La festa del Trànsit de sant Benet, que s’escau el 21 de març, i que commemora el traspàs del pare dels monjos d’Occident, molt estimada en els monestirs, tot i que la solemnitat de l’11 de juliol l’hagi deixada una mica en segon lloc, em porta a dir alguna cosa del nom del meu bloc, cosa que no havia fet fins ara. «Escola de servei» és una expressió manllevada de la Regla de sant Benet, del pròleg, concretament (v. 45). Reconec que l’encapçalament, d’entrada, pot semblar pretensiós. En realitat, però, el terme «escola», atenent al seu significat genuí, en grec, significa «temps lliure per a ocupar-se en alguna cosa», en la línia del verb llatí «vacare». Un terme, doncs, de l’àmbit de la gratuïtat. I l’autèntic servei evangèlic sempre porta la marca de la gratuïtat, del desinterès. Voldria doncs emmarcar el meu bloc en la línia de la Regla, i del pensament, humil i realista, de sant Benet. En efecte, ell defineix el monestir com una escola on els monjos aprenem a servir i a deixar-nos servir, una escola on allò que ens ocupa és el servei, on el monjo, lliurement, gratuïtament, es lliura al servei dels altres. A servir el Crist en els altres, i a deixar-se servir per Crist en els altres. Per això sant Benet estableix una «dominici schola servitii», una escola del servei del Senyor. A mi m’agrada dir, quan comento la Regla, que la icona del Crist que més li escau és la icona de Jesús servidor de Joan 13,1-17: Jesús rentant els peus als seus deixebles.És en aquesta línia del servei senzill, fratern i sincer, com l’entén sant Benet, que m’agrada compartir amb vosaltres els fruits de la meva lectura, de la meva reflexió, i obrir una porta. Les muralles físiques de pedra del meu monestir, certament, li confereixen un aire de fortalesa inexpugnable que no ens fa gaire bon servei. I aquest talent del servei fratern, el millor tresor que tenim les comunitats monàstiques, l’hem de compartir de portes enfora. Ho fem principalment amb el servei de l’acolliment a les nostres hostatgeries. També en els blocs, que són les noves hostatgeries virtuals.
2 comentaris:
Potser caldria parlar més clar en l'ambit eclesiàstic i dir sense embuts que el "servei" dels religiosos consagrats consisteix en una especialització, en un carisme, que supleix la manca de religiositat pregona que pateixen els que viuen immersos en els negocis mundans, i que es la vida d'oració. Per tant els benedictins haurieu de dir: nosaltres preguèm pels de fora que no ho fan.
Es creu equivocadament, al meu entendre, que aquesta és la feina principal dels monjos: pregar pels qui no ho fan. Ni de bon tros! La pregària, com a relació personal d'amistat amb Déu, és quelcom "personal i intransferible". Cap cristià no se'n pot dispensar. És un de tants tòpics que des de l'àmbit eclesiàstic (els monjos no formem part de l'àmbit eclesiàstic tal com sembla que vostè l'entén) algú està interessat a propagar. El servei principal que hem d'oferir, segons la Regla benedictina (jo parlo a partir de la meva identitat), és el de la comunitat com a espai d'humanització i, per això mateix, de trobada amb Déu.
Publica un comentari a l'entrada