Homilia, Les torxes de la fe

DIVENDRES DE LA SETMANA II D’ADVENT

Is 48,17-19; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: cf. 8, 12); Mt 11,16-19

«Senyor, concediu al vostre poble d’esperar tot vetllant la vinguda del vostre Fill únic; que, tal com ell ens va ensenyar, sortim a rebre’l amb les torxes enceses». L’oració amb què hem començat aquesta celebració resumeix molt bé l’espiritualitat de l’Advent, i ho fa rellegint un evangeli ben conegut, el de les cinc verges prudents i les cinc nècies que esperaven l’Espòs. I el salm que hem cantat —ho veurem després— ens porta també al cor d’aquest mateix evangeli, i ens indica unes pistes per a la nostra espera d’Advent.

Les verges duien unes torxes, cinc torxes per esperar l’Espòs. Què són aquestes cinc torxes? Els cinc llibres de la Llei, és a dir, tot l’Antic Testament entès, llegit com la història de l’espera de l’Espòs d’Israel, el Messies. Però enfront de la Llei, de la Paraula del Senyor hi ha dues actituds possibles: l’acolliment —és l’actitud prudent— i el refús —l’actitud desassenyada. Són les dues actituds que ens presenta el salm primer, que hem cantat, dues actituds en les quals, segons el salm, ens juguem la nostra felicitat, la benaurança del Regne que esperem i que ve en Jesús. «Estimar de cor la llei del Senyor i meditar-la nit i dia» és la condició per a donar fruit, el camí de la felicitat, aquesta «felicitat desbordant com un riu i com les onades del mar», de què ens parlava Isaïes, aquesta felicitat que ens porta el Regne messiànic que Jesús, l’Espòs, ve a instaurar.

Les verges, encara, som tots nosaltres, els creients en Jesús, que fem camí tot esperant, i portem també les torxes de la fe a la mà. Un camí tensat entre la primera vinguda de Crist a Betlem i la segona que esperem per a la fi dels temps, perquè la felicitat que aviat contemplarem, fràgil, en l’Infant Jesús, és ja un tast de la felicitat del Regne que esperem i que ell, aquest Infant, ja fa present enmig nostre.

Portem-les ences les torxes, doncs! No descurem les nostres fioles amb l’oli! Ens ho juguem tot en aquesta espera! La fe que il·lumina el nostre camí d’Advent l’hem d’alimentar amb l’oli de l’esperança, de la pregària, de la lectura de la Paraula… però sobretot, amb l’oli de la caritat, sortint amatents a l’encontre del Senyor que ve a trobar-nos ara «en cada home i en cada esdeveniment». Que ell, l’Espòs, «la llum de la vida», sostingui la nostra esperança i el nostre goig. Amén.

Homilia, Causa del teu camí

Dia 30 de novembre
SANT ANDREU, APÒSTOL

Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 4,18-22

Hem començat l’Advent, aquest temps que, cada any, ens confronta amb l’horitzó grandiós de les nostres vides i de la història. Cantàvem, com a comiat de l’any litúrgic, la colpidora seqüència del «Dies iræ», i, tot cantant-la, pensava en la visió no menys grandiosa de la paràbola del rei jutge i pastor de Mt 25, i les visions del llibre de Daniel, que, sens dubte, n’inspiraren la composició. El relat mateuà del judici final, igual com la seqüència del «Dies iræ», posen l’accent en la serietat de Déu i del seu projecte. I està bé que sigui així, envoltats com estem de frivolitat. Déu se’ns pren seriosament, i això vol dir que també nosaltres ens l’hi hem de prendre. És el missatge del «Dies iræ». La gravetat i la responsabilitat del jutge, però, no exclouen la confiança i l’esperança en el pastor. Per això, aquests dies, m’he fixat sobretot en aquesta estrofa del «Dies iræ»: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuæ viæ, ne me perdas illa die»: Recorda’t de mi, oh bon Jesús, jo que he estat la causa del teu camí, i no em perdis aquell dia! Sí, la seqüència del «Dies iræ» canta la serietat del Déu que es pren seriosament la meva vida i la meva veritat, per petites que siguin, i els surt a l’encontre, i, amb un gest acollidor, amb la seva mirada d’infinita tendresa, acull la història que fa camí cap ell, per donar-li sentit i plenitud, que això vol dir, en definitiva, el judici de Déu.

Per això avui, amb l’apòstol sant Andreu, un dels primers, sortim també nosaltres a l’encontre del Déu que ve a trobar-nos. Sí, som causa del seu camí, som causa que ell hagi vingut a ajudar-nos a desenredar les xarxes del nostre pecat. És el que celebra l’Advent: Déu que ve per adreçar-nos una paraula, per proposar-nos de compartir un camí, una aventura, un projecte, una il·lusió. Ens proposa un intercanvi: les nostres xarxes, per les seves, la nostra limitació per la seva infinitud, la nostra incomunicació i la nostra solitud, per l’àmbit obert de la xarxa divina, de l’internet de la gràcia sense pàgines protegides amb contrasenya. Cansat de cercar-me, Senyor, t’has assegut a la vora del pou, i per redimir-me has patit la creu. Que no sigui en va tant d’esforç!

Homilia, La ciutat de la lluna

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

2Ma 6, 18-31; Sl 3, 2-3. 4-5. 6-7 (R.: 6b); Lc 19, 1-10

Camí de Jerusalem, el lloc de l’acompliment i de l’adveniment del Regne, Jesús passa per Jericó. Jericó és la ciutat de la lluna, la ciutat de la nit. Sí, perquè l’arrel de la paraula Jericó, en hebreu, és la mateixa de la paraula lluna (iareah): Orígenes, comentant Josuè, ja se n’havia adonat. Jesús, anant a Jerusalem, passa per la ciutat de la nit. Nosaltres, fills de la nit, que vivim en tenebres, també hi passem, com Jesús, sobretot en aquests dies que són els darrers. Dies que marquen la fi d’un cicle i el començament d’un de nou, un any que se’n va i n’empeny un altre, fins a la plenitud, fins que Crist, Rei de l’univers, ho sigui tot en tots, i ens faci, de fills de la nit i de les tenebres, fills del dia i de la claredat.

Jesús, a la ciutat de la nit, és portador de llum. El Fill de David, el Messies, el qui té la clau i el sentit dels esdeveniments i de la història, el qui torna lluminosa la nostra fe i li dóna plenitud, surt a l’encontre del cec, que li clama, i nosaltres amb ell: «I quan s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans, per contemplar la vostra faç immensa!». A les portes de Jericó Jesús ens obre els ulls de la fe.

Zaqueu fa un pas més. És l’home que ha perdut la seva identitat teològica. És Israel sumit en la nit de la cobejança i de l’egoïsme. Som tots nosaltres, en aquests dies darrers. És l’església que no sap mirar ni reconèixer la salvació quan passa. Jesús, a la ciutat de la nit, el Fill de David, el Messies, retorna a Zaqueu la seva dignitat de fill d’Abraham, de fill de Déu: «Avui la salvació ha entrat en aquesta casa». I la salvació, en el relat de Zaqueu, pren els colors i les veus de l’alegria i del compartir.

Jesús passa per la ciutat de la nit, passa per Jericó. Pels nostres Jericó, també, a nosaltres que ja endevinem, rere un vel de boires, en la llunyania, les torres i els merlets de la ciutat feliç de Jerusalem, la nostra mare. Ell, «que ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut», ens porta la llum de la fe i de la vida, ens porta la joia de la nostra identitat i de la nostra filiació divina. Rebem-lo, doncs, amb alegria, tot just d’ací uns instants, que la Paraula es farà Pa partit i compartit per a tots els convidats a casa seva, nosaltres que no som dignes de rebre’l a la nostra.