La crida del desert

17 de gener
Sant Antoni, abat

Avui l’Església, i els monjos d’una manera especial, celebrem la festa de sant Antoni abat, un dels pares de la vida monàstica de tots els temps. Va néixer cap al 250 i va morir el 356, a les terres mitjanes de l’Egipte. Ben jove encara, va sentir la crida de Jesucrist en escoltar a l’església aquestes paraules: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (Mt 19, 21). Antoni les va acollir amb tota la seva radicalitat, com un foc que crema, i es va retirar al desert per menar vida eremítica, centrant a partir d’ara tot el seu interès en la vida de pregària i en la lectura de les Escriptures. El bisbe d’Alexandria, sant Atanasi, és el responsable de la gran popularitat de sant Antoni, en escriure el relat saborós i edificant de la seva vida. El testimoniatge de sant Antoni, salvant les distàncies de temps i de sensibilitat espiritual, ens recorda la crida del desert amb la seva proposta de sobrietat i d’equilibri, i ens recorda també que per poder sortir a l’encontre dels altres i estimar-los, cal primer haver-se trobat un mateix en el silenci del propi del desert, en el silenci del cor.

Un apotegma de sant Antoni: «De la mateixa manera que els peixos es moren si estan massa temps fora de l’aigua, igualment els monjos que passen massa temps fora de la seva cel·la (o del seu monestir) relaxen la intensitat del seu recolliment. Ens cal, doncs, com el peix cap al mar, afanyar-nos també cap a la cel·la, no fos cas que, restant a fora, descuidéssim la vigilància interior».