dimarts, 20 d’octubre del 2009

Lluís Solà Padró, In memoriam

LLUÍS SOLÀ PADRÓ
In memoriam


Avui fa 70 anys que un home innocent, el meu avi, Lluís Solà Padró, queia afusellat sota les bales de la repressió franquista, sota els pins del turó de l'Oliva, a la ciutat de Tarragona. Nascut a Santa Coloma de Queralt el 1891, casat amb Carme Tolosa Domingo i pare de cinc fills, va dedicar tota la seva vida als seus, i, els darrers anys, també al seu poble de Santa Coloma, en els dies il·lusionats de la II República, com a alcalde. Detingut el 27 de gener de 1939, fou condemnat a mort per un consell de guerra el 23 de juny, i afusellat la matinada d'ara fa 70 anys, junt amb 42 companys més.

Diuen que la sang dels màrtirs és llavor de cristians. No sé si va ser així, després de la nostra trista guerra fratricida. En tot cas, sí que sé que tanta sang innocent no va servir per a refer els camins de la reconciliació. Ni l'església no va saber trobar les paraules de l'Evangeli de perdó per a tothom, perquè, ai las, enmig de tantes cendres i tant desamor, també li havien cremat les pàgines vives del Llibre. L'església va acompanyar sempre, amb molt poques excepcions, el seguici triomfal dels vencedors justificant la sang de la repressió i l'estigmatització dels qui eren considerats dolents. Ho dic amb una gran vergonya. Però també amb una gran esperança en Crist, i amb l'esperança que m'han donat sempre les darreres paraules del meu avi:

«A la meva estimada esposa, als meus estimats fills: Quan arribi a les vostres mans aquesta carta, la meva carta pòstuma, hauré deixat d’existir. Rebeu amb ella el meu últim alè, estimeu-vos molt, tant com jo us estimo, viviu amb dignitat com jo he viscut i moro. Sabeu prou bé que tinc la consciència neta i tranquil·la i això em dóna enteresa i serenitat completa per arribar a l’últim moment de la meva vida. Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu. Recordeu-me pel que m’estimeu i no vull que niïn en vosaltres ni rancors ni odis ni remotament cap mena de venjança. La meva resposta al mal que m’han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: PERDÓ! He viscut honrat, sóc honrat i moro honrat amb la consciència tranquil·la, prompte a comparèixer davant el Tribunal de Déu, l’únic que no s’equivoca. Moro cristianament, reseu per mi, estimada esposa, Carme de la meva ànima, i vosaltres, fills del meu cor. Dediqueu-me un funeral, i és el meu desig que aviseu només la família. He arribat al final del meu destí, trist destí! Estic molt agraït a totes les persones que s’han interessat per mi; feu-los present a totes aquest agraïment donant-los de part meva expressives gràcies. A Josep M. Requesens, especialment, el meu reconeixement més expressiu i sincer, així com a Cèsar, a Josep Pere, a Mundi i a tots els qui us han distingit amb les seves atencions. A tota la família, gràcies per tot. No els esmento perquè al·ludeixo a tots, els meus germans, els teus germans, nebots i altres, a tots els tinc presents en aquests moments, els últims de la meva vida. Adéu esposa meva, adéu fills meus: resigneu-vos. Esposa meva, diposito en aquesta carta un petó que transmetràs als nostres fills amb tot l’ardor del meu cor. Escriviu al meu germà Joan i digueu-li que el seu nom el tinc unit als vostres en aquests moments i que desitjo que ben aviat recobri la llibertat i pugui reunir-se amb els seus. Adéu per sempre. Rebeu milions de besades i abraçades del vostre espòs i pare que us idolatra. Lluís Solà Tarragona, Presó de Pilat, en la nit del 19 al 20 d’octubre de 1939.»

4 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Per al Lluís.

Aquesta impressionant carta del teu avi m'ha recordat aquell conegut vers de Petrarca: "ch'un bel morir tutta la vita honora".

I encara més quan escriu allò de: "Recordeu-me pel que m’estimeu i no vull que niïn en vosaltres ni rancors ni odis ni remotament cap mena de venjança".

Després de llegir això només puc dir: "chapeau".

Joan Josep ha dit...

La vida té coincidències sorprenents. El 15 de gener del 1937 desprès de la seva estada al baixell pressó Mahó, i desprès de ser condemnat a mort pel Tribunal Popular, ingresava a la pressó o Torre de Pilat, manel Barbal Cosán, anomenat en els Germans de La Salle, Gmà. Jaume Hilari. El 18 de gener el van afussellar a l'Oliva. Va ser beatificat i desprès canonitzat, essent el primer sant de la Guerra Civil. La seva carta de despedida a la familia té moltíssimes semblances amb les del teu avi. Ja veus un mort per un bàndol. L'altre pels de l'altre. M'he discutit amb gent de dretes i d'esquerres. Capellans i laics. Ateos i creients. ¡Qué dificil és reconeixer que tots es van equivocar! Que es van fer actes irracionals pels dos bandols. Que l'únic camí és reconeixer els errors i demanar perdó , tots, els d'un costat i els de l'altre. Com les dues víctimes. Ambdós perdonen als seus botxins. Malauradament nosaltres seguim utilitzant les víctimes com arma contra els altres.Al teu avi no el canonitzarán, però segur que tots dos intercedeixen junts per nosaltres des de el cel.
Has d'estar orgullós de dir-te com el teu avi. Una fraternal abraçada: Gmà. Joan Josep

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per fer públic aquest testimoni. Caldria que l'Església, que prepara més beatificacions de màrtirs de la guerra civil, hi inclogués el vostre avi i tants altres republicans que van morir donant testimoni de la seva fe amb el perdó.

Parròquia Crist Rei ha dit...

No puc dir res perquè els que he sentit llegint la carta no es pot explicar. L'únic que faré és recomanar la lectura del teu post perquè el seu testimoni qualli encara més en el nostre món... perquè és prou notori que ha quallat!