diumenge, 17 de febrer de 2013

Des del monestir

CREDO


L’any de la fe ens brinda l’oportunitat de rellegir el Credo de la nostra fe. Dic rellegir en el sentit fort de la paraula. Es tracta de fer aquell sa exercici de pensar, de fer raonable la fe que hem rebut resumida en les fórmules concises del Símbol. Aquest exercici de relectura hauria de culminar amb la formulació d’un nou text, nostre, encarnat en la nostra realitat concreta —un text no per a proclamar-lo en la litúrgia ni per a explicar-lo a la catequesi, però sí per a integrar-lo en la pròpia trajectòria vital. I, segons el temps i les forces de cadascú, aquest exercici hauria d’inspirar la redacció d’un comentari, d’una explanació —fem servir la paraula més tècnica— del Símbol. Per què no? Si més no, reprenguem alguna lectura clàssica que ens hi ajudi, com ara «La foi chrétienne», d’Henri de Lubac, per esmentar un teòleg de doctrina segura.

El símbol de la nostra fe —ja sigui el dels apòstols o el nicè— planteja un petit problema. Es presenta com un conjunt de dogmes tancats, de veritats perfectes. És a dir, es queda molt centrat en el nivell especulatiu, en l’àmbit intel·lectual. Comparem-lo amb el «Credo» de la fe d’Israel, el Shemà (Dt 6,4-9). És un text molt més dinàmic, que comença amb la paraula «escolta» adreçada al cor com a invitació a l’acolliment i a la resposta, com una crida a sortir, a deixar les pròpies seguretats. L’Escriptura planteja la fe no tant com un exercici intel·lectual —unes veritats a les quals cal assentir— ans com un diàleg, com un camí vital les fites del qual s’aniran plantant en el transcurs d’aquest intercanvi amical entre Déu i l’home-dona. Estaria bé complementar-los, el Credo i el Shemà. Al cap i a la fi la nostra fe és un empelt de l’arbre principal de la fe d’Israel.

La pràctica litúrgica antiga de l’Església preveia el lliurament (traditio) del Símbol per part de la comunitat cristiana al catecumen, el qual l’havia d’aprendre de memòria i després recitar-lo en veu alta davant la comunitat (reditio). Aquest dinamisme de traditio i reditio, de lliurament i retorn, de crida i de resposta, és pròpiament el dinamisme de la fe, el dinamisme que l’Església ens convida a renovar en aquest any i, especialment, en aquest temps de Quaresma. I no oblidem que la «Confessio fidei» és sobretot un exercici de lloança, que situa l’acte creient en el seu àmbit just de joia i de gratuïtat, com una fletxa que apunta cap a la Pasqua.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1743, 17 febrer 2013