Des del monestir

CREDO ... DÉU, PARE TOTPODERÓS, CREADOR ...

Quan anomenem el nostre Déu: Pare, ens referim sobretot a una relació, a la relació especialíssima de Jesús envers el seu Déu, el Déu d’Israel. És, doncs, des del prisma d’aquesta relació personalíssima de Jesús que accedim a la realitat de Déu, i que l’anomenem, també nosaltres, Pare, en tant que ell, Jesús, cridant-nos a ser deixebles, ens permet l’accés per la fe a la seva mateixa relació especialíssima de fill del Pare. Amb una diferència: ell és Fill en la seva realitat més íntima, que és la mateixa de Déu, és Fill des de les fonts del seu ésser, tot ell donació del Pare. En canvi nosaltres accedim a aquesta relació per participació en la fe dels deixebles de Jesús.

Déu l’anomenem també: Totpoderós. La naturalesa veritable del poder de Déu, que Déu manifesta ja en la Creació com a primera expressió d’Ell mateix, l’aprenem a l’escola de Jesús, l’aprenem quan el veiem ajupit als peus dels deixebles per rentar-los els peus. En Déu, doncs, el poder és exercit com a servei, no com a domini. La Creu de Jesús revela l’autèntic significat de l’omnipotència divina: «Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu» (col·lecta del diumenge XXVI durant l’any).

La Sagrada Escriptura —la Torà— ens dóna dues notes importantíssimes sobre la identitat de Déu, sobre la intimitat del seu ésser. Déu és misericòrdia i fidelitat, hesed i emet. Déu revela a Moisès, el mitjancer de la Llei, la seva identitat profunda, el seu nom, el seu més íntim misteri, mitjançant aquestes dues paraules (Ex 34,6). El terme hebreu emet, de la mateixa arrel que el mot «Amén», designa allò que és ferm, segur, estable, constant, de què em puc refiar. L’amor de Déu és fidel perquè es desplega incansablement en la història del poble, des dels seus fonaments, des del primer acte d’amor que és la Creació, fins a l’horitzó de la història, fins al futur, el Regne, que, en el misteri Pasqual de la mort, sepultura i resurrecció de Jesucrist, esclata com una realitat joiosa en el nostre present. Hesed, en canvi, apunta sobretot a la qualitat i a les fonts d’aquest amor, a la tendresa maternal que brolla de les entranyes esponsals del Déu d’Israel, del seu cor esquinçat a la Creu. Ens falta, però, una tercera paraula de la identitat de Déu: hanun. Déu és amor i fidelitat per pura gratuïtat, i és per això que la fe és la font de la nostra alegria.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1748, 24 març 2013