi, tota eius «sacra potéstas» in ea exercitáta, áliud non est nisi ministérium, ministérium quod velut unum tenet propósitum: ut univérsus Dei Pópulus hanc triplicem partícipet Christi missiónem atque semper sub Dómini potestáte máneat, quae suam oríginem non e potestátibus huius mundi trahit, sed a Patre caelésti et e mystério Crucis Resurrectionísque.

Potéstas absolúta simúlque dulcis et suavis Dómini omni respóndet hóminis profunditáti, eiúsque altíssimis intelléctus, voluntátis cordísque adspiratiónibus. Ea non róboris sermóne lóquitur, sed in caritáte veritatéque exprímitur.

Novus Petri Succéssor in Romána Sede hódie férvidam, húmilem fiduciosámque élevat precem: «Christe! Fac, ut ego fíeri et esse possim servus únicae tuae potestátis! Servus dulcis tuae potestátis! Servus tuae potestátis quae nescit occásum! Fac, ut ego servus esse possim! Immo, tuórum servus servórum».

Fratres et Soróres! Nolite timére Christum excípere eiúsque potestátem suscípere! Auxiliámini Summum Pontíficem et omnes qui Christo et, cum Christi potestáte, hómini totíque humáno géneri servíre cúpiunt!

Nolíte timére! Aperíte, immo, expándite iánuas Christo! Eius salvíficae potestáti aperíte Státuum fines, systémata oeconómica nec non política, vastas cultúrae, civílis cultus et progressiónis províncias. Nolíte timére! Christus scit «quid in hómine sit». Solus Ille novit!

Hódie saepe homo nescit quid intus, in profunditáte ánimi sui suíque cordis áfferat. Saepe sensus eius vitae hac in terra est incértus. Dúbio obrúitur quod in desperatiónem mutátur. Sínite ígitur – rogo vos, humíliter ac fidénter vos implóro – sinite Christum cum hómine loqui. Solus Ille verba vitae habet, sic! vitae aetérnae.

Responsorium

R/. Nolíte timére: Redémptor hóminis crucis potestátem revelávit et pro nobis vitam dedit! * Aperíte, expándite iánuas Christo.

V/. Vocámur in Ecclésia, ut eius participémus potestátem. * Aperíte.

Collecta

Deus, dives in misericórdia,

qui beátum Ioánnem Paulum, papam,

univérsae Ecclésiae tuae praeésse voluísti,

praesta, quaésumus, ut, eius institútis edócti,

corda nostra salutíferae grátiae Christi,

uníus redemptóris hóminis, fidénter aperiámus.

Qui tecum.

_____________________
Text català

Dia 22 d’octubre

BEAT JOAN PAU II, PAPA

Karol Józef Wojtyła va néixer a Wadowice, Polònia, el 1920. Ordenat sacerdot i acabats els estudis de teologia a Roma, assumí, de retorn al seu país, diferents serveis pastorals i universitaris. Nomenat bisbe auxiliar de Cracòvia, n’esdevingué arquebisbe el 1964, i prengué part en el Concili Ecumènic Vaticà II. Elegit papa el 16 d’octubre de 1978 amb el nom de Joan Pau II, la seva extraordinària sol·licitud apostòlica, en particular envers les famílies, els joves i els malalts, l’empenyé a fer innombrables visites pastorals per tot el món. Els fruits més significatius que ha deixat en herència a l’Església, entre molts altres, són el seu riquíssim Magisteri i la promulgació del Catecisme de l’Església Catòlica i del Codi de Dret Canònic per a l’Església llatina i les Esglésies Orientals. Morí piadosament a Roma el 2 d’abril de 2005, vigília del Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia.

Comú de pastors: per papes

Ofici de lectura

Lectura segona

De l’homilia del beat Joan Pau II, papa, en la inauguració del seu pontificat

(Dia 22 d’octubre de 1978: AAS 70 [1978], 945-947; traducció de Documents d’Església 981-982,218-220)

«No tingueu por! Obriu les portes a Crist!»

Pere va venir a Roma! Què el va guiar i conduir en aquesta ciutat, cor de l’Imperi Romà, sinó l’obediència a la inspiració rebuda del Senyor? Potser aquest pescador de Galilea no hauria volgut venir fins aquí. Potser hauria preferit quedar-se allà, a les ribes del llac de Genesaret, amb la seva barca, amb les seves xarxes. Però, guiat pel Senyor, obedient a la seva inspiració, va arribar fins aquí! Segons una antiga tradició, durant la persecució de Neró, Pere volia abandonar Roma. Però el Senyor hi va intervenir: va sortir a trobar-lo. Pere se li adreçà dient-li: «Quo vadis Domine?» «On aneu Senyor?» I el Senyor li contestà: «Vaig a Roma perquè em crucifiquin per segona vegada». Pere tornà a Roma i s’hi va quedar fins a la seva crucifixió.

El nostre temps ens invita, ens empeny, ens obliga a mirar el Senyor i a immergir-nos en una humil i devota meditació del misteri de la suprema potestat del mateix Crist.

Aquell qui va néixer de la Verge Maria, el Fill del fuster —com era considerat—, el Fill del Déu vivent, com va confessar Pere, va venir per fer de tots nosaltres «un regne de sacerdots».

El Concli Vaticà II ens ha recordat el misteri d’aquesta potestat i el fet que la missió del Crist —sacerdot, profeta-mestre, rei— continua en l’Església. Tots, tot el Poble de Déu és participant d’aquesta triple missió. I potser en el passat posaven al cap del papa el triregne, per expressar, a través d’aquell símbol, que tot l’orde jeràrquic de l’Església del Crist, tota la seva «sacra potestat» que hi exerceix no és res més que el servei, servei que té una sola cosa com a objectiu: que tot el Poble de Déu sigui participant d’aquesta triple missió del Crist i es mantingui sempre sota la potestat del Senyor, la qual té els seus orígens no pas en les potències d’aquest món, sinó en el Pare celestial i en el misteri de la Creu i de la Resurrecció.

La potestat absoluta i tanmateix dolça i suau del Senyor respon a tota profunditat de l’home, a les seves aspiracions més elevades d’intel·lecte, de voluntat, de cor. No parla un llenguatge de força, sinó que s’expressa en la caritat i en la veritat.

El nou sucessor de Pere en la Seu de Roma eleva avui una pregària fervent, humil, confiada: «Oh Crist! Feu que jo pugui esdevenir i ser servidor de la vostra única potestat! Servidor de la vostra potestat que no coneix ocàs! Més encara: servidor dels vostres servidors».

Germans i germanes! No tingueu por d’acollir el Crist i d’acceptar la seva potestat! Ajudeu el papa i tots els qui volen servir el Crist i, amb el poder del Crist, servir l’home i tota la humanitat!

No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes al Crist! Al seu poder salvador, obriu-li els confins dels estats, els sistemes econòmics com també els polítics, els amples camps de cultura, de civilització, de desenvolupament. No tingueu por! El Crist sap «què hi ha dins de l’home». Només ell ho sap!

Avui molt sovint l’home no sap què porta a dintre, en el fons del seu esperit, del seu cor. Molt sovint no està segur del sentit de la seva vida sobre aquesta terra. L’envaeix el dubte que es trasmuda en desesperació. Permeteu, doncs —us ho prego, us ho imploro amb humilitat i amb confiança— permeteu que el Crist parli a l’home. Només ell té paraules de vida, sí! de vida eterna.

Responsori

R/. No tingueu por: el Redemptor de l’home ha revelat el poder de la creu i ha donat la vida per nosaltres! * Obriu, obriu de bat a bat les portes a Crist.

V/. Hem estat cridats a l’Església per participar de la seva potestat. * Obriu.

Col·lecta

Oh Déu, ric en misericòrdia,

que volguéreu que el beat Joan Pau, papa,

guiés tota la vostra Església;

concediu-nos que,

instruïts amb els seus ensenyaments,

obrim amb confiança els nostres cors

a la gràcia salvadora de Crist,

únic redemptor de l’home.

Ell, que amb vós viu i regna.

_____________________
Lectures de la Missa

Del Comú de pastors: per papes

Lectura primera. Is 52, 7-10: D’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Salm responsorial. Sl 95, 1-2a.2b-3.7-8a.10 (R.: cf. 3): Conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor.

Al·leluia i vers abans de l’evangeli. «Jo sóc el bon pastor —diu el Senyor—; jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi.» (Jo 10,14).

Evangeli. Jo 21,15-17: Pastura els meus anyells. Pastura les meves ovelles.

Des del monestir

AL SERVEI DEL NOSTRE POBLE

És el títol del darrer document dels bisbes de Catalunya. No pretenc analitzar-ne el contingut. Ja ha estat fet, i a mi no em pertoca. M’aturo en el títol. Em sembla una definició magnífica de l’església, i em fa bé saber que és la paraula dels nostres pastors.

Servei i poble. Dues paraules amb què l’església, la comunitat dels deixebles de Jesús, es diu, s’explica a si mateixa, fidel a les seves arrels. Dues paraules de l’àmbit profà, del món de les nostres experiències més immediates i quotidianes. La definició del verb servir, al diccionari, és extraordinàriament simple i significativa: «ser útil a algú». A qui vol ser útil, l’església? Al seu poble. I què és el poble? «El conjunt dels habitants d’un territori, d’un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament». Sense adonar-nos-en, l’anàlisi d’aquestes dues paraules profanes emprades com a definició de l’església, ens ha portat al nucli del missatge cristià: l’encarnació, el «logos sarks», amb paraules de Joan (cf. Jn 1,14), el Déu que assumeix, en Jesús, els nostres processos humans, socials, polítics, culturals, històrics. Déu, en definitiva, que es posa al servei del seu poble, per a ser-li útil.

Concloem, doncs, que l’església, quan es posa al servei del seu poble, li vol ser útil, assumint els processos socials, històrics, culturals, polítics, d’aquest poble. Assumir vol dir que aquests processos «els pren damunt seu, a compte seu», se’ls fa seus. Aquesta és l’església de Pasqua, l’església capaç de fecundar els processos d’un poble en camí amb el llevat nou de l’evangeli.

La Pasqua, que estem celebrant, és la festa d’aquest servei de Déu al seu poble, i el situa, aquest servei, en l’àmbit de la gratuïtat, de la joia i de la lloança. Pasqua ens fa fer el pas des de la profanitat a la gratuïtat de Déu: Déu, que va reposar el setè dia; Déu que va ressuscitar Jesús, el seu Fill, el vuitè dia, que és el primer dia d’una nova creació, d’un nou poble unit per vincles més potents que els socials, polítics, històrics i culturals. Aquest poble, que neix del servei que Déu li fa en Jesús, és l’església, enviada pel Ressuscitat a servir i a acompanyar la humanitat en els seus processos i en el seu pelegrinatge.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1648, 24 abril 2011

Homilia, Perfum

DILLUNS SANT

Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14; Jn 12,1-11

«Salve, Rei nostre: només vós us heu compadit de nosaltres», cantàvem, tot aclamant el Senyor Jesús. Ahir l’acompanyàvem a Jerusalem, plens d’alegria i de neguit. I l’aclamàvem rei: el rei que entra a la seva ciutat, com Salomó en altre temps (cf. 1Re 1,39-40), per a ser-hi ungit. La icona evangèlica que acabem de contemplar ens pinta davant els ulls l’escena de la unció reial del Messies, Jesús, que ben aviat serà entronitzat... a la creu! per prendre possessió del seu reialme. «Salve, Rei nostre, Rei de tendresa». A aquest rei no li escau el fast del cerimonial reial. Per això l’evangelista ha preparat la unció reial de Jesús no al temple sinó a la casa dels seus amics. I no serà ungit amb l’oli sagrat ni per un sacerdot, sinó amb un ungüent d’amistat vessat per una dona: un perfum de nard autèntic i molt costós. Una escena semblant clourà el drama que avui iniciem: als peus de la creu, Nicodem i Josep d’Arimatea, deixebles i amics de Jesús, completaran la unció reial del seu Mestre i Senyor amb el perfum que ell mateix s’havia reservat: «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar».

L’escena que meditem situa tot el que viurem aquests dies en l’àmbit de la gratuïtat. El perfum vessat tan generosament per Maria de Betània és una bella imatge del que Jesús està a punt de fer amb la seva vida. Morirà a la creu per ungir-nos a nosaltres amb el perfum de la seva amistat portada fins a l’extrem: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics». De fet, és tan sols des d’aquesta perspectiva, des de la gratuïtat, que es pot trobar sentit a allò que, aparentment, no en té: la traïció de l’amic, la mort injusta i violenta, la desfeta i el fracàs, i, fins i tot, el misteri del Déu que lliura el seu Fill.

Només el perfum de la gratuïtat ens permet copsar la profunditat del gest de Jesús que fa l’ofrena de la seva vida, com el seu darrer servei, anticipat ja en el rentament de peus la tarda del Dijous Sant. Només el perfum de la gratuïtat pot ajudar-nos, també a nosaltres, a retrobar el gest humil de Pere de deixar-nos rentar els peus per Jesús i baixar del pedestal del nostre urc i de la nostra arrogància.

Descalcem-nos, doncs, i venerem els sants misteris de la Pasqua del Senyor Jesús.